Llíria: Memento mori.

fotos

Són dies d’estiu on el cos i la ment s’alliberen i ens permeten fer aquelles coses que normalment no fem. Són dies on les preocupacions poden quedar aparcades i sentir, per uns moments que la vida és eterna. Caldria tindre algú que ens recordara allò que murmuraven a l’orella dels generals quan entraven victoriosos en una gran desfilada a Roma: Memento mori.

Vam arribar per la carretera de Vilamarxant en un matí de calitja grisa que difuminava els perfils de Llíria. Sant Miquel encimbellat al seu tossal, les esglésies i els edificis retallant un cel plomís i tèrbol.

Manolo Sánchez ens esperava a la porta del que sembla un immens solar on s’han fet els fonaments però la finca queda per resoldre. Estàvem al santuari Oracular de Mura de Llíria, un conjunt de dues termes romanes i un temple oracular que es van trobar amagades per una gruixuda capa de terra en el qual hi havia hagut un hort.

Vivim sobre un subsol cultural i físic romà. Molts dels nostres conceptes que considerem cristians estenen les seues arrels en l’herència romana. Llíria, la ciutat que anàvem a visitar, té una corfa moderna i moltes capes superposades des d’un passat remot iber, una època romana, paleocristiana, àrab, medieval i moderna. En aquest context sembla difícil fer qualsevol obra sense trobar les restes de les construccions d’aquells avantpassats dels quals, per les seues obres i inscripcions, podem albirar qui foren, com vivien i quins sentiments albergaven.

Els edificis moderns, finques d’unes quatre plantes, miren aquest espai buit com voltors a punt de fer-se amb les despulles de l’animal mort. Afortunadament quan es va descobrir que hi havia restes antigues es van respectar i hui es pot gaudir d’una estructura inferior en molt bon estat, tot i que manca el volum de l’edifici.

Com molts altres conjunts monumentals romans, el finançament del santuari de Mura dependria de notables, magistrats o senadors vinculats a la ciutat. Aquest tipus de donacions, molt comuns en època romana, eren realitzats amb l'objectiu de millorar la popularitat i prestigi del donant i, d'aquesta manera, promocionar la seua carrera política.

El conjunt termal de Mura, amb una superfície de 3.600 metres quadrats, seria un balneari amb dos edificis termals que aprofitaria les propietats terapèutiques de l'aigua procedent de les fonts de Sant Vicent, on en època romana es va construir el temple de les Nimfes. En ambdós edificis termals, el paviment de les sales calefactades apareix suspés sobre l'hipocaustos, cambra subterrània realitzada mitjançant galeries d'arcs de rajoles per on passa l'aire calent procedent dels forns de calefacció. Hui l'estructura de tot el sistema queda evident a la vista per la seua bona conservació.

En època baix imperial, les termes s'abandonen, i foren ocupades successivament en època bizantina i visigòtica, probablement com a monestir cristià fins a mitjan segle VII dC, en què s'abandonen definitivament.

Si bé la part de les termes complia una funció higiènica social, al costat tenien un temple on els edetans podien consultar als déus sobre el seu futur. Manolo senyala l’òmfal, el melic del món, en el que als ulls profans sembla una pedra amorfa a terra. Mens sana, in corpore sano i el futur assegurat per la profecia que quasi sempre deia allò que un volia escoltar.

Caminant uns passos cap al centre pel carrer de Sant Vicent vam arribar a l’imponent local de la Unió Musical de Llíria. Ens van fer uns entrepans generosos i esmorzarem, costum tan nostre, entre taules d'edetans moderns fent allò del “Carpe Diem” que hem heretat dels romans. Sota els arbres i a l’ombra, parlant de les coses de la vida, es torna a sentir aquella sensació d’eternitat, que la vida està per a gaudir-la i el que haja de vindre vindrà, sensació comuna, segurament una vegada a l’ambient d’intercanvi i vida social del fòrum i les termes de la època romana.

