Ningú espera al gat. Relat publicat en el llibre XVIII Homenatge a la paraula

“El nombre dels que ens envegen confirma les nostres capacitats” Oscar Wilde

A finals d'agost la carretera que portava a Vegas del Duque es fonia davall d’un sol implacable que notificava el final de l'estiu i anticipava l'arribada de les primeres tempestes de la tardor. La parella de la Guàrdia Civil, dos tipus alts i fornits, un d'ells amb barbeta curta, xarraven mentre l'aparell de ràdio llançava esclafits i emetia la típica verborrea d'ordres codificades, consignes i serveis a realitzar. A dreta i esquerra escapava veloç un paisatge pla dibuixat per les línies de la carretera, de la via i dels llunyans sitges que trencaven la monòtona línia de l’horitzó.- Hòstia! Eixe tot terreny què fa ací?-  El caporal Ruiz va encendre els llums blaus del cotxe patrulla, va maniobrar fins a la vorera d'emergència i, no sense comprovar que ningú hi arribava, va donar la volta i es va acostar a l'enorme Hummer negre que, a uns centenars de metres, estava mig afonat en la terra d'un melonar amagat darrere un muntó de pedres i una immensa garrofera. Cautelosos, es van acostar fins a sobrepassar les finestres tenyides  posteriors i van aguaitar, endinsant el cap per la que estava entreoberta.

-A vore, a vore, central, central, ací Gómez-.- Endavant Gómez-, va grinyolar l'aparell.- Ací tenim un baró d'uns cinquanta anys, complexió prima, pell bronzejada i pèl ros tenyit, llarg, arrissat. No manifesta signes vitals. Canvie-. En una primera inspecció visual el cotxe va començar a revelar dades del propietari.- Quin còctel “tio”, va dir Ruiz: Paperines, èxtasi i haixix. Sembla que en va agafar una bona, el cabró.-

En el sòl una llibreta de tapes gastades les pàgines de la qual el vent sec de ponent les passava com si fóra un lector invisible. Una lletra irregular, feta amb bic blau, omplia la quadrícula quasi sense paràgrafs, en un tot continu. 

Sóc “El gat”. Bo, em diuen tots el gat. En realitat, el meu nom oficial és Paco, però quan em vaig canviar el nom a Vanessa tots van passar de mi i em van continuar dient "El gat". Això m'ho van traure en el col·legi pels meus ulls verds, que no és per presumir, però poques els tenen. I jo, no és per res, però arreglada amb la meua faldeta i la meua cabellera rossa i arrissada tinc el meu públic. Què collons!

 

El sergent Gómez llegia amb dificultat la cal·ligrafia del Gat a l'ombra d'una arbreda a la vora d’un melonar. Al fons, alçant una polseguera,  passava una furgoneta amb romanesos que anaven a fer la collita a algun dels camps escampats pel desert manxec. Més que llegir, botava de paràgraf en paràgraf. Mentrestant, les xitxarres pujaven la intensitat del seu cant i arribava a ofegar els sorolls dels cotxes que, de tant en tant, recorrien la recta carretera traçada a corda a uns dos-cents metres.

Este poble és una merda. Envejosos, són tots uns merdes i envejosos. Sempre els ha fotut que algú fora millor que ells. Envejosos. Fastigós  poble de merda! . Volíeu veure'm afonat. No vos bastava de dir-me maricó. Al final li faré cas a la Paqui i me n'hauré d'anar lluny perquè és impossible viure amb gentola com vosaltres.

El jutge i els funcionaris suaven copiosament escorcollant el vehicle accidentat mentre l'empleat de la funerària apagava, amb el peu, la punta de cigarret que acabava de fumar. Una grua amb els llums ataronjats d’emergència, girant, alçava en l'aire el pesat mastodont negre de tres tones. El morro del vehicle somreia desdentat amb la seua roda dreta penjant com un membre dislocat i el costat bonyegut i ple de terra. A un gest del jutge, el cadàver va ser introduït en un taüt de plàstic negre, primer pas per a la dissolució de la comitiva que es va encaminar cap al poble entre vapors d'asfalt.

Gómez colpejava el teclat de l'ordinador omplint l'informe. Francisco Ponce Lucía, àlies “El Gat”, 47 anys, domiciliat a... Sobre la taula un document nacional d'identitat amb una foto grisa i el rostre somrient del finat. En el despatx contigu, Ruiz i el capità, que anava i tornava, interrogaven un tipus entrat en carns amb barba d'alguns dies que transpirava abundantment per les axil·les, fruit, amb seguretat, dels nervis, ja que l'aire condicionat creava quelcom així com una cova fresca en ple desert castellà. 

– I aleshores, per què el va acomiadar de la seua empresa Sr. Muñoz? va preguntar el capità.

