Erasmus: llums i ombres
"Viatjar és obrir la ment" proverbi espanyol.
Pare, una cosa..., m'escriu pel xat meva filla des de Stuttgart. Internet ens permet una connexió quotidiana i, gairebé cada dia, mantenim el contacte. Molt lluny queden els anys en què vaig anar jo mateix a Alemanya i la connexió era encara per carta o per telèfon, en aquells dies caríssim.
La meva pròpia experiència europea em va canviar, sense cap dubte, la perspectiva sobre el meu país, Alemanya i sobre el món. Com deia el meu vell professor Damià Català, els francesos diuen "Les voyages forment la jeunesse", els viatges formen la joventut, els obrin la ment, els fan adults i cosmopolites, tolerants, els permeten conèixer gent tan igual a ells com a diferent per les seves cultures . Viatjar quan ets un jove adult és iniciàtic, fonamental en la consolidació d'aquest procés que ens fa persones.
El projecte Erasmus va néixer en un context d'il·lusió paneuropeu i, probablement, hagi estat un dels instruments de major projecció de futur d'aquesta comunitat de països que preteníem arribar a ser. En tres dècades els universitaris de cada país s'han anat barrejant amb els seus iguals creant amistats, parelles i matrimonis que han anat creant un context on la identitat europea s'ha anat reforçant.
Abans que la meva filla anara, va sentir repetides vegades que anar-se'n d'Erasmus era anar a una mena de festa contínua i no a estudiar. Per descomptat que un major d'edat en els seus vint aprofita per eixir i passar-ho bé. Des d'Alemanya ens arriben les cròniques de les seves sortides, excursions de cap de setmana a preu d'estudiant i les trobades i fins i tot xocs culturals amb tots els estudiants que estan coneixent. Des del meu punt de vista el que li està succeint a la meva filla és meravellós. Ha sortit de casa, parla amb afecte i estima d'algunes persones que han aparegut en aquesta batedora de destinacions que és el programa i, segurament, seran part del seu futur. Una cosa així com ho van ser en una altra època els amics de la mili.
L'anglès s'ha convertit en la lingua franca, una cosa així com el llatí ho va ser en les universitats medievals i, certament, el que participa al programa acaba parlant-lo a la força.
¿Tot són llums? Per descomptat que no. En el context universitari actual és tal la volatilitat d'optatives, programes diversos i possibles eleccions que la desinformació en escollir assignatures és, al meu parer, massa gran. Realment no hi ha una homogeneïtat o un criteri unificador o comú (encara que això sigui realment una virtut, una riquesa afegida al programa). Pense que els professors prenen als estudiants d'intercanvi com qui adopta una mascota durant uns mesos. No els castiguen molt però tampoc se'ls prenen molt seriosament. L'idioma, especialment si parlem de l'alemany, és indubtablement una barrera i per això es dóna la paradoxa que pots passar tot un curs en un país i no arribar a parlar-lo esquivant-lo amb el teu propi idioma i amb l'anglès. El mateix context, malgrat els esforços amb alumnes tutors i altres mesures, porta al fet que els erasmus s'ajunten entre ells i molt poc amb els nadius. Ací i allà els erasmus van en una espècie de ramat multicolor que, per necessitat gregària, s'ha unit, gairebé sempre començant amb els companys del seu país. Molts d'ells tornen sense haver estat mai en una casa del país convivint amb una família. Es produeix així una mena d'efecte bombolla en què no s'arriba a conèixer la medul·la de la societat que els acull.
Per si fos poc la subvenció ha anat minvant amb les retallades i avui, pràcticament, és un programa pagat per les famílies. La meva filla ha decidit que vol continuar tot el curs perquè se sent a gust. A casa farem comptes i li deixarem fer-lo però allò trist és que moltes famílies no s'ho poden permetre i, per això, es perd gran part d'aquest potencial integrador no només entre països sinó també entre classes socials.
Amb la ceguesa típica pensem que una inversió és una despesa i retallem. Oblidem que les inversions es recuperen amb beneficis, això sí, en el futur.
