Paradisos en la terra. El Jardí Botànic de Desi Ribes.
La Llacuna s’estén a dues bandes de la fita dels termes de Vilallonga i la Vall de Gallinera. La carretera que escala les muntanyes va obrint la perspectiva més majestuosa de la comarca de la Safor i, a partir d’un moment determinat, de Forna i la Serra de Mostalla.
La Llacuna era en els anys setanta un lloc
molt remot. No feia molt que s’havia obert una carretera que permetia arribar a
l’altiplà amb vehicle de motor. Una vegada vam fer una excursió de diumenge i
ens vam trobar amb un forner de Gandia que havia comprat una parcel·la que
escalava el vessant de la Safor que fa esquena a l'impressionant circ. Orgullós
ens va mostrar la seua propietat en un moment on la Llacuna era un indret
tradicionalment agrícola però sense cap infraestructura.
La Llacuna, ubicada entre les serres de La
Safor i l'Almirall, és una conca càrstica de terres argiloses i avencs que
engulen l’aigua que pel subsol acaba arribant a la font dels setze dolls de
Vilallonga. Els més majors deien que quan es llaurava la terra com calia l’aigua
eixia de color roig a les fonts del poble. La Llacuna és de terres argiloses
que arriben a embassar l’aigua en moments de precipitacions intenses explicant
així el nom. En un dels extrems de la vall hi ha un toll sempre amb aigua on
era el final de la carretera. Ara aquesta continua fins a L’Orxa o per un ramal
amb la Vall de Gallinera. És una carretera tan poc transitada que es pot
caminar per ella amb prou tranquil·litat sense ser pertorbat pel trànsit.
L’amic Desi Ribes ens havia convidat a
fotografiar les plantes i insectes i vam quedar amb ell a l'ermita a les huit
del matí. La Llacuna ha perdut gran part del seu sentit agrícola. Si es revisa
la foto aèria del 1957 que van fer els americans es veu la inconfusible
seqüència de punts i línies característica dels bancals. Hui, perdut aquest
caràcter, hi ha una barreja entre pinedes i casetes disperses entre camins
laberíntics. Si es vol posar un exemple d’urbanisme aleatori, aquest és un dels
bons. A partir d’aquells pioners de la primera visita s’han anat fent cases i
casetes que arriben fins i tot on la plana es desploma cap a Forna. Molts
estrangers i nacionals han fet ací la seua morada i, com solen fer, han anat
tallant els camins tradicionals que comunicaven totes les parts. El resultat és
un conjunt de pinedes frondoses, selvàtiques diria jo, amb sendes perdudes.
Alguna parcel·la, segons ens ha contat Desi, s’ha quedat envoltada entre altres
sense accés com si d’un illot perdut al que sols es pot arribar per aire.
Comentant aquests temes hem arribat al grup de
xalets que s’agrupen dominant Forna i Mustalla. Algun d’ells mostra eixe
aspecte típic dels llocs on els propietaris no van molt. El camí estava ple de
papallones volant de flor en flor amb canvis de direcció i altura ràpids que
tant els caracteritza. La vista cap a l’est, enterbolida per les boirines,
mostrava els perfils de Segària, el Montgó, les Covatelles i Mostalla. Entre
l’Atzúbia i Forna es veien els bancals ordenats de tarongers que finalitzaven
amb uns vessants indòmits i uns barrancs feréstecs d’accés impossible. La
immensa pedrera de Forna es mostra com una ferida en la textura del paisatge.
Són lletges però necessàries, va raonar Desi. Certament són materials
imprescindibles en el món modern, però sempre les sent com ferides al cor. Pocs
animals tenen la capacitat de canviar els paisatges com nosaltres per a bé i
per a mal.
Vam seguir una pista forestal canviant a una
senda entre arbres molt bonica. Sembla impossible que aquesta zona que ara
sembla tan natural foren un dia bancals de secà. La natura ha représ allò que
era d’ella on se li dona l'oportunitat, però de sobte la realitat s’imposa: un
altre grup de xalets equipats d’antenes parabòliques i panells solars per a
tindre serveis d’internet i llum. No hi ha cobertura de telefonia, la línia
d’alta tensió que es va fer mai va ser aprovada per la companyia elèctrica i
sols arriba l’aigua potable per una canonada des del poble. Com us dic tot
l’urbanisme a la Llacuna és una mica caòtic.
Els ajuntaments generalment deixen fer si
ningú es queixa i fins i tot si es queixen, no fan res fins que el problema
necessita una urgent solució. Fa uns anys hi havia una manada d'uns trenta
gossos en una parcel·la que fugien del tancat per a empipar a caminats i
ciclistes que passaven precisament per l’entrada a la zona. Quan es va
solucionar? Quan havia de passar la Volta Ciclista a Espanya. Així les coses la
Llacuna és un indret tranquil perquè no s’ha fet mai un ús del sol intensiu i
sí una dispersió anàrquica que crea prou espais verds entre casa i casa.
Vam arribar a la finca de Desi, el qual va
soltar els dos gossos per a anar a mostrar-nos una preciosa carrasca submergida
entre la vegetació. Finalment van entrar al seu regne particular. Desi, amant
de la botànica, ha anat fent-se amb llavors d’arbres de tota mena, castanyers,
sequoies, cedres i molts altres que ara creixen en una mena de jardí botànic.
Els insectes, papallones, abelles i abellots, brunzien per tot arreu. Pels
voltants tot estava tranquil i els pit-rojos acudien a la fonteta que els ha
preparat amb la tranquil·litat del qui ho fa tots els dies sense ser molestat.
A l’ombra del porxo vam raonar metre féiem la
cerimònia de l’esmorzar amb cacaus i olives. Desi comparteix amb nosaltres
l’estima per la natura i les muntanyes, encara que ell a la categoria següent
d'indrets i crestalls que no molts fan.
Vam fer una volta pel jardí veient dos avencs
que té en la parcel·la i els potents murs de pedra seca record d’altres temps
de bancals. Els éssers humans som els grans modificadors del paisatge. Podem
desfer un paisatge, mantindre’l o crear un de nou. Podem ordenar l'espai o
crear el caos. El jardí de Desi és aquest paisatge artificial on la natura
s’ordena de manera tan discreta que no es percep la ment humana. El resultat és
un xicotet paradís a la Llacuna que ha anat agafant forma sota la batuta d’un
director d’orquestra apassionat per la botànica. Les condicions
microclimàtiques de la Llacuna han permès l’arrelament d’exemplars poc comuns a
les nostres muntanyes o en perill d'extinció. Si fora arbre m’agradaria viure
al verger de Desi.
Comentarios
Publicar un comentario