Pit

Segurament algú pensarà que sóc un panoli per perdre el temps amb una ànima diminuta com va ser Pit. Molt més si diguera que era un ancià canari afònic. Tan diminut i lleuger era el seu cos que, ahir, envoltat en dos sudaris de plàstic, no se sentia el seu pes en la meua mà. Per respecte a l'empatia amb què saludava la meua presència en vida el vaig depositar amb cura en el buit entre dos blocs que vaig encaixar en un camp abandonat per on els seus congèneres salvatges volen amb una llibertat a què ell no va estar mai predestinat.

Pit va ser un més de la família aquest últim any. Quan mon pare va morir va quedar sol l'últim dels canaris que va criar i va cuidar durant tota la seua vida. El vam portar a casa i el vam atendre el millor que vam saber. En el balcó o en el pati passava les hores entretingut en les coses senzilles a què dedica la vida un canari. Alguna vegada li posàvem una xicoteta banyera a la que botava alegre per a remullar les seues plomes. En acabar les repassava acuradament i seguia en el seu anar i venir de pal a pal menjant i bevent. Això i les fulles d'encisam eren les escasses alegria de la seua vida.

Mon pare, aficionat als animals, li va permetre procrear posant-li canàries però no era tampoc el valent que pretenia ser quan li ensenyaves els dits darrere dels barrots. Llavors posava cara d'aguiló furiós i obria les ales traient múscul com si poguera fulminar-te amb la seua mirada i la seua força. Si ho feies en hores en què ell desitjava estar tranquil posava més passió en una picada que si, de normal, era suau en aquestes ocasions era un poc més fort.

Des de diumenge vaig anar veient que se'ns anava. Els canaris comencen a fer-se una boleta i a posar una mirada sense brillantor que anuncia la seua debilitat. Ni tan sols sé el que li va passar. Fa dos dies encara va reaccionar amb satisfacció menjant assossegadament la seua última fulla d'encisam. Amb aqueixa serenitat amb què els animals domèstics accepten la malaltia i la mort va volar més enllà dels seus barrots.

Tal vegada siga estúpid parlar d'un diminut animal en un món on xiquets moren ofegats en les platges d'Europa o en els deserts de la sequera africana. Tal vegada siga hipòcrita sentir alguna cosa per un au quan mengem els pits de pollastres que a penes els han deixat créixer o fem de la carn de boví picat un dels símbols multinacionals més coneguts. Tal vegada siga estúpid haver dedicat aquestes línies a Pit, però va ser part de la vida dels meus pares, els va portar entreteniment i alegria amb les seues salutacions o quan mon pare li deixava volar descarat pel menjador davant de la mirada somrient de ma mare. Pit va ser eixa companyia imperceptible i eixos ulls que et miren i els mires. Aquell esser que busca comunicar-se i et llança un refilet. Piiit?

El misteri de la vida i la mort.