Una de les atraccions de fira que mai m’ha agradat és la d’aquesta formada per un laberint amb camins entre panells de vidre transparent i espills. Vist des de fora les persones van caminant insegures xocant ocasionalment amb un vidre que sembla un pas. No se m’ocorre altra forma més gràfica per a definir la realitat enganyosa que ve. Els matins d’esta calor apegalosa, mentre el món sembla paralitzat a l’altra banda de la finestra, jo em tanque al meu racó digital i jugue. No a videojocs, ni a res que puga semblar lúdic. Jugue amb la realitat. O millor dit, amb les seues imitacions. He estat provant eines d’intel·ligència artificial que prometen restaurar fotografies antigues, pintar-les, rejovenir-les, reinventar-les. És com si estiguérem aprenent a pintar amb llum prestada. I, de vegades, l’efecte és tan convincent que un no sap si riu o tremola. Com a persona formada amb les arts li demane a la màquina productes que puguen completar un disseny determinat com abans es feia buscant fo...