Caminant per serres desolades
El fort vent de ponent arrossegava núvols bulbosos com floricols de vapor que cavalcaven les serres amb una pressa frenètica. Altres, més altes, al fons del llenç, es dibuixaven com ones perfectes d’una corba ondulada, oferint una autèntica lliçó de meteorologia escrita en el blau. Caminàvem amb pas viu per aquells confins de l’altiplà de la Serra Grossa de Marxuquera, intentant cosir amb les nostres petjades els pobles de Pinet i Ròtova, refent rutes que la memòria guarda com a mapes íntims, sovint separats pel mur silent de les muntanyes. Necessitàvem el tacte de l’aire pur. Després de setmanes d’un oratge tancat i obsessiu que ens havia impedit xafigar l’aspra pedra calcària —suport mineral de tantes corregudes per sendes d’un passat que s’esvaeix—, el cos demanava espai. Ja feia anys que no recorria aquest tram del camí del Surar, on la senda es caragola per tossals arrodonits, ara vestits pel violent groc encés de les argelagues. És un contrast ferotge, gairebé elèctric, contra la...