Pare, una cosa..., m'escriu pel xat meva filla des de Stuttgart. Internet ens permet una connexió quotidiana i, gairebé cada dia, mantenim el contacte. Molt lluny queden els anys en què vaig anar jo mateix a Alemanya i la connexió era encara per carta o per telèfon, en aquells dies caríssim.
La meva pròpia experiència europea em va canviar, sense cap dubte, la perspectiva sobre el meu país, Alemanya i sobre el món. Com deia el meu vell professor Damià Català, els francesos diuen "Les voyages forment la jeunesse", els viatges formen la joventut, els obrin la ment, els fan adults i cosmopolites, tolerants, els permeten conèixer gent tan igual a ells com a diferent per les seves cultures . Viatjar quan ets un jove adult és iniciàtic, fonamental en la consolidació d'aquest procés que ens fa persones.
El projecte Erasmus va néixer en un context d'il·lusió paneuropeu i, probablement, hagi estat un dels instruments de major projecció de futur d'aquesta comunitat de països que preteníem arribar a ser. En tres dècades els universitaris de cada país s'han anat barrejant amb els seus iguals creant amistats, parelles i matrimonis que han anat creant un context on la identitat europea s'ha anat reforçant.
Abans que la meva filla anara, va sentir repetides vegades que anar-se'n d'Erasmus era anar a una mena de festa contínua i no a estudiar. Per descomptat que un major d'edat en els seus vint aprofita per eixir i passar-ho bé. Des d'Alemanya ens arriben les cròniques de les seves sortides, excursions de cap de setmana a preu d'estudiant i les trobades i fins i tot xocs culturals amb tots els estudiants que estan coneixent. Des del meu punt de vista el que li està succeint a la meva filla és meravellós. Ha sortit de casa, parla amb afecte i estima d'algunes persones que han aparegut en aquesta batedora de destinacions que és el programa i, segurament, seran part del seu futur. Una cosa així com ho van ser en una altra època els amics de la mili.
L'anglès s'ha convertit en la lingua franca, una cosa així com el llatí ho va ser en les universitats medievals i, certament, el que participa al programa acaba parlant-lo a la força.
¿Tot són llums? Per descomptat que no. En el context universitari actual és tal la volatilitat d'optatives, programes diversos i possibles eleccions que la desinformació en escollir assignatures és, al meu parer, massa gran. Realment no hi ha una homogeneïtat o un criteri unificador o comú (encara que això sigui realment una virtut, una riquesa afegida al programa). Pense que els professors prenen als estudiants d'intercanvi com qui adopta una mascota durant uns mesos. No els castiguen molt però tampoc se'ls prenen molt seriosament. L'idioma, especialment si parlem de l'alemany, és indubtablement una barrera i per això es dóna la paradoxa que pots passar tot un curs en un país i no arribar a parlar-lo esquivant-lo amb el teu propi idioma i amb l'anglès. El mateix context, malgrat els esforços amb alumnes tutors i altres mesures, porta al fet que els erasmus s'ajunten entre ells i molt poc amb els nadius. Ací i allà els erasmus van en una espècie de ramat multicolor que, per necessitat gregària, s'ha unit, gairebé sempre començant amb els companys del seu país. Molts d'ells tornen sense haver estat mai en una casa del país convivint amb una família. Es produeix així una mena d'efecte bombolla en què no s'arriba a conèixer la medul·la de la societat que els acull.
Per si fos poc la subvenció ha anat minvant amb les retallades i avui, pràcticament, és un programa pagat per les famílies. La meva filla ha decidit que vol continuar tot el curs perquè se sent a gust. A casa farem comptes i li deixarem fer-lo però allò trist és que moltes famílies no s'ho poden permetre i, per això, es perd gran part d'aquest potencial integrador no només entre països sinó també entre classes socials.
Amb la ceguesa típica pensem que una inversió és una despesa i retallem. Oblidem que les inversions es recuperen amb beneficis, això sí, en el futur.
Comentarios
Publicar un comentario