Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

No fa tant de temps el fill de Gallardón fugia en un accident de tràfic i Esperancita escapava a la carrera. Sí, el Partit Popular podia fer negocis i finançar-se amb diners negres i tirar endavant lluint el palmito al balcó del dia de la Mare de Deu com si foren els més beats, els altres problemetes eren pecata minuta. Estem en una situació en la qual l'esquerra és la guanyadora de les eleccions per més que inexplicablement el partit que ha enfonsat València en la vergonya i la ignomínia internacionals és el que més vots té. És moment de pactes a totes les bandes on la generositat i el trellat necessari es posen damunt de la taula. És clar que Podem, Compromís o el Partit Socialista tenen programes diferents i orígens diferents però és moment on l'incendi a casa és fort i la prioritat és apagar el foc. Control i final de la corrupció, televisió, ensenyament, serveis socials, ecologia són coses, per exemple, on segur hi han mínims als quals tots poden aspirar. Seria ...

En altra època la onomàstica tenia molta més rellevància que l'aniversari del naixement. Els dies dels sants a casa, Sant Jordi i la Mare de Deu dels Desemparats, pels noms dels meus pares, eren sempre especials. Els meus pares carregaven caixes plenes de botelletes de Coca cola o Fanta i preparaven una taula amb cacaus, papes, galletetes i eixes coses senzilles que res tenen a veure amb la cuina moderna i més bé a una societat rural que, aleshores, feia poc de temps celebrava les comunions amb putxero i xocolata. No faltava l'any que ma mare no encarregara una corona de glòria, pasteló li dèiem, en casa de les germanes Marzal que eren veïnes porta amb porta amb les Carmelites. Tenien un art especial en fer-la d'una crema llaminera i una merenga mai passada de sucre. Encara em ve l'olor a tabac d'algú dels convidats que acudien. Com a casa ningú fumava el penetrant aroma a fum de tabac ha quedat en el meu record com relacionat amb els dies de festa a cas...