-El Paco no era mal xic, saben? Quan era ell era ell, era responsable i bona gent. Però jo no vull drogues al meu taller,- va dir.- A mi, que fóra maricó me la suava, fins i tot sabíem que es vestia de dona els caps de setmana, però això, mire Vosté, això, era cosa seua. Però al xic el va perdre la droga, millor dit, la mort dels seus pares li va fotre la vida i això el va tornar boig-. Va parar un moment i va mirar al sòl, perdut en el seu relat. -El vaig acomiadar, és cert, fa mig any, però és que sempre provocava les bromes dels companys amb els seus caminars i, fotre, li ho havia dit una i mil vegades, si tornes a col·locar-te, no cal que vingues més per ací-. Em va enviar a la merda i em va llançar la ferramenta al cap.

Gómez ja havia emplenat les dades bàsiques de l'atestat i va tornar a la llibreta trobada en el cotxe on l’havia deixada. 

Se’n recordaran de mi. Eixos dos del consultori són uns fills de putes. Quan no ho esperen es trobaran les rodes del cotxe punxades i tindran un recadet en la xapa. Van deixar morir ma mare. Està clar que tenia demència senil i no quedava res d’ella, però jo la cuidava, bo, Felipa la boliviana que teníem s'ocupava d'ella mentre jo estava al taller, però a ella no li va faltar de res. Estava molt malalteta, però ni el consultori d'este poble de merda funciona. Tres hores, tres, van tardar els cabrons en anar a atendre-la. Quan van arribar, no hi havia res a fer.

En una sala d'espera un transsexual, Juan González, àlies "Paqui" i un tipus fornit esperaven asseguts en cadires de carcassa metàl·lica i forro plastificat. En la paret, un retrat del rei Joan Carles I que, amb uns quants anys menys,  anava descolorint-se. Sobre la taula auxiliar, alguns exemplars de la "Revista de la Guardia Civil". Paqui sanglotava mentre unes grans gotasses li corrien el rímmel i li omplien la cara d'estranyes línies negres que li donaven un aspecte de nino diabòlic més que de dona maquillada.

-Fotre, però si és que jo l’estimava, però últimament estava molt rar, tu ho saps. Estava inaguantable i li vaig dir que no volia saber més d'ell. Pobre Paco, si jo t’haguera escoltat... -

-No et tortures, vinga, que ja saps que "El Gat" podia ser molt cabró- li contestava el porter de Shodo. 

Almenys em vaig poder acomiadar d'ell. Va llegir el caporal Gómez. La quadrícula de la llibreta es diluïa en eixa part del quadern entre allò que pareixien taques d'un líquid vessat sobre el text temps arrere. Sóc fill únic, un bon fill, em vaig ocupar sempre d'ells. Mon pare era Antonio el Cabrillano. Els Cabrillano sempre ens hem dedicat a l'agricultura, en un altre temps al cereal i últimament als melons, però això no anava amb mi. Mon pare em deia - Paco, sigues un home, que aquest no és poble per a maricons-. Callava, però sé que cada vegada que eixia a la discoteca s'avergonyia de mi. Almenys a ell el vaig poder veure morir i vam poder xarrar unes hores...

Passe per favor, li van indicar al porter de la discoteca. Nom, per favor.

- Pedro Romero, però tots em diuen "El coixo" ja sap, per la lesió que vaig tindre de jove en el futbol-.

-Molt bé Pedro, Conte’ns què sap vostè del Sr. Ponce. “El Gat” li deien tots. No?

L'home va fer un sospir abans de començar a parlar pausadament.

-Si, El Gat. Ell solia vindre per Shodo des de fa anys. No era mal xaval, sap? Bo, dic era perquè estava molt raret des d'això de son pare. Jo vaig anar amb ell a l'escola i mai em va agradar tanta merda i tanta broma per a fotre-li la vida. Aquest poble no és per a maricons, caporal, sap? El cabró del Venancio li va traure el malnom de "El gat". Era pels seus ulls, hòstia, vaja ulls verds. Si haguera sigut una tia haguera mort per ells. Però això, a l’escola, Gat, rogle de maulits i una vegada i una altra maricó, maricó, maricó.... Els xiquets són molt cruels. Sap Vosté? El xic sempre caminava amagat pels corredors perquè érem molt bèsties amb ell. Coses de xiquets. Ja s’ho imagina, no?. Damunt, Don Arturo, que era del Moviment, ja sap com les gastaven, li donava de bescollades en quan parlava amb veu de dona... Ens deixava fer, Vosté sap, Senyor caporal, “perquè es fera un mascle”, deia, “Siga un home Ponce”, bescollada i li repetia, “siga un home, collons!”

En l'altra habitació, el sergent seguia capficat en la lectura. Segons pareix, el pare va estar ingressat uns mesos en la residència d'ancians, com contava la llibreta. 

Jo li deia a la supervisora que pintaren les parets i obriren finestres, que allò era claustrofòbic. Mon pare vivia resignat bavejant en una cadira de rodes. Em posava malalt de veure’l  en la sala de la televisió com un més del cor de vells decrèpits, de zombis inerts remugant en silenci amb la vista perduda davant d'una pantalla amb el "Sálvame de Luxe" a tota canya. El treia al pati, me’l portava al jardí posterior i xarràvem. Sé que m’estimava, però fotre, jo no podia ser qui ell volia. Jo era jo.

