Cullera. Entre anades i tornades

La gosseta, el nou membre de la família, saltava airosa de pedra en pedra. Des de Cullera arribaven els ecos de la música de la festa que es celebrava en el dia: la Mare de Déu del Castell. El diumenge, de temperatura i cel primaverals, convidava a gaudir de la natura i, així, senderistes, runners, devots, turistes, famílies amb nens i parelles de nuvis o de jubilats ascendien pel calvari i les sendes al Castell i al fortí que corona la "Serra de les Raboses".

Ja feia anys que no pujava al santuari.

Cullera, lloc de pas en mil viatges d'anada i tornada a València. El seu ostentós rètol que tant agrada als xiquets i als simples, sempre vist en la distància en els trasbalsos de l'anar i venir a la capital al tren o per carretera continua remarcant una diferència excèntrica amb la resta de poblacions.


Cullera va ser una de les primeres aventures que recorde en la meva infantesa. El Doctor Eligio Domingo li va demanar al meu pare que l'ajudés a traslladar una llanxa forabord que acabava de comprar, des del port fluvial de Cullera fins a Gandia. El meu pare, en un dia de classe, em va preguntar si volia anar amb barca. Quina pregunta! En acabar la feina al migdia ens vam anar a Cullera per carretera i, allà, vam recollir l'embarcació. Recorde que tornàvem amb la costa a la nostra dreta fent salts entre ones i vent carregat de salnitre. Assegut a la proa vaig gaudir d'una vesprada sense escola ja que vam arribar tard a casa. La meva mare, sempre dedicada a nosaltres, tenia preparat un caldo de putxero amb el que va culminar un dia d'aventures d'aquests que es recorden mentre la memòria i la vida ho toleren.


La vida transcorria entre aquest espai tancat pel nord per Cullera i pel sud pel Cap de Sant Antoni i el Montgó. Anades i tornades a les vesprades de la lliga del club de natació. Cullera va Cullera ve. El tren s'omplia o buidava considerablement en passar per la seva estació ferroviària. Temps d'estudiant, bosses i llibres a l'alba els dilluns i camí de tornada a l'hora de dinar els divendres. A l'estiu, en els anys de socorrista vigilant la mar, els seus edificis sobresortien de la mar sota una silueta ondulada que pujava abruptament per l'oest per besar el mar a l'altura del far.


He de dir que mai arribava a parar al casc urbà. Quan la carretera nacionals el travessava, després de creuar el pont metàl·lic, es penetrava en una revolta que ràpidament l’abandonava cap al nord. Un cop desapareguda aquesta, per pur gust, prenia la carretera de la costa per passar pel Saler de camí a les meues primeres destinacions com a professor a Castelló. Eren anys de solteria en parella i de matrimoni jove sense fills. Alguna vegada ens vam passejar pel llarg passeig de la platja de Cullera. Si l'urbanisme a Gandia va ser horrible a Cullera va ser, fins i tot, extravagant amb edificis gegants, ruscs immensos que han format una muralla densa, impenetrable, que vomita multituds humanes que van al sol en els nostres rituals moderns d'estiu. Cullera no és la que va ser i, tot i les meravelloses vistes, mai es recuperarà l'aspecte tradicional que fins als anys seixanta va tenir.


La vida ha passat amb rapidesa i, de tant en tant, alguna excursió amb amics o un dia de pasqua ens portava a complir amb el ritual de pujar al castell. En una ocasió vam assistir al sorprenent casament d'una de les companyes de treball de la meva dona en el propi santuari. Un casament amb una núvia vestida com una dama medieval i un banquet en un local proper al Xúquer en el qual el cotxe, un clàssic dels anys trenta, va entrar dins el saló circulant entre les taules.


I així la vida ens va anar atropellant. Van arribar els xiquets, Mar, Vicent, Joan i les tardes de pasqua de visita per la muntanya. Els pares van anar envellint i van morir. El meu pare, el 2014 va ser incinerat al crematori de Cullera en una cerimònia molt estranya en la qual el personal al càrrec llegeix un text convencional abans de veure com el fèretre entra per un túnel per a ser devorat per les flames.


La passada setmana vam portar a la nostra filla a València i, per pur plaer, com en els vells temps, vam escollir la ruta del Saler, llarga i lenta però ideal per conduir sense presses. Ja, gairebé en els meus 55 anys, he deixat anar llast i he guanyat temps i vida. Estic en un moment en què el cos comença a donar senyals de petites avaries de xapa i pintura i algun desajust del motor. De moment res sembla greu, però inexorablement el temps reclama el seu tribut. En passar pel desviament que sol portar de tornada a la carretera nacional vam decidir continuar fins a Cullera passant pel parc aquàtic, abans Acualand, ara Acuópolis, en què solíem celebrar, a cavall entre ens 80 i els 90,  el final de temporada donant classes de natació i on vaig veure una diminuta nena de tres anys, la meva filla Mar, llançar-se pel més gran dels tobogans sense por. Poc després de passar pel lloc vaig veure, de cop i volta, la porta del crematori i em va venir com un cop la imatge del dia gris en què vam acomiadar al meu pare.

Va ser ahir que vaig decidir, sense més motiu, conduir, jo sol amb la gosseta, fins als carrers de Cullera, recórrer, per primera vegada el seu casc urbà i buscar l'accés al Calvari. Pujant el camí un home carregat amb una bicicleta, un motxiller i una corredora. En una de les últimes cases, enganxada al mateix camí, un carret de nadó en la què s'endevina una llar molt modesta: es tanca la porta davant la previsible arribada de més i més turistes. Una treballadora de la neteja recollia les escombraries deixant el lloc impol·lut per la pujada de la processó aquest mateix dia a la tarda. Puja, puja. Personatges a contrallum formen composicions efímeres. Puja, puja. El paisatge es va magnificant amb l'altura i la llum de primavera. Puja, puja. Entre pins i les roques, al costat del cingle que corona Cullera, la senda porta al fortí de les guerres carlines. Has arribat, has pogut, el camí segueix entre anades i tornades. Cullera.