Curs 2020-2021. Alea jacta est



Ahir, si no la passada setmana, vam creuar el Rubicó.

Com Juli Cèsar, quan va decidir seguir endavant dient que el dau havia estat llançat, la sort d’un curs estrany ha quedat determinada. Anem a conviure amb la fórmula de grups en aula individual. Grups bambolla diuen, la bambolla pujada, dic jo. Voldria contar-vos la primera experiència d’un any acadèmic que ja, ara per ara, és diferent.

En el meu trajecte de casa a l’institut on treballe passe pels pobles de Palma de Gandia i Ador quan l’alumnat està esperant l’autobús o ja pujant pocs minuts abans de les huit del matí. Ahir, al segon poble, estaven en un pilot junt al vehicle. Unes desenes d’adolescents amb mascareta sense guardar cap distància se sotmetien a l’autoritat del Pare Estat que els commina a anar a escoles. La primera reflexió és la facilitat amb la qual admetem les ordres i l’absència d’èxit de les recomanacions de mantindre les distàncies o portar la mascareta. Som un poble acostumat a les ordres però amb poca gràcia si es trata de fer les coses per sentit ciutadà.

Potser és aquest l’origen d’aquesta segona onada que navegarem?

Vaig entrar a l’institut respectant les fletxes verdes apegades al paviment, la qual cosa vol dir que vaig evitar una escala curta per a pegar una gran volta per a arribar al mateix lloc en un moment en el que ningú hi era.

Tot seguit vaig fer ús del gel disponible ara en totes les entrades. No està mal el que tenim, no és molt apegalós encara que no fa olor a meló o fruites com ara s'estila.

En compte d’entrar pels corredors de dins vaig anar pel pati per a accedir a l’escala més meridional i, seguint les fletxes accedir al segon pis, mirant el plànol a l’aula corresponent.

Encara no eren les huit i vaig flitar la taula i els accessoris del professor. En terra punts rojos marquen les posicions inamovibles de les taules que s’acosten a una distància que més que un metre i mig semblen deu centímetres. El professor queda així confinat en un espai mínim més separat psicològicament que de forma real del contagi col·lectiu. Vaig comprovar que tot i tindre projector la llum que entra per les finestres impedeix un ús òptim de la ferramenta i que hauré de tornar al guix i la pissarra de sempre. Molt bé, "the rocket man", jo, amb mascareta i protector de plàstic transparent espere a l’arribada dels primers alumnes que entren tímids en la que serà sa casa moltes hores sempre que les classes no queden interrompudes.

Vaig repassant la llista i observe que hi ha un error. No poden haver-hi vint-i-sis alumnes en una aula amb vint pupitres. Accepte a poc a poc i en ordre als xiquets a mesura que entren i els dic que es mantinguen drets mentre decidim les posicions. Comence la reflexió sobre la necessitat de comportament cívic en dies de pandèmia i el perquè. El cap d’estudis puja finalment i es fa conscient del problema que hi ha entre la llista publicada i l'aula triada que quedarà resolt abans del pati.

Observe el termòmetre digital i recorde les instruccions. A primera hora, amb termòmetres disponibles cal prendre la temperatura, tots, inclòs jo mateix, van donant 36 graus més o menys, el termòmetre marca la temperatura amb una llum verda. De sobte una xiqueta torna una lectura de 37 graus i mig. Confirme la lectura i efectivament és aquesta. La pobra alumna em mira esglaiada i jo li dic que vaja als de guàrdia per tal de ser confinada en l’aula COVID19 una meta de llatzeret que s’ha creat per a aquests casos. Per cert que va tornar en uns minuts perquè la temperatura, sembla que per l'esglai va tornar als trenta-sis i pico.

Continue el meu discurs sobre les necessitats del curs, la COVID19, la pandèmia i la responsabilitat quan, de sobte, cau la pantalla de plàstic protectora. Pense au, a fer la mà, i la reballe a la motxilla.

Faig les classes abans del pati i torne a flitar tots els accessoris. A l’hora de l'esplai venen uns quants alumnes a replegar les carpetes i materials de l’any anterior que atapeeixen el despatx del departament de plàstica. Poca distància podem guardar...

Isc a l’exterior a respirar aire pur i camine una estona fins al riu tornant abans del timbre de fi de pati.

Observe que els alumnes, qüestió de gregarisme, tornen a apilonar-se mentre els professors de guàrdia es barallen per a fer-los pujar guardant les distàncies. Jo torne a pensar com arribar a les aules seguint les fletxes. Finalment pense que si segueix els itineraris semblaré Mario Bros amb la ferramenta caminant per corredors horitzontals com una maquineta al son de les notes de sintetitzador de videojoc dels antics.

La darrera hora tinc tres alumnes de batxillerat. Dos d’ells ja els he tingut i sé com són sense la mascareta, a la resta dels de tercer també els conec en alguns casos, però altres estan amagats darrere de mascaretes de tipus pirata, artesanal, higiènic, nacionalista o qualsevol altra de les variants.

Els alumnes ja s’han vist a aquestes hores al poble, a l’autobús, al seu grup, al pati i viceversa. Al cap del dia hem tapat tots els forats que hem pogut però la realitat és molt més cabuda. Una vegada i una altra em ve al cap la imatge d’una barqueta que té forats que tapem amb les mans, els peus, el cap i, per l’altra banda, continua fent aigües.

La nostra directiva s’ho ha treballat molt bé, han fet un gran esforç. Jo diria que la Conselleria també ha donat directrius prou clares de com vol les coses i ha manifestat la voluntat de les classes presencials si o si. La societat ha optat per fer prevaldre l’economia i obrir la guarderia de xiquets i adolescents perquè els pares puguen treballar.

Molts diuen que ells han anat a treballar ( com si els professors haguérem estat de vacances) però el que ho diu no entén que un institut és, com sempre ho ha sigut, el lloc on la grip, el costipat o les diarrees passen de xiquet a xiquet i a professor i a xiqueta i a professora. Som un focus de contagi de les malalties estacionals. Les coses com són.

Ara en unes dues setmanes començarem a veure el resultat. Tant de bo que m’enganye i que continuem les classes de la manera més pareguda al que coneixíem. El dia que tinguem un brot sentirem un nus en la gola i contindrem la respiració, mai millor dit. Espere enganyar-me i pecar de negatiu més que de realista. Alea Jacta Est!

Comentarios

Entradas populares de este blog

Bolvia la línea del cielo

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy

Mariposa vagarosa. El poder de la poesía