Entradas

El gran tour de la Marina

Imagen
Fa molts anys que acompanye amics i visites —estrangers en la seua majoria— a veure allò que agrada als turistes. De vegades l’interior, però sobretot els he dut als llocs més populars de la costa de les dues Marines, l’Alta i la Baixa. Als anys vuitanta vaig fer amistat amb dues germanes alemanyes, Christa i Erika Künneke, que en aquella època tindrien l’edat que jo tinc ara, o una miqueta més: entre els seixanta i els setanta. Eren dues dones fadrines d’aquella generació en què molts homes havien mort a la guerra. Funcionàries, independents i amb idees que aleshores eren més avançades que les de moltes dones espanyoles. A finals dels cinquanta van començar a vindre a Espanya, recorrent amb el seu Volkswagen escarabat les carreteres d’un país endarrerit respecte a una Alemanya industrial i en plena recuperació. Conserve encara moltes de les seues fotos: llauradors amb el ruc i el carro, dones vestides de negre a la platja, assegudes en cadires de bova, paraigües immensos per a protegi...
Publicar un comentario
Leer más

Alcoleja: els fruits de la tardor.

Imagen
Arribar a Alcoleja a primera hora del matí és entrar en un poble banyat pels blaus frescos de l’ombra d’Aitana, mentre els habitants encara dormen. La Serrella, a l’altra banda de la vall, ja s’alça amb les seves roques poderoses sota un sol tènue i ataronjat. Però aquell dia, alguna cosa havia canviat. Tal vegada vam encertar la jornada exacta: els arbres mudaven la fulla i la vall sencera celebrava la festa ritual de la tardor. Taques de groc, taronja i roig esclataven entre el verd persistent dels camps, com un brindis de llum, després d’uns dies de calima espessa i quasi asfixiant que havia tenyit el paisatge d’una grisor fatigada. I, per damunt d’aquest mosaic, la vista del poble encimbellat —allí dalt, en el seu tossal, com un niu de pedres i teules— ens acompanyava llargues estones. Semblava observar-nos amb la calma antiga dels llocs que han vist passar pobles, civilitzacions i èpoques d’esplendor i decadència. Serrella i Aitana, com dos sentinelles veterans, marcaven el ritme ...
Publicar un comentario
Leer más

Cinc homes vells.

Imagen
Érem cinc homes jubilats, entre els seixanta-dos i els primers setanta, cadascú amb la seua condició física, les seues manies i aquelles petites dificultats amb què l’edat ens va posant a prova. Potser som — o no — els savis de la tribu, com es deia abans dels vells; el que sí que havíem decidit era pujar a la Safor, i no precisament per la senda més amable. La jubilació ha deixat de ser aquell refugi de gent major que juga al dominó a la llar del pensionista o s’asseu en un banc al sol amb garrot i boina. No em veig en eixos escenaris —almenys de moment—; encara vull gaudir de la natura, del cultiu de la ment i de tantes coses que la vida ens pot oferir. No pujàvem al cim, que ja és per si mateix una ruta exigent. Aquesta encara ho és més: es tractava quasi més grimpar que caminar fins a arribar al graó del circ, on els arrimalls superiors mosseguen els vessants de pedres caigudes en un procés d’erosió sistemàtica. Aquella muntanya, que va ser plena, mostra ara un mos gegant que sembl...
Publicar un comentario
Leer más

La Serra Grossa, Cor Secret del País

Imagen
Tota serra amaga una línia de fuga, un límit. La Serra Grossa és quasi l’últim graó ferm abans d’arribar a l'infinit blau; només la diminuta Falconera gosa fer de barrera. Entre les planures de Marxuquera i l’Horta de Gandia s'alça, d'esquena i amb un gest de dolor per la seva modèstia, el Molló de la Creu, fent com que no veu la magnificència de la veïna serra gegant.  La Serra Grossa és una de les més llargues de tot el País Valencià.Amb diferents noms, aquesta antiga dorsal de la terra cus la costa amb l’interior: des de Ròtova, el darrer poble amagat entre els seus racons finals, fins a la Font de la Figuera, on la terra es torna plana i d’on diuen que venen tots els nostres mals. Sorprèn el silenci que envolta, aquesta serra fonda i secreta que, per moments, entre les seues barrancades, al costat de parets d'abisme que el temps ha deixat en silenci i els replecs de verda ombra fresca on neixen fonts secretes, sembla un gran canyó d’Amèrica. Sempre que la necessitem...
Publicar un comentario
Leer más

