Espanya als anys setanta: vivint a Trumania

Fa ja uns mesos vaig rebre l'encàrrec de fer la portada del llibre per al "XIX Homenatge a la paraula", sobre el tema dels anys setanta, l'ambient polític i la forma com els protagonistes de l'època ho van veure. En aquell moment estava desmantellant la que va ser la casa dels meus pares i entre tants vells papers, una vegada i una altra eixien sobres amb la cara arrogant amb què Franco mirava des dels segells de l'època. Realment la cara del dictador era omnipresent en els primers anys de la meua vida. Els retrats escolars, el que penjava en la seu de l'OJE, on es reunia el club de natació, en cada segell, en cada moneda, en la televisió i en els noticiaris. Franco era realment ubic.

En les meues primeres idees sorgia una imatge potent, un segell del dictador travessat per un clau o un caragol. La imatge maculada, torturada, tal com es fa en el vodú és una forma de conjurar el contrapoder, la irreverència. Però la veritat és que, per més que desitjada, no haguera representat una època. Per més que venerem els moviments que bullien dins i contra la pròpia dictadura mai van ser capaços d'acabar amb el règim. Realment res ni ningú va aconseguir traure Franco del poder fins que va ser el seu propi cos el que li va trair.

No obstant això, per a ser justos, alguna cosa va començar a desmuntar-se d'aquell ferri entramat durant els anys setanta. Jo diria que va ser la dècada de l'interminable afonament del règim. El caragol, en el seu principi un element agressiu, va canviar i va començar a ser així el símbol dels ancoratges d'un règim que tenia els dies contats. En el fotomuntatge, de concepció cubista ja que mesclava les tres dimensions espacials amb la quarta dimensió temporal, vaig prendre imatges de diversos orígens i vaig sintetitzar una cara amb diferents trossos de quadres i fotos. Els fragments comprenien des d'aquell arrogant militar, recent guanyada la guerra fins al vell decrèpit que aguaitava al balcó del el Palau d'Orient tremolós o al missatge de Nadal.

Realment jo, i assumisc que la majoria dels espanyols de la meua edat, érem com el personatge principal en la pel·lícula "El Show de Truman". Vivíem en Trumania, un planeta tancat on quasi tota la informació que arribava era digerida prèviament pels censors del règim o negada per les famílies temoroses de la loquacitat infantil. Els setanta van ser per a mi l'etapa en què vaig passar de xiquet a adult, dels set als dèsset. Van ser anys a color, anys d'il·lusió i innocència, però també d'una ignorància que, amb el pas del temps i contagiada per l'ambient polític es tornava en consciència. Cantar el Cara al Sol, amb la resta de nadadors, el dia de Sant Jaume, era com un joc en un solejat diumenge en començar la dècada, anar a vore una pel·lícula de Bertolucci part dels hàbits de la part final.

El fotomuntatge anava prenent forma al voltant d'un Franco desintegrat però encara subjecte per tres caragols amb un quart ja solt. En el fons del treball sorgien, lluitant amb el primer pla de Franco, les imatges de les manifestacions i la repressió, la reivindicació de la cultura, les lleis i la identitat pròpia van anar imposant-se en un ambient on la il·lusió de llibertat anava adquirint més i entitat tal com s'anava conformant gràficament en el meu treball.

Com Truman, el poble espanyol, anava adquirint major consciència de la necessitat d'acabar amb eixe món certament pacífic i aparentment perfecte, d'estius al sol entre ombrel·les de colors,  que no era més que una cúpula tancada, controlada i asfixiant. Vaig decidir així que el color desapareixera   i foren les ombres i el negre les que s'apoderaren del conjunt. Pel que fa al règim els presoners polítics, la violència policial, les tortures i inclús les execucions es van succeir durant la primera part de la dècada, i encara que a poc a poc s'avançava cap a una democràcia es van anar succeint actes d'extrema violència i assassinats de l’extrema dreta com el els advocats d'Atocha en 1977 o el de Yolanda González, en 1980. Jo diria, sent justos que la dècada va tancar en negre o com a màxim amb un xicotet badall de cel que apareixia entre els clavills del poder.

A Berlín, el museu jueu hi ha una habitació amb forma de xemeneia on es provoca la sensació que van tindre les víctimes dels nazis en un món on se sabia de la existència de la llum però sempre lluny de l'abast de la mà. Crec que la dècada dels setanta va ser un decorat de color de postal, amb pau per a la vida local en zones com la nostra, però, com en el món de Truman, una cúpula tancada, un paisatge aparentment amable però una presó al cap i a la fi.

Tinc sentiments contradictoris. Vaig ser feliç en uns anys en una Espanya que hui m'haguera asfixiat. Els millors records de la meua infància són en color però no hi ha més cec que el que no vol veure. Com Truman vaig descobrir que el paisatge era sinistre més enllà dels colors clars. Com Truman molts vam obrir una porta i vam deixar darrere Trumania. Bon dia, i si no ens veiem bona vesprada i bona nit.

El problema és que molts altres tants continuen enyorant un món de colors, una realitat alterada on si acceptaves les regles, si acatxaves el cap al passar, tot era aparentment perfecte.

Quants caragols haurien de quedar hui en la meua portada?