La màgia del barranc i la finestra de la Hoz.

 

fotos

La primera vegada que vaig poder experimentar la immensa soledat del massís del Caroig va ser en un viatge de tornada des de Madrid. L'autopista estava bloquejada a l'altura de Bunyol i per a evitar una llarga cua decidim seguir un senyal que indicava una comarcal que ens portaria, passant per Cofrents i Aiora fins a Énguera.

El que no podíem imaginar és que aquesta era una de les carreteres més solitàries que havíem vist fins hui. Durant desenes de quilòmetres no hi havia una altra cosa que muntanyes i arbres fins on arribava la vista. El massís del Caroig, que conforma una unitat amb el Mola de Cortes, és un enorme espai deshabitat, d'orografia complicada i naturalesa quasi en el seu estat primigeni.

En la nostra ruta cap al Barranc de la Hoz (no oblidem que ja hem arribat a la València Castellana i és així com ve indicat en el mapa de l’Institut Cartogràfic) vam realitzar el camí contrari. Vam accedir des de la comarca de la Costera cap a Énguera i ens vam endinsar en un altiplà d'orografia molt suau fins a arribar, per una pista forestal, fins a l'anomenada “caseta del guarda”.

El sol rasant ens arribava per l'esquerra i il·luminava un paisatge amb un camí ondulat que es perdia entre les llomes deixant veure al sud el perfil blau immaculat de les muntanyes de la Serra Grossa, El Benicadell i Mariola. Els tres gossos gaudien d'un dia de muntanya rondant d'ací allà i jugant els dos xicotets barallar-se com si foren animals salvatges.

En principi el relleu era poc destacable, però en descendir la pista cap al Barranc de la Hoz comencem a veure les parets verticals que tancaven el profund barranc i les formacions rocoses derivades de l'acció erosiva dels elements en milions d'anys. Precisament la nostra primera visita era l'arc conjunt de dos arcs naturals anomenats “la Finestra de la Hoz”. El barranc va excavar un profund llit, deixant un contrafort natural anomenat “La Penya o la Pedra de la finestra”. Amb el temps la rematada superior va anar erosionant-se fins a adquirir la forma actual.

Vam accedir per una cornisa fins a la magnífica formació geològica. El sol travessava les obertures per a projectar-se en el vessant oposat del barranc. El color ataronjat de la pedra contrastava amb el blau d'un cel sense núvols. Certament tot el indret tenia l'aspecte d'un espai màgic on connectar amb les forces tel·lúriques del planeta. El barranc serpentejava als peus de la penya. Com a únic signe d'ocupació humana una masia en ruïnes i una pista forestal que es perdia a la llunyania.

Arribat el moment de descendir ho vam fer per una senda de molt mala qualitat, tot era terra solta polsosa i grava, que calia seguir amb tota l'atenció, amb cura, pas a pas, per a no esvarar-se.

Vam arribar per fi al llit del barranc des d'on es gaudia de les formes tortuoses de la geologia des de baix, sentint-se xicotets en un paisatge format en milions d'anys. Roques gegantesques, resultat d'ensulsiades catastròfiques perdudes en la nit dels temps, s'amuntegaven des de les parets recordant que la morfologia del paisatge es conforma lentament, però de vegades ho fa de manera brutal.

Seguint les instruccions de la ruta, vam iniciar l'ascensió per un camí de cabres empinat i àrid. A poc a poc guanyàvem altura observant en la distància el camí recorregut i la silueta de la Finestra que havíem visitat. A ponent destacava la silueta d'una mola de parets abruptes que s'alçava sobre el vessant com si fóra una d'aquelles formes tan típiques dels westerns. És la dita "Castillico de la Hoz·.

Ja quasi en la cúspide, per damunt de tots els accidents del terreny, la vista va adquirir una grandiositat única. Sobre un balcó de pedra ens vam detindre a contemplar tot el paisatge que ens envoltava.

Arribats a la pista forestal, semblava que el més dur de la ruta ja quedava arrere. Des de lluny vam veure un conjunt de ruscos, però vam seguir el nostre camí sense sospitar que les abelles, que solen ser pacífiques, ahir estaven en peu de guerra. La primera va atacar a Juan. Jo vaig intentar quedar-me quiet, però vaig veure arribar una com un míssil dirigit a la meua cara. Vaig arrancar a córrer donant manotades i em vaig deslliurar de més atacs. Compungit va arribar poc després Juan amb cinc o sis picades maleint les abelles. Encara tenia dos agullons visibles, un en l'orella i l'altre en el coll que vaig retirar.

Era encara relativament prompte quan vam arribar de tornada a la caseta del guarda. Vam poder esmorzar en una taula i uns bancs de pedra gaudint d'un sol de primavera que ja semblava l'estiu.

Què vos sembla la ruta? Ara és hora del vostre comentari

+66