Pit

Segurament algú pensarà que sóc un panoli per perdre el temps amb una ànima diminuta com va ser Pit. Molt més si diguera que era un ancià canari afònic. Tan diminut i lleuger era el seu cos que, ahir, envoltat en dos sudaris de plàstic, no se sentia el seu pes en la meua mà. Per respecte a l'empatia amb què saludava la meua presència en vida el vaig depositar amb cura en el buit entre dos blocs que vaig encaixar en un camp abandonat per on els seus congèneres salvatges volen amb una llibertat a què ell no va estar mai predestinat. Pit va ser un més de la família aquest últim any. Quan mon pare va morir va quedar sol l'últim dels canaris que va criar i va cuidar durant tota la seua vida. El vam portar a casa i el vam atendre el millor que vam saber. En el balcó o en el pati passava les hores entretingut en les coses senzilles a què dedica la vida un canari. Alguna vegada li posàvem una xicoteta banyera a la que botava alegre per a remullar les seues plomes. En acabar le...