Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

La rutina diària era sempre la mateixa. Sentíem la sirena i als treballadors de la serradora Martí entrar en el taller en el mateix moment que ens alçavem. En la taula de formica blava de la cuina preníem un tassó amb llet i a llavar-se la cara, pentinar-se i donar-se un bon doll de "Royale Ambrée", la colònia de ma mare. El camí es repetia en anar i tornar una i altra vegada, Sant Ramon cap a baix, Pellers a bona marxa entre la pestilencia del cuiro ventant-se i en arribar al passeig una carrera fins a la porta del col·legi. En l'entrada va haver-hi durant molt de temps una zona de terra, plena de clotets, on molts dels xiquets s'entretenien jugant a les boletes. De pàrvul havia sigut alumne d'Escolàpies, ja que aquestes permetien que els xics assistiren al seu col·legi abans que representaren el fruit prohibit massa a l'abast de la mà de les seues alumnes. Va ser en algun moment de la primavera en què em van portar a passar una espècie d'examen ...

La rutina diaria era siempre la misma. Oíamos la sirena y a los trabajadores de la serrería Martí entrar en el taller en el mismo momento en el que nos levantábamos. En la mesa de formica azul de la cocina tomábamos un tazón con leche y a lavarse la cara, peinarse y darse un buen chorro de Royale Ambrée, la colonia de mi madre. El camino era repetido una y otra vez a la ida y a la vuelta, San Ramón abajo, Curtidores a buena marcha entre las pestilencia del cuero aventándose y al llegar al paseo una carrera hasta la puerta del colegio. En la entrada hubo durante mucho tiempo una zona de tierra, llena de pequeños hoyos, donde muchos de los niños se entretenían jugando a las canicas. De párvulo había sido alumno de Escolapias, ya que éstas permitían que los chicos asistieran a su colegio antes de que representaran el fruto prohibido demasiado al alcance de las mano de sus alumnas. Fue en algún momento de la primavera en la que me llevaron a pasar una especie de examen de admisió...

Ayer caminaba por las calles en fiesta de Gandía en el momento en que las comisiones volvían a los casales acompañadas por   las bandas y el sonido de los pasacalles. En el Prado cientos de personas pegaban vueltas por la plaza y otros estaban sentados en las terrazas, más por pose   que por otra cosa ya que "el caloret " de Rita era una rasca insufrible que se convertía en el inevitable tema de conversación. A todo esto había un grupo de gente de edad entre veinte y treinta viendo pasar a los falleros de una comisión. Uno de ellos soltó sin vergüenza y con voz suficientemente alta "putos falleros". Afortunadamente los aludidos iban centrados en sus cosas y no se dieron cuenta, ya que se hubiera podido armar la típica gresca en unos días en que las emociones y el alcohol van a flor de piel. ¿Qué nos pasa a los valencianos? Debo decir que no me siento muy nacionalista y para elegir una calificación preferiría definirme como internacionalista, humanista o c...

Ahir caminava pels carrers en festa de Gandia en el moment en què les comissions tornaven als casals acompanyades de les bandes i al so dels passacarrers. En el Prado centenars de persones pegaven voltes per la plaça i altres seien a les terrasses, més per posa que per altra cosa ja que " el caloret " de Rita era una rasca insofrible que es convertia en l'inevitable tema de conversa. A tot això hi havia un grup de gent entre vint i trenta que van veure passar als fallers d'una comissió i un d'ells va soltar sense cap vergonya i amb veu suficientment alta   "putos fallers" . Afortunadament els al·ludits anaven centrats en les seues coses i no es van adonar, ja que s'haguera pogut armar la típica gresca d'uns dies en que les emocions i l'alcohol van a flor de pell. Què ens passa als valencians? He de dir que no em sent molt nacionalista i per triar una qualificació preferiria definir-me com internacionalista, humanista o ciutadà d...

A voltes amb el que està passant a Gandia cal dir que, a més de poder estar en desacord amb la majoria de les actuacions de l'actual Corporació Municipal, pense que són ben curts i ells mateixa estan cavant-se la fosa sense cap necesitat. És ben conegut que en les legislatures els polítics tenen dos anys per tal de fer la política dura, la que senten en el moll, la que saben que va a ser impopular. Rajoy ho va fer confiant que les cartes se li tornarien favorables cap el final dels quatre anys que tenen de termini. Ara van reculant quets per a poder eixir en la foto fixa. Ací ha estat el contrari. Vam começar amb concerts i bous amb entrades regalades, amb xonis que han deixat imprés el nom " Gandia Shore " amb tot el que té a veure amb la nostra ciutat i poc a poc tot se'ls va liant. La lectura d'un discurs dictat, el canvi de l'escultura de la Batalla d'Almansa, temes d'inmigració i empadronament, les polémiques amb la Mare de Deu i la vara ...

Diuen que l'assassí sempre torna al lloc del crim i és que, si ens és possible, intentem tornar als llocs que van tindre una significació o un impacte en les nostres vides. No sé què em va portar de tornada al "Borró" també conegut com el "Racó de la Cova" després de quaranta anys d'absència. L'excusa va ser la fotografia que, és cert, em té absorbit en la passió compulsiva d'obtenir tota la bellesa d'un món efímer, però l'elecció del lloc em rondava pel cap ja feia temps. Un matí lluminós vaig arribar al replec d'un riu que va pactar discórrer en paral·lel amb la muntanya milions d'anys arrere. El llit apareixia tan cobert de vegetació que només després de caminar unes desenes de metres s'obria prou per a deixar veure el paisatge. Damià Català, el meu mestre, em va regalar el 1974 un dels seus quadres. Jo era nadador i havia aconseguit millorar el meu rècord i baixar de 1:20. Damià va decidir premiar-lo i, cerimoni...