Walter White va a Tibi

fotos

Ahir, encara el sol brillava per damunt dels tossals eixuts del “hinterland” d’Alacant mentre la petita expedició de senderistes recorria el paisatge desèrtic de barrancs i pistes de argila blanca. Alacant sembla ací una versió valenciana, sí, l’Alacantí també és País Valencià, del paisatge de Breking Bad amