Quan creus que ets millor que els altres

Quan seguim en plena ressaca del famós Brexit veiem un moviment que sorgeix acompanyat d'una parauleta nova el "Bregret" o penediment, "regret", dels súbdits de sa majestat. Però què collons els passa als britànics i per extensió als europeus? D'una idea brillant que teníem consistent en anar endavant, cap a un territori unit amb lleis, drets i solidaritat, passem a una Europa de les banderetes i les guerres al Tàmesis. L'Europa dels mediocres va prenent cos en molts països que ja s'estan refugiant en la tanca dels sectarismes racials.

No és casualitat que Marie Lepen, els euroescèptics holandesos o Donald Trump hagen saltat amb alegria. Tant una com l'altre pretenen apel·lar a les essències nacionals de l'individu tribal que surt a cantar esgargamellat l'himne nacional en la convicció lloar les suposades glòries de la raça superior a les altres.

Ho sent, però estic perdent la fe en el que pensava que eren sensats pobles europeus que havien superat després de la carnisseria de la II Guerra Mundial tota vel·leïtat de tipus nacionalista. Molt equivocat estava, igual que a la Iugoslàvia de Tito va ser suficient una crisi perquè cadascú tirara pel seu costat. Poc ens ha servit la història. Tan sols amb que haguéssim recordat que Hitler va pujar al poder llançant a tota veu proclames de superioritat dels alemanys i contra els immigrants, els jueus o els gitanos, ens havia d'haver segut prou per a conjurar a tant de bastard que comença parlant de que són millors i acaba cremant les cases dels que no són de la tribu.

Mai ser més petits o tancar fronteres va ser una fórmula per a l'èxit. Això només portaria a la albanització d'Enver Hoxha que va condemnar els seus ciutadans a viure en un país ple de búnquers que no van servir per a res. Mai l'egoisme o l'odi a l'estrany va portar a res de bo. Quan Xina va tancar fronteres va entrar en decadència.

Davant l'arribada de sirians a Europa hauríem d'haver assumit que la vida es compon de riscos i que serà difícil atendre la situació que ens ha sobrevingut, però allò correcte és impedir que puga morir gent, famílies, entre elles centenars de xiquets, perquè a nosaltres ens importa més la nostra comoditat egoista. El primer és actuar d'acord amb les nostres lleis i compromisos internacionals i acollir els refugiats de guerra, el segon és intentar integrar-los en una societat oberta i tolerant. Sóc conscient dels problemes que té la integració de gent de cultures i llengües diferents però quan hi ha desig i amor pel proïsme les coses poden ser molt diferents. O és que se'ns ha oblidat que la base de la nostra cultura europea és el cristianisme? No diu la Bíblia estimaràs al teu proïsme com a tu mateix? En què consisteix estimar? Donar cops de porta? Els espanyols vam ser acollits en altres èpoques de penúria després de la nostra guerra i no ho hauríem d'oblidar.

¿I ara què? Doncs en un escenari incert sembla que la gent sensata se para a veure passar la desfilada de monstres. Una vegada passada la tempesta molts demanen que s’invalide el referèndum, altres diuen que van jugar amb el vot com si no fos a importar res, altres es freguen les urpes donant-se un bany d'excrements sense saber que qui remou la merda com a mínim l'acaba fent olor.

No ho sé. Certament, conforme ens ve el món gairebé sembla que no podem esperar més que quan l'onada ens arribe estiguem en un lloc alt o, com a mínim, que ens deixen viure el que ens quede sense que la situació es complique més.