La desmemòria

Imagen
fotos Un grup de senderistes puja per la solana del Benicadell. El sol s’alça amb una dolçor rara, la més amable de l’any. Encara fa fresca a primera hora, però el dia promet ser quasi d'estiu, i Desi, com sempre, protesta: no li agrada la calor. Tots som descendents de llauradors. Els meus companys encara tenen bancals; en el meu cas, els avis ja eren comerciants o gent d’oficina i l'agricultura quedava més lluny de la cultura familiar. No tinc terres, ni tampoc sabria què fer-ne amb elles. Mentre caminem, m’esforce a reconèixer les plantes silvestres que creixen a la vora de la senda. A mesura que en sé més, més m’agrada aturar-me a observar-les. Moltes ja em són familiars: matapolls, olivarda, ginebre, romer, pebrella... També conec animals que abans ni havia vist mai. Mon pare encara va viure aquell món, i de menut em fascinava amb el seu coneixement: on trobar nius, com criar animals, com distingir les plantes bones de les dolentes. Com que nosaltres ja no teníem terres, a...
Publicar un comentario
Leer más

On la Terra Acarona el Cel.

Imagen
fotos Hi ha una màgia innegable en els punts més alts. Des de sempre, els cims han estat el lloc on la terra toca el cel, on les civilitzacions han buscat l'inefable. La història n'és testimoni: els ziggurats sumeris i babilònics eren escales de fang cap als déus; les piràmides egípcies elevaven l'ànima del faraó cap a Ra, el Déu Sol; i a l'Amèrica antiga, inques, maies i asteques construïen temples com escales sagrades cap al firmament. Aquesta lògica silenciosa que uneix altura i espiritualitat, aquesta memòria comuna, transcendeix temps i cultures. Potser per això els habitants de Pego van alçar una creu al cim del Bodoix, dominant el poble, vigilant-lo des de dalt, com un far etern i recordatori de l'antiga ortodòxia. Vam començar la pujada amb l'alba, quan el sol despuntava tímid per darrere del mar, esclatant en una paleta de colors rosa i taronja. El passeig del Calvari ens conduïa, lent i segur, cap al barranc de les Coves. Les cabres marrons, fugint del...
Publicar un comentario
Leer más

La ferida de la muntanya.

Imagen
Fotos de la ruta Sols el cant d’algunes aus o el grallar d’un corb solitari alterava la quietud mineral del circ de la Safor, allà pel racó del Secà dels Carreters. Lluny quedaven encara els temps actuals, aquests en què moltes casetes han passat a mans d’estrangers —exiliats del clima i de la foscor— que, a poc a poc, han anat colonitzant allò que havia sigut la terra de garroferes, oliveres i ametlers dels llobers. Sota un arrimall —com es diu en la parla local—, una gran pedra, com un monòlit fàl·lic que havia rodat des dalt de la muntanya, obria pas a un pou immens, negre com una pupil·la. D’una corda penjava un home, subjectat per l’abdomen. Estava mort. Ningú no sabia que era allí. Era el tio Vaquero. El dia abans havia eixit —ningú no ho sap del cert— a buscar unes barretes de freixe o unes arrels d’heura per fer-se uns cigarrets. Aleshores, cada planta era un recurs, i els natius ho sabien. Havia baixat amb una corda, potser amb més confiança que prudència, i en pujar se li va ...
Publicar un comentario
Leer más