Tràveling a quatre rodes

"No sé si és important però mai és massa tard ... per ser qui volem ser. No hi ha límits de temps. Pots començar quan vulgues. Pots canviar o seguir sent el mateix. No hi ha cap regla per a tal cosa. Podem fer o fer malbé tot. Espere que faces el millor, estimada. Espere que veges coses que et sorprenguen. Espere que sentes coses que mai vas sentir abans. Espere que conegues gent amb un punt de vista diferent. Espere que visques una vida de la qual estigues orgullosa. I si trobes que no… espere que tingues la força per a començar de nou.". De la pel·lícula "El Curiós cas de Benjamin Button.


La llitera roda pel corredor. La perspectiva escapa en una fugida contínua que tanca portes, abandona corredors i envaeix ascensors en un contrapicat. Estic sobre una llitera que espenta un infermer de cara amable i sentiment neutre. Tràveling de llitera.

Tantes vegades he acompanyat a un familiar en la llitera recorrent corredors d'un hospital i hui era jo el propi subjecte, aquest actor que es deixa arrossegar per mans estranyes de camí cap a un quiròfan. No se tractava de res complicat, una exploració rutinària, inquietant només pel que es podia descobrir. Ja sabeu, l'ignorant no sofreix. L'animal que va a morir no pateix per què no sap. Aquesta és la condició humana, tocar aquesta bola de cristall, esbrinar el futur i jugar el joc del temps evitant una mala carta abans que aquesta faça perdre la mà o ,fins i tot, la partida.

Com en una màquina del temps l'ascensor apareix en el soterrani, net, immaculat però molt menys decorat que la recepció. En posició decúbito, ja que estem en ambient utilitzem l'expressió adequada, impedeix veure als costats i possibilita una visió contínua de sostres d'un marró suau que acaben en uns plats metàl·lics que, com a ulls d'insecte, estan dotats de llums que il·luminen les intervencions.

M'interrogue a mi mateix sobre com serà una anestèsia total. És una nova experiència per a mi. Els doctors entren i ixen, l'anestesista em parla en un castellà amb accent que li delata. Murcià, manxec, extremeny? Andalús no em sembla, valencià segur que no és. A, veure, posa't de costat, em diuen. Decúbito lateral. Obeïsc i tranquil com si anara a dormir em gite. Em doldrà el muscle per la meua tendinitis?

Altres persones em saluden i arriba un infermer que em col·loca la via. Et farà una miqueta de mal, em diu. La punxada en la vena de la mà em recorda a una de les pues dels cactus que tenim en el pati davanter de casa. És curiós que aquestes punxades realment no em dolguen, és com una sensació de coïssor, poc més. L'anestesista critica com ho ha fet, pren el tub transparent que descendeix des d'un degotador i li fa l'embolica envoltant el meu canell, quedant fixat al braç amb un tros de cinta adhesiva transparent. Plena una xeringa de grandària inquietant d'un líquid lletós i la introdueix en un pont connectat amb el cable de la via. En els primers segons no es nota res però sobtadament una espècie de pessigolleig indefinit i....

No estic. Mitja hora desaparegut. No hi ha temps. No hi ha espai. No hi ha records. Res. No sabria dir si en alguna cosa s'assembla a la mort. Simplement no estic.

Em desperte en l'habitació amb una sensació de despertar natural. Sembla que he anat parlant des de l'ascensor de tangències i interseccions. Recorde (Recorde?) que vaig dir que intentaria controlar el meu despertar pensant sobre qüestions de geometria. És inquietant no recordar res. Despertar sense records ni sensacions, no haver viscut d'alguna manera aquestos moments inicials després de la intervenció. Qui era el que parlava? Si era jo, on estava que no ho recorde?

Les proves han eixit bé. Un parell de peces del motor amb desgast, però res que no siga habitual i controlable donada l'edat. Diguem que el motor necessita algun additiu i cures extra, combustible de qualitat i avant. Hem passat la Inspecció Tècnica de Vehicles.

Aquest matí de nou a la rutina. Una altra vegada  vestit com una persona i no com un titella amb bata oberta. He decidit portar el Seat Eivissa blanc que va ser una vegada el cotxe del meu pare. El vaig movent perquè la meua filla no es decideix a bregar amb el trànsit de València i no és bo que els motors estiguen parats permanentment. Em fa feliç portar un vehicle del qual el meu pare es sentia molt orgullós. Va ser, si no em falla la memòria, el seu primer cotxe nou i sempre parlava amb afecte d'ell. Què bo és aquest motor! deia. Sempre que el porte em fa feliç pensar que d'alguna manera és el seu Babieca i que ell continua cavalcant, d’alguna manera, després de mort.

Ja passat Potries, albirant els cims de la Safor, me n’he adonat que la nostra vida és un relat a quatre rodes. Vaig nàixer i al poc vaig ser transportat en un carret de bebè. Vaig arrossegar les quatre rodes d'aquell cavall de cartó que va morir sota la pluja en el pati de casa. Vaig pedalar en tricicle i en aquella bicicleta que, pel camí de l'Alquerieta de Martorell, es va transformar en la meua Vespino d’adolescent. Rodes d'un engranatge que és la vida.

La vida, com en la paràbola de Benjamin Button, és un cercle que es tanca i acabem tancats en rodes que ens arrosseguen per a seguir avant. Pense en els funerals, en aqueix sarcòfag que entra en el pompós cotxe de difunts en una plataforma metàl·lica que es replega i cedeix el testimoni a les quatre rodes del vehicle que ens porten al final del viatge.

Atura’t un moment. No vull acabar amb aquest tètric final.

La vida és un tràveling a quatre rodes. Però ara per ara preferisc pensar en les rodes que em portaran molt lluny, les de l'avió, les del metre d’aquella ciutat que encara no conec, les de tants vehicles que em permetran veure paisatges bells, muntanyes desconegudes, rius d'aigües blaves que serpentegen entre castells medievals o paisatges pristins que l'home no ha pogut controlar. "Mai és massa tard per a ser qui volem ser"