Estació de terme
Es fa de dia prop de
Requena. Camí a Madrid en l’AVE. El títol em ve al cap prop de l’estació
d’Atocha. Els personatges són reals però els noms estan canviats per a
preservar la privacitat de les persones.
Quasi podria passar per un
hotel de platja d’unes tres estreles. Les habitacions són funcionals i prou
modernes. Els mobles són senzills i de colors clars. El personal per telèfon o
en persona eficient, atent, servicial, amable amb les visites i pacient amb els
ancians. Què més es pot demanar? Els jardins posteriors reben la carícia de la
llum cada vesprada la qual eleva prou la temperatura inclús en els dies del
fred. Hi ha una gàbia amb periquitos com a sorollosos testimonis del dia a dia.
Entre tanques i parterres hi ha bancs i engronsadores que permeten per a passar
una agradable vesprada conversant amb els interns mentre els néts juguen.
L’olor és la primera pista
que colpeja amb duresa i contradiu la prematura impressió visual. A pesar de la
impecable i constant neteja hi ha una persistent olor de rovells subjacent que
retrata amb cruesa la decadència de la vellesa. Hi ha coses que no es
poden esborrar. Les portes de les habitacions fan de marc de dues fotos amb dos
noms; l’últim reducte del que va ser una vida plena amb casa i família. El pas
d’infermeres, quasi totes gent jove i ben disposada, trenca aqueixa estàtica
presència dels interns en les seues cadires de rodes. Ells a penes mouen la
mirada darrere de cada mínima novetat en un lloc on regna una rutina atroçment
monòtona. Sons. Alguna discussió amb timbre trencat d’ancià, un insult o una
conspiració a mitja veu per a cremar la institució. Un dia li botarem foc a
tot açò, diuen dues dones com a col·legiales roïnes. Al fons se sent el
mugit dolorós d’algun dement, un grup en millors facultats cantant una vella
cançó o la megafonia convocant qualsevol treballador.
Mai he estat a la nit, però
coneixent les nits en l’hospital en la seua planta de malalts greus imagine
sons planyívols eixits d’algun malson o cridades d’esperits perduts en el seu
món mentre una infermera de guàrdia fa la seua ronda nocturna. Amb horari
monàstic o de caserna, segons siga el punt de vista, s’iniciarà amb l’alba la
ronda de sessions de dutxes, netedat, cures i desdejunis cullerada a cullerada
o amb xeringa i pitet. Nets i endreçats se n’aniran distribuint per sales per a
començar un dia que amb sort tindrà alguna escassa novetat.
Recórrec els corredors
acompanyat de la meua tia María. Es vist cada dia amb coqueteria com si fóra
diumenge i t’acompanya amb aparent lucidesa fins que algun petit detall la
delata. Preguntes ja contestades que es reiteren, relats repetits,
desorientacions considerables. Diu estar feliç en el seu xicotet món,
però s’excusa per les seues incoherències amb el decor de qui se sent
ridícul per aqueixos lapsus absurds. En el seu temps va ser, ella mateixa,
ajudant en una clínica i encara intenta amb bona voluntat ajudar als que es
valen menys. Un dia va traure del recinte a una malalta i van tornar escortades
per la policia municipal ja que no sabien cap a on anar. En la residència temen
que prenga iniciatives perquè en qualsevol moment tot es pot embolicar.
Ma mare no està per cap lloc. No la vam trobar per on vam buscar. Vam preguntar a Amparo
Llobell, una vegada dependenta en el forn contigu a la rellotgeria dels meus
pares. Em mira amb alegria i ,tal vegada tendresa, mostrant el seu millor
somriure, des que sap, una altra vegada, qui sóc. D’aquell xiquet que li
demanava tres pessetes de caramels Sugus encimbellat als contenidors
de vidre a aquest home de cinquanta que va quan pot a veure sa mare.
El destí ens ha posat en el mateix espai una altra vegada. Com diria Ernesto
Sabato els nostres túnels tornen a tenir una finestra que els comunica entre
l’home que va ser xiquet i l’anciana que va ser adulta.
Vam seguir de corredor en
corredor creuant-nos amb personatges atrapats en la seua nau i un altre
valent-se de les seues poques forces per a moure’s amb el caminador. Una altra
anciana va amb un ramet de romer. És així cada vegada que la veig. Algunes
sales, les escales, estan protegides per reixes de fusta per a evitar que
caiguen o escapen. Qualsevol adult les pot obrir. Per a molts ancians suposa,
en canvi, un repte intel·lectual i físic majúscul que els protegeix però, al
mateix temps, els tanca i, sense maldat, els denigra. En la part posterior hi
ha dues sales d’estar. Una mitja lluna de cadires de rodes es situen com en una cerimònia
formal enfront d’un enorme i flamant televisor que ha substituït a l’anterior.
