Estupidesa artificial

Ja fa temps que assistim als avanços en tot el que fa la connectivitat, xarxes socials, big data i, darrerament, als primers fruits pràctics de la intel·ligència artificial. Havia escoltat en diversos articles i programes de ràdio les funcionalitats sorprenents d’aquests portals. Ahir vaig fer el meu primer assaig. Li vaig demanar una redacció sobre el canvi climàtic en anglés, després en alemany i tot seguit en castellà. Ho va fer després d’uns segons pensant.

Li ho vaig dir com a curiositat a la meua professora d’alemany i com a exemple li vaig demanar al xat que escriguera una carta de felicitació per l’aniversari. Ho va fer impecablement en alemany amb frases fent-li la pilota, manipulant en definitiva, doncs era un personatge suposat i no real.

Vaig veure la utilitat de totes aquestes eines, per exemple en l’ensenyament d’idiomes. Jo mateix utilitze el traductor deepl que fa excel·lents traduccions. Faig un text en alemany, veig si la seua traducció al castellà és correcta i, tot seguit, li pegue la volta, fent una traducció inversa, i veig com el programa interpreta el que jo havia dit. Compare les dues versions i veig la diferència entre les paraules i frases meues i les del traductor agafant allò que trobe interessant i aprenent de pas. Un altre ús seria fer una redacció amb un tema proposat a la classe d’alemany i demanar al programa que faça la seua versió. Comparant podem veure expressions, idees i molt més per a enriquir el treball que finalment revisarà una persona.

Recorde els primers temps de les xarxes socials. Semblava la democratització definitiva de les fonts d’informació, el fòrum ideal per a compartir i debatre opinions. Twitter o Instagram serien canals de comunicació on poder accedir a més i més recursos. El que no sabíem és que vindria el Brexit, les eleccions americanes, el big data utilitzat per a manipular en massa, les notícies falses, en anglés fake news, els ciberatacs per a crear estats d’opinió i tantes altres coses negatives.

Estem acceptant amb els ulls oberts com xiquets meravellats davant d’un joc de màgia. Imagine que la tendència humana a enganyar i treballar menys portarà a l’ús d’aquestes eines amb mala fe. Com es podrà fiar un professor d’anglés d’una redacció feta a casa per un alumne de batxillerat? Les redaccions, camí tradicional per a ensenyar les eines del llenguatge, passaran a millor vida si no es fan davant del professor. Les versions que dona el programa poden ser variades una vegada i una altra i no són producte de la còpia d’una web amb un text concret. Indetectable de moment.

Ja observe com els alumnes no fan ni morts una divisió simple. Fan ús de la calculadora. La creativitat dels artistes i dissenyadors pot morir com una vegada va passar amb l’arribada de la fotografia o als mateixos fotògrafs amb l’arribada dels telèfons intel·ligents i la fotografia digital. Eixa habilitat de crear conceptes únics pot estar en les mans de qualsevol i, aleshores, crear imatges que sense tindre la qualitat suficient aprofiten per a salvar el tràgol.

Estem a un pas de l'estupidesa artificial. Gent que no ha aprés la seua història, la filosofia o les matemàtiques perquè això són coneixements enciclopèdics i que ho porfia tot a una màquina que tria el que el seu algoritme mana. Humans que no saben escriure ni calcular si no és amb una màquina darrere. 

La fantasia orwel·liana d’una societat on la capacitat crítica dels ciutadans ha caigut als mínims per la manca d'eines de llenguatge i una constant manipulació, està ací mateix com no canvien molt les coses. 

Arribarà el dia en què les cartes d’amor les escriga un Cirano de Bergerac amagat en un laberint de cables i circuits. Aleshores serem idiotes digitals que no sabran ni expressar els seus sentiments ni tindran una filosofia o ideologia que els dignifique com a persones.