Vivint al costat del precipici

Poc després de descendir uns metres des de Fleix es veu el camí anomenat de "els 6500 graons" fet, es diu, en temps dels moriscs. A primera vista sorprèn la magnitud de l'esforç realitzat per comunicar una vall agresta com poques. El camí, ample i ben traçat, amb poderosos marges de pedra seca que s'anivellen el seu recorregut, ve reforçat cada metre, més o menys, amb una banda de pedres que fan de graó i faciliten el recorregut al caminant i a les bèsties.

A poc de començar el camí es travessa un barranquet i es passa per un petit túnel a l'altre costat d'un mur de roca. Un cop traspassat es comprèn totalment el perquè: el barranc cau abruptament en vertical en el que ha de ser una cascada en dies de molta pluja.La magnitud i el relleu recorden d'alguna manera a la Gran Muralla Xinesa. Enroscat a als penya-segats el camí segueix obstinat fins a besar suaument el llit pedregós del barranc. El malson de la nova pujada, en un dia de calor, es veu dissipat en arribar, al capdamunt, a un xicotet refugi d'algun ecologista somiador. Enmig del no-res, al costat d'una petita font amb la seva bomba manual, hi ha algunes edificacions disperses, que es van restaurar no fa tant, entre plantes molt crescudes, que indiquen el seu abandonament. A la ment em va vindre la novel·la de Paul Theroux "La costa dels mosquits", en la qual l'urbanita que creu en el refugi en els mars del sud, acaba sucumbint a la implacable crueltat d'una naturalesa que no admet concessions.

En la nostra ignorància acudim a la muntanya ben proveïts i alimentats i ens submergim en les sendes i paratges ancestrals. Amb la nostra bombolla civlitzada armats de gps i telèfon mòbil, oblidem que el que avui és una jornada d'aventura va ser, en el passat, el lloc on van sobreviure durament pagesos i pastors, bandits i maquis o moriscs arraconats per l'avarícia i la por cristianes. Des de la conquesta de la Corona d'Aragó poc espai els va quedar per viure en pau, segons els seus costums, més enllà de les muntanyes. Des de la Vall de Gallinera fins Polop van fer del dur desert muntanyós un indret autosuficient on sobreviure. Amb el temps van recrear el seu món entre erms estèrils, vessants de vertigen i pics impossibles. Tot i la fustigació constant, batejos forçats i lleis discriminatòries, es van aferrar a l'única cosa que tenien, les seves terres, les seves valls, el seu món ancestral centenari. Després de més de set-cents anys ningú podia dir que no era el seu per més que sempre, interessadament, hàgim parlat de la "Reconquesta" i no simplement de conquesta militar i ocupació de sa casa.

Decidits a resistir, un cop decretat el seu desterrament, van clavar el seu destí en una pròrroga d'uns pocs mesos fins que els soldats reals els van arrencar literalment del seu món. La colonització de cristians arribats de les illes, el seva dolç dialecte que encara resisteix entre la Vall de Gallinera i Tàrbena, mai va arribar a omplir totalment el buit que van deixar els expulsats. Disseminades per les altures, desenes de masies, corrals i refugis, avui abandonats, parlen de l'esforç de generacions per sobreviure en un entorn tan bell com corretjós.

El senderista sol ser un personatge amable. La salutació, improbable en un entorn urbà, es converteix en obligatòria i les paraules d'alè o el comentari banal en hàbit obligat. L'agost no és un mes per a les caminades al sol, però les vacances i la fama del lloc atrauen desenes de senderistes que gaudeixen d'un recorregut tan dur com bonic.

Des de la vessant s'aprecien imponents les dues columnes de pedra que marquen la sortida del barranc de l'Infern. Encaixat entre parets polides per mil riuades atreuen amb cants de sirena als més agosarats i es cobren el seu tribut de vida cada vegada que l'aigua baixa amb força i atrapa a algun aventurer. Nosaltres ens limitem a tornar a creuar la llera i ascendir seguint el sender.
En un dels cims hi ha una barreja de nous romàntics, ocupant vells espais i cases abandonades a la seva sort qui sap quan. Curiosament hi ha una cabanya de pedra que algun il·lús va condicionar i a la qual avui posa preu. Mal ho veig en un lloc perdut allà dalt amb un accés més que complicat. Un dia dalt pot ser perfecte, una vida al desert només és qüestió d'ermitans. Vam esmorzar en una casa amb aspecte d'haver estat rehabilitada i novament abandonada. Sota un arbre els caminants han improvisat amb plaques ceràmiques una mena de menjador a l'aire lliure que ens permet descansar i xerrar a l'ombra.

El camí torna a baixar per un vessant rocosa i desèrtica per oferir el seu últim repte abans d'arribar a les altures de Benimaurell. Passe el poblet de carrers estrets i em creue amb alguns xiquets gaudint de la llibertat dels indrets menuts. Les seves rialles en valencià ressonen pels carrers com ecos de les generacions de xiquets que han viscut la seva felicitat en aquesta vall remota. A la placeta hi ha l'església d'on ix la remor de la missa. Són dies de festes locals. Els pocs membres d'una banda de música descansen a l'ombra en un carreró proper. Moriscos, mallorquins o valencians, tots tenim sang barrejada per més que posem el crit al cel en veure els musulmans que van tornant a poc a poc a la península. En el fons més que una qüestió de raça és una qüestió de cultura. El paisatge és comú, el patrimoni moltes vegades compartit, però el tancament d'uns i altres ens impedeix conviure sense interferir-nos.

Avui, al segle XXI, gaudim del patrimoni islàmic que encara perviu. Ens parla d'una gent que va deixar buida la closca que va ser ocupada per nous habitants que la van fer seua. Han passat molts segles i els capitostos de l'integrisme islàmic encara reivindiquen l'Espanya que va ser seva, Al Àndalus. No sembla que, si arribessin a conquerir la península, fora a regnar precisament la tolerància, però tampoc podem nosaltres fer gala de la mateixa completament. Dubte que estiguem preparats per conviure mentre hi hagi conceptes fonamentals que ens separen. En una societat com la nostra on la llibertat i igualtat l'han de ser per a homes i dones en les mateixes condicions no encaixa bé aquesta diferència manifesta en les societats musulmanes. L'expulsió dels moriscos va ser la nostra tragèdia del segle XVII, l'expulsió i extermini dels cristians sirians ho és en el nostre. Som persones i hauríem d’entendre'ns, però per desgràcia no és així.

Cada graó de la ruta és una mostra d'aquesta lluita per sobreviure i donar menjar i recer als nostres, cada paret, cada despoblat, testimonis de generacions que es van aferrar a la terra. Què ens queda? El paisatge comú que tant van estimar i tant estimem.