La vella, bella normalitat (estiu del 2020)

*El text següent es va escriure tal dia com hui, 12 de juliol, del 2020. Encara no havien arribat ni vacunes ni es sabia bé com aniria tot.

Els esclats de llum venen seguits dels trons en uns segons. És el dia gran de les festes de Rafelcofer en un any sense festes però amb castell. Pense que tots els pobles han decidit ja que s’evitaran les festes, alguns no han obert les piscines i si fan cine o concert és a l’aire lliure i portant la barbeta tapada.

Sembla, almenys a mi m’ho pareix, que el temps ha passat a una velocitat de vertigen, tot i això, ja sembla ser passat remot els dies on la megafonia sonava amb els tocs de la xeremia i després venia el cerimonial dels veïns aplaudint i saludant-nos en la distància. Tots confiàvem en l’estiu i en la disminució de la transmissió del virus, però sembla que si li agradava el fred, no li fa ascos a la calor. A finals de maig ja veiem una mena d’alliberació amb les diferents fases i la gent eixia a poc a poc al principi, i en tropell després a caminar pel terme. En aquells dies la pressió per obrir locals i assumir competències autonòmiques, per no dir per posar i llevar medalles als mèrits, era màxima. Recorde els grups d’adolescents tots junts pel carrer gaudint d’estar junts.

Ja estem quasi arribant a superar el primer quart de la temporada estival i vivim encara en un mos enganxat en la gola que ni puja ni baixa. Com si fora la pigota els brots surten com a punt rojos en la geografia peninsular.

A la platja creem geometries de separació a vista de dron. Per Gandia la gent va i ve, com si res passara, però les mascaretes desdiuen la normalitat. Per cert, li diuen la nova normalitat i jo ho he canviat, em disculpareu la llicència, per la nova anormalitat. O és que tot açò és normal?

Els éssers humans, especialment els occidentals no hem millorat, si no més bé seguim igual: hem mostrat la doble cara racional i amable i la irracional egoista. No entenc la necessitat de posar cap bandera o signe de la nostra ideologia en la careta i convertir la pandèmia en una broma de mal gust on la gent es reivindica com a partit i no com a part d’una humanitat infectada sense distincions. És cert que ens afecta a tots però a la manera orweliana de tots som iguals, però uns més iguals que els altres. I si no que li ho diguen als afroamericans patidors de la injustícia de Trump o als brasilers i la seua població pobra que mor sense que es sàpia de què. Parlant de presidents covidiotes botaríem a la Gran Bretanya i les seues platges massificades, per a tornar en un bot a Alabama on fan festes per a contagiar-se. Quan més es demana coratge ens mirem més el melic i no fem cas a quatre normes molt clares. Veig a l’Instagram fotos de grups d’alumnes i antics alumnes, veig als adolescents pel carrer, no els val portar màscara. Són indestructibles, com solen pensar, però no atenen a la raó que aquesta és una malaltia que afecta els més vells. Allò que va davant, va davant. És el que els hem ensenyat, un menor pot fer el que vulga sense quasi conseqüències fins que arribe a la majoria d’edat.

L’altre dia en una tenda, dos metres d’amplària de local, espere fora que isca l’anterior client. Entre finalment i de sobte un home d'uns setanta i tants entra amb una mascareta, però es posa a menys d’un metre i amb la cara al ventilador que va espolsant els seus estimats vapors a dreta i esquerra. No hi ha mans! El trellat, o més aviat, la falta d’ell no és exclusiu dels joves.

Ja estem preparant l’institut per al setembre. Amb un esforç organitzatiu descomunal hem eliminat totes les classes temàtiques i cada grup romandrà a la seua aula totes les huit hores. No els imagine quiets, ni de bon tros, tota l'estona amb la mascareta. De tota manera igual vindran tots junts al bus i, tal vegada, ni podem iniciar les classes.... Si ja vivíem en una època d’incertesa, ara vivim en una distòpia.

És una contradicció com, en un moment en el qual demanen solucions a la ciència, és a dir confiem en la seua capacitat d’ajudar-nos a solucionar els problemes, neguem la seua validesa en qüestions com el canvi climàtic, o les vacunes o ignorem els seus consells.

L'economia, aquesta geometria esotèrica del valor estimat de les coses, se’ns escapa pel clavegueram. Sembla que estem en una platja asiàtica on les aigües s’han retirat i al fons arriba una blanca ona que tot ho arrossega. Ara per ara sembla que no ens ha arribat el cop més dur. A empentes i rodolons anem sobrevivint del cash, que diuen els anglosaxons, però en un país que ha posat tots els ous en la cistella del turisme sembla que ho anem a tindre mal. Però? Què és això de l’economia? On estan els diners? Com és ben sabut els diners es creen i es destrueixen, els valors són històries ben contades de valor efectiu i valor suposat. Venen temps durs...

I mentre el planeta segueix el seu pelegrinatge al voltant del sol, se succeeixen les estacions ignorant la nostra angoixa. Aquest estiu vaig quasi cada dia a les nostres muntanyes i per una estona puc gaudir de la vella, bella normalitat.