Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Ja fa una garbera d’anys el meu amic Jesús Villaplana va escriure el seu llibre “Contes de la Natura” i va ser aleshores quan em va convidar a il·lustrar els contes amb els meus dibuixos. En un dels relats parlava de les àguiles de la Serra Grossa. Ell, una personalitat en el món de la biologia i mitologia de les aus, ha sigut un mestre per a mi en moltes coses de la natura. Una vegada em va parlar del Barranc de Borrell i com en dies de molta pluja es convertia en un riu de muntanya amb tolls i corrent d’aigua neta. També em va dir que és un lloc on pots sentir el silenci, la pau d’un lloc recòndit entre muntanyes com en cap altre indret de la comarca. Molts anys després la primera vegada que vaig anar fins al Portalet vaig gaudir d’un indret verd i cobert de pins adults que encara feien més bonic el que era un parc natural de Gandia. Era certament un racó encisador que vam perdre. El Maleït incendi de l’estiu del 2018 el va deixar carbonitzat i erm. Recorde la primera visita qu...

Plou un dia darrere d’un altre i no para. Unes polsegueres de dimensions de plaga líquida suren en l’aire creant uns vapors tòxics que afecten aquells que tenen pulmons febles. La pluja persistent arrossega un fang marcià que tot ho embruta. Les escombretes eixugaparabrises finalitzen el seu recorregut deixant una línia lletosa que s’escorre en denses gotes de líquid ataronjat. Venim de donar una ullada a la meua sogra i deixar-li una dosi de bru d'olla perquè sols en una calfada menge de calent. Els carrers de Gandia estan buits de persones i resplendeixen banyats en les llums dels fanals, dels semàfors i els neons comercials. Anem en silenci. Quan ja estem passant l’Alquerieta de Martorell dic en veu alta. — Em sembla que en aquests moments la realitat s’escorre de les mans, és com un líquid que intentes agafar amb força però sempre s’escapa — Encara que és una metàfora fosca fora de context pense que tots tenim aquesta sensació d'inestabilitat, especialment des de l’arribada...

El comité de seguiment històric de la humanitat ja feia uns dies que estava reunit en un congrés. El cel, una realitat física paral·lela amb diferents paisatges i regions per al gaudi de Déu, dels àngels i dels justos, oferia diferents escenaris i en aquesta ocasió la sala diàfana i banyada amb una llum clara i harmònica s’obria a un paisatge de muntanyes i un llac d’aigües blanques. L’arcàngel Sant Miquel havia triat bé el lloc. Per a l’arcàngel Uriel no era però el millor dels llocs, per al seu gust una platja tropical amb cocoters era millor opció, però era tampoc un ésser reivindicatiu. Deu presidia la reunió i, llevat d’intervencions puntuals va deixar seguir els parlaments amb assentiments puntuals si el que es deia era una opció que valorara especialment. El ponent, Cassiel, un àngel de formes arredonides, quasi com un querubí que s’ha fet major, va desgranar una a una les malifetes de la humanitat en les passades dècades. Va arribar a un punt on va dir que el planeta que feia m...

  fotos Portava ja unes quantes setmanes de baixa a casa sense més motius fotogràfics que allò que tinguera a l'abast. Hui, com un caragol que asoma les banyes amb la pluja, he eixit a veure com estaven les falles del 2022 abans de que tot acabara. He volgut reflectir l'ambient gelat, fosc i, fins i tot, humit en una fotografia amb tons blaus i certa foscor. Moltes estan fetes amb un objectiu "ull de peix" que deforma tot el paisatge.  Per experiència de les fotos d'altres anys sé que molt no sou molt fallers, però com sempre, vull reflectir el que veig amb ull curiós. Acompanya un relat que vol donar un toc d'alegria en uns temps o tot convia al pesimisme. Espere que us agrade i deixeu algún comentari sobre què us ha semblat. I si vos han agradat sé que les heu vist amb un "m'agrada" Salut! Falles amb terra i fang El comité de seguiment històric de la humanitat ja feia uns dies que estava reunit en un congrés. El cel, una realitat física paral·l...

Una família morta jau a terra. Mare i dos fills. La sèrie de fotos es va fer popular fa uns dies amb un ambient gris, amb els equipatges de les víctimes i persones veient la desfeta. De tot l'ambient gris destacava poderosament la coberta groga brillant de la gàbia de transport d’animals que portaven. Us semblarà una ximplesa davant de l’horror de tantes persones mortes i tanta destrucció d’edificis i ciutats, però per a mi és un detall que em va connectar amb la meua realitat quasi de forma hipnòtica. Tenim una gàbia de transport d'animals quasi igual en forma i dimensions de la foto i em vaig sentir molt identificat. Si jo, amb la meua família, haguérem de fugir, d’abandonar la nostra llar, deixaríem darrere els nostres animalets? Jo crec que no. En l'Europa moderna pense que els animals domèstics han adquirit el paper de xiquets adoptats i gaudeixen d’una estima il·limitada. Un xiquet jau ofegat a una platja. Per un moment va fer que els refugiats sirians arribaren a sit...

Erika Künneke era descendent d’una família de terratinents vinguts a menys. Aquelles finques, dirigides pels “junkers” o xicotets senyors, eren el suport d’un Reich alemany en ple procés de consolidació i expansió nacionalista que portaria a la Segona Guerra Mundial. Les germanes Künneke, com tota la població alemanya, van patir les conseqüències de la misèria i la fam de la postguerra. Erika, era una figura molt particular entre la professora en escoles de formació agrícola i una mena de consellera que anava per les granges informant les dones de com gestionar millor una explotació agrícola, més que una casa familiar, alimentant a la família, als treballadors, preparant conserves i, en general, fent allò que els militars deien intendència. Vaig visitar Erika molts estius. Quan va morir la germana em deixava el seu pis i jo passava un temps practicant l’alemany. El seu espanyol era més o menys macarrònic i acabàvem parlant en alemany. Ella, quasi com una reina mare dels llauradors de l...

Per a moltes persones el 8 de Març és el dia de la dona treballadora, per a mi l’aniversari de naixement de ma mare. L’any 1932 va vindre al món una xiqueta que no es faria molt alta, de cabell negre i rull, la major de quatre germans. En les fotos de joveneta l’associe amb la foto d’Anna Frank , supose perquè era un poc més major i per qüestions de modes, de complexió física i fins i tot de posa a les fotos es poden establir fàcilment les relacions. Les dues van nàixer en un moment terrible de la història on la quotidianitat es va capgirar en guerres que els van canviar la vida, a una la va portar a viure les bombes i la fam, a l’altra a l’exili, el confinament i la mort en un camp de concentració. Els xiquets sempre són els que pateixen aquestes calamitats amb una barreja d’incomprensió pels fets, la por, la fam i les malalties que venen darrere. Ma mare va tindre la sort de gaudir d’uns anys de joventut on la pau va prevaldre en un món encara amb les ferides obertes. Aquestes consig...