Tot just al costat, als baixos d’un edifici modern, es poden visitar les restes d’uns monuments funeraris romans ubicats, com era costum, en una de les vies d’accés a la ciutat. A l’entrada al monument es troba el llindar de l'entrada al recinte funerari constituït per quatre lloses amb la inscripció llatina P. CLODIVS EVTYCHVS SIBI ET CLODIAE NATALI VXORI CARISSIMAE que significa "P. Clodio Eutico ho va construir per a si i per a Clodia Natalia, la seua estimada esposa".

El primer monument té la façana decorada amb pilastres acanalades i una càmera interior amb dos bancs correguts on se celebraven les festes dels parents. El segon monument pertany al grup de sepulcres turriformes i conserva una llosa amb un orifici central per a realitzar les libacions que tapa una cavitat cúbica on es dipositaven les incineracions i els aixovars funeraris.

Sembla que aquest complex funerari recorda als de fora, als que caminem pel carrer modern, allò del “memento mori”, recorda que tu també moriràs. Tot i això la tendresa del text de la placa ens porta, per poc que siga, als sentiments i pensaments d’aquella gent. Clodio Eutico i Clodia Natalia queden units per al record en les lletres gravades sobre la pedra.

Manolo, amb habilitat de guia experimentat, va aconseguir les claus del jardí on s’ubica la reproducció del mosaic dels treballs d'Hèrcules on vam anar ja prop del migdia. El Mosaic dels treballs d'Hèrcules va ser descobert l'any 1917. Està datat al primer terç del segle III. El mosaic forma part de la col·lecció estable del Museu Arqueològic Nacional d'Espanya a Madrid. Llíria va haver de fer una magnífica rèplica i pense que encara estan intentant convéncer que Madrid se’l bescanvie, però ja se sap el que passa amb el patrimoni valencià, quan ix de casa difícilment torna.

Ens faltava visitar un altre indret de connotacions màgiques, el temple de les Nimfes que estava allà on ara hi és el Parc de Sant Vicent Ferrer amb la seua ermita. Vam arribar ja a la vesprada. No queda res del temple antic, sols una placa de pedra recorda que hi va haver un temple en un lloc d’on brollaven les aigües. Encara hui és un indret de peregrinació religiosa on els arbres, l'olivera de Sant Vicent i l’arbre de la llibertat ens parlen d’aquesta connexió amb la terra, l’aigua i la natura que ha sobreviscut per segles.

Per acabar aquest text sobre la visita que vam fer i la memòria d’aquells que hem xafigat aquesta petita bola mineral que sura en una immensa galàxia d’un univers infinit voldria parlar-vos d’un edetà il·lustre, Marco Cornelio Nigrino.

Aquest va ser un polític i militar romà i candidat al tron imperial nascut l'any 40, que va viure en el segle I, i va desenvolupar la seua carrera sota els regnats de Vespasiano, Tito, Domiciano, i Nerva. Va ser cònsol sufecte l'any 83 juntament amb Sexto Carminio Vétere. Pertanyia a la tribu Galeria la seua família, d'origen indígena, va rebre possiblement el nom de Cornelius i la ciutadania en temps de l'emperador Augusto durant la promoció jurídica de la seua ciutat a l'estatus de Municipium Civium Romanorum. La seua fortuna es recolzava en la propietat d'una explotació minera i d'una fàbrica de vidre en Segóbriga. Ara se sap que va tindre una exitosa carrera a l’imperi romà. Aquesta es coneix a través d'algunes inscripcions fragmentàries, trobades a la seua ciutat natal. El que és estrany, per la seua destacada carrera militar i política, és hauria d'existir bastant documentació d’altres fonts, la qual cosa fa suposar que possiblement era víctima d'una damnatio memoriae, denominació moderna del que era una defenestració per caiguda en desgràcia d’un personatge que havia fet alguna malifeta, almenys als ulls dels enemics polítics que van arribar al poder. Memento mori, recorda Marc Cornelio Nigrino que moriràs.

Llíria en un dia d’estiu del 2021 recorda el seu passat i sols alguns dels que allí van viure han sobreviscut a la desmemòria de la mort. Esclaus, lliberts, ciutadans, militars, comerciants... Els seus esperits sobrevolen l’asfalt d’una ciutat moderna que condemna a les restes de les cultures precedents a la foscor del submon. Les pedres mussiten als vius, memento mori, memento mori...