Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Hi ha un moment en la vida d'un riu en que naix i encara està envoltat d'un paisatge inocent amb poca o cap intervenció humana. Hui hem descobert un racó encisador allà on Castelló quasi es diu Terol on el Palància és un nadó d'aigües clares.  En una valleta verda, tancada per solemnes riscos i densos boscs naix aquest riu d'aigües  encara prístines i netes. La excursió, no molt llarga en quilómetres es molt satisfactòria pel que fa als indrets que recorre. En estiu serà un lloc ideal per al bany, als dies d'una tardor que ja sembla hivern estan el riu i els seus tolls tranquils i solitaris entre cascades d'aigua i escuma que corre amb alegria fen ones de verd maragda.

fotos Hem arribat després d’un fort descens des del Crestall dels Frares en la Serreta homònima que queda coronada pel cim del Despenyador al Pantanet de Petrer. D’una manera molt grossera, tot s’ha de dir, han batejat “el chocho” al desguàs del Pantà de Petrer en un punt del “Barranc del Badallet” on aquest s’encaixona entre les parets del dit “Estret de Catí”. Va ser construït en menys d'un any, entre març de 1679 i juliol de 1680. Aleshores s’havia pensat fer una presa per a aprofitar les avingudes d'aigua, tan comunes en aquestes terres, i així disposar d'aigua per als moments de necessitat. Per a la seua construcció es van basar en el model del pantà de Tibi. Ni la seua altura màxima de 14 metres, ni la seua amplària, fan que siga ressenyable en les seues dimensions. La seua construcció va ser realitzada amb carreus de la serra i maçoneria. Per desgràcia, els llots i restes de les avingudes van fer que el pantanet de Petrer s'omplira, fent-lo inútil al cap de pocs ...

fotos Aquests dies estic llegint el llibre en alemany „Alles inklusive“de Doris Dörrie. No existeix la traducció al castellà, ja que és un llibre que, a pesar que es desenvolupa majoritàriament a Espanya, els alemanys són els protagonistes i els espanyols una ombra a l’escenari de l’acció.  No és cap novetat que els nòrdics sempre ens han vist als mediterranis amb una mena d’estima, menyspreu i enveja. Els nostres paisatges, la nostra llum i el nostre clima és per a ells una gran mancança que els fa sentir al sud com en un paradís. He vist algunes famílies angleses que es van vindre ací amb la gran onada de principis de segle amb l’esperança de prosperar sols per la força del sol. Alguns es van tornar arruinats o quan van veure que el paradís no és per a ancians dependents. Els primers turistes, allà finals dels cinquanta, van trobar una Espanya encara intacta on els natius vivien una vida arrelada a les tradicions, a la mar i a la terra. Els dels setanta, alguns d’ells hippies, va...