No se sap sempre si miren o no els programes, en realitat la majoria pareixen
absents o hipnotitzats. Els que millor estan duren poc en la sala, escapen del
tancament i prefereixen la tertúlia en el pòrtic des d’on divisen el carrer i
on veuen el trasbals de visites que entren i ixen al llarg del dia. El més
paregut a la seua vida independent en el passat.
Una dement en cadira de
rodes i cabell pulcrament tintat insisteix a demanar que l’atenga qualsevol que
passe. És una crida tan inútil com desesperada ja que ningú aliè al personal
pot, ni deu, fer el que demana. Una altra plora perquè les seues filles no van
anar a veure-la oblidant que la seua última visita va ser fa uns pocs minuts.
Assegura que està des d’ahir i que demà se’n va. Porta mesos. Inquieta en gran
manera una dona de cabell curt clar, cara de pell pegada als pòmuls i ulls
blaus penetrants. No és tan major. Tal vegada en les seus cinquanta? Si veu una
cara nova es posa a caminar al pas, prop, com un esperit errant. Al menor
descuit et lleva la cadira de rodes que portes i es posa en silenci a portar-la. Si diu
dues paraules és per a demanar tabac. Si el té el fuma xuplant amb totes les
seues forces, amb la desesperació de l’addicte. Diuen que va arribar a tenir
diverses carreres. Ignore què li va poder passar o com va arribar a aqueix
estat.
Buscant una infermera passe
per l’habitació 122. És el més paregut a una habitació d’hospital o una unitat
de vigilància intensiva que hi ha en la residència. Aguaite una figura
enllitada i un goter. Recorde ma mare fa unes setmanes abans de ser ingressada
en l’hospital, immòbil i inconscient. Una setmana després va tornar al mateix
lloc llavors, desperta i parladora però perduda en el seu món de confusió.
Finalment una infermera ens
aclareix que ma mare està gitada en la seua habitació. La doctora li ha
prescrit més hores de llit per a curar les malalties comunes en les persones
immòbils. Amablement m’acompanya a obrir, En l’ascensor conversa amb una
anciana que li conta els seus problemes en menjar per la falta de queixals. No
interferisc en la seua conversació però pense en com pot ser de terrible
arribar a ser no tenir ningú pròxim amb qui compartir aqueixos xicotets
problemes que no es van a solucionar o inclús van camí d’empitjorar.
Entrem en l’habitació. Ma
mare pareix un d’aquells teuladins desvalguts que recuperàvem caiguts en el
carrer en la meua infància. Amb il·lusió el portàvem a casa i intentàvem
tirar-los avant amb pa mullat amb llet. La majoria de les vegades duraven uns
dies fins que els trobàvem sense vida tan freds i inerts com diminuts.
Ma mare estava desperta i
sola. Ens va somriure en reconèixer-nos. Els seus ulls són cada vegada són més
diminuts, opacs, la seua mirada menys viva. Rebia l’afecte i les carícies amb
alegria i els tornava demostrant conservar l’habilitat de l’empatia. Jo li feia
burles amb les mans i ella m’imitava. Li treia la llengua i ella em tornava el
senzill gest en un joc propi de xiquets. Per moments li canviava l’humor i
xanglotava com una xiqueta perduda en una multitud. Unes paraules li calmaven i
tornava al seu discurs desllavassat sobre el que podríem comprar, les cassoles
que havia de fregar o sobre el jersei que creia estar teixint. Les seues mans,
des de fa mesos, busquen fer les vores de qualsevol tros de tela i les prepara
amb tanta ansietat com a desesper.
En l’habitació conviu una
tal Elisa. No puc evitar sentir antipatia irracional per ella. Ma mare va ser
allotjada en la seua habitació i ella ho va prendre com una invasió del seu
reducte. Encara li costa acceptar que només té dret a aqueixa mitat de
privacitat. El primer dia li vaig haver d’indicar a la infermera que el vestit
que portava no era seu, el segon van ser unes sabates. La veritat és que ella
és víctima de la desmemoria com molts. Ha oblidat que no paga suficient per a
tenir una habitació en exclusiva. Qui va tenir va retenir. Té un geni terrible,
diu ma tia, i aires de grandesa, això ho veig jo. Tot allò que hi ha en
l’habitació, pensa, és de la seua propietat i les seues fotos omplin l’únic
estant enfront dels llits. En eixir vaig veure una foto en blanc i negre amb
dos personatges esvelts i elegants com eixits de Casablanca: Un home en un vestit
jaqueta de costura clàssica i una bella dona de cabells clars, ondulats i
vestida amb roba d’estil. Era ella o, més aïna hauria de dir, va ser ella.
València a la vista.
Tornem a casa
Comentarios
Publicar un comentario