Em van cridar fins a deu vegades per a acompanyar-lo a urgències. Ja se sap, coses de vells, la sonda embossada, una infecció, el sucre baix o qualsevol altra merda. L’última vegada vaig saber que seria diferent. En l’ambulància ens miràvem amb estima i ell callava amb els ulls plens de llàgrimes...

Em vaig quedar a soles. I per a què volia jo les terres? Per a res. Això no anava amb mi. Em vaig fumar els diners. Primer va ser l’Hummer. Passada de cotxe tio! Seients de pell, Pantalla de DVD i tres tones de metall per a acovardir a la basca. Després em vaig fer amb Rocko, el mastí que li vaig comprar al Chincheta. Així aprendrien a respectar-me.

Me cague’n l’hòstia, l'estiu del 2013 va ser una passada. A Eivissa a ningú li importa una merda qui eres i em vaig fondre cent dels grans, com tot un senyor. En la meua vida havia vist tant de tio bo. Però vaig haver de tornar perquè em vaig passar cent pobles, hòstia puta... Este poble és hipòcrita, si jo contara quant de tio que va a missa és maricó deixava mitja església buida. Però bo, em treia els meus dinerets i em va donar per a unes quantes paperines i algunes nits fins a les tantes sense cremar allò que em quedava dels pares. Va haver-hi dies que tota la discoteca estava en peu mentre jo ballava amb els meus “shorts” i la meua brusa fúcsia. Quina passada, quina marxa!

El caporal Ruiz seguia prenent nota de la declaració del porter de la discoteca que per moments es situava en paral·lel al relat de la llibreta que ja quasi acabava el sergent Gómez. –Què va passar, doncs, anit?

-Ell semblava no adonar-se’n. Clar, estava sempre molt col·locat. Amb els seus pantalonets curts estava patètic i si ballava ja era la conya general. Però anit es va passar deu pobles. Jo no sé què portava ficat en el cos però caminava baralladís. El cabró del Venancio va començar una altra vegada amb el "miau, miau, miau" mig borratxo i el Gat no anava molt fi. Els vaig haver de traure després que es donaren d'hòsties; que jo no tolere embolics siga qui siga. Va eixir al pati bramant. Portava la brusa rosa i les seues bótes a floretes, les ungles pintades en blau elèctric i el seu pèl ros de pot arrissat. La veritat és que si no sabera el que ha passat faria riure només recordar el seu aspecte. Va començar a cridar quan el vaig empentar fora. Estava eixit. “-Merdes, que sou uns merdes, poble d'envejosos. ¡Fills de putes!”, deia.” Mai m'heu suportat perquè no valeu una puta merda-“. El gos el va veure vindre i es va amagar davall del cotxe. L’estimava amb bogeria però quan es col·locava li podia fotre palisses de mort. “-Fill de puta, ix del cotxe, fill de puta, obeïx,-” li deia, però l'animal estava atemorit. Em vaig acostar i li vaig dir que deixara el gos en pau i se n’anara o avisava la policia. Per fi, amb un pal de ferro i després de moltes pedrades, va traure el xitxo i d'un puntelló el va fer pujar al cotxe.-

-Si, caporal, si. Se’n va anar ell sol amb el cotxe conduint com un boig. El Venancio va continuar la farra al pub i, pel que sé, se’n va anar a dormir la mona a “Venus”. Diuen que passa més temps allí que amb la dona. Pobra...-

 El transsexual va ser el següent a declarar.

-No, en absolut. No és que tinguera enemics declarats. Paco era bona gent però aquest poble és així. No el van deixar viure en pau. Jo li vaig dir que ens n’anàrem a Madrid que allí a ningú li importa qui eres ni què fas. Sempre li ho vaig dir, però no sé què volia demostrar en este poble que mai el va voler. Eixa nit estava molt passat de rosca i el vaig enviar a cagar. Aleshores es va ficar amb ell el Venancio. Puta misèria, a quina mala hora... Qui anava a pensar...!-

L’immens tot terreny enfila la recta que es perd en la plana infinita. Brama música canyera en els altaveus.  És una nit clara amb estreles que ballen i parpellegen a milers. Els ulls verds de "El Gat" estan vidriosos i fixos en cada far dels cotxes que  es creuen. “El Gat” estreny l'accelerador a fons i el paisatge es convertix en un confús túnel que escapa en ràfegues per tots els costats.

La fossa comuna de Vegas del Duque estava a l'altre costat de la tàpia on una vegada van ser afusellats els rojos del poble. Venancio l’enterrador del poble ho sabia de son pare. Cinc persones entre coneguts i parents s'havien donat cita per acompanyar-lo des del depòsit de cadàvers al cementeri i observaven silenciosos les operacions. Una palada després d'una altra i la tapa del fèretre de plàstic va quedar coberta de terrossos i pedrots. Venancio es va parar i amb l’avantbraç es va eixugar el front. Maricó de merda, va pensar.

A la llunyania imponents núvols amb forma d'enclusa rugien amenaçant de portar la pluja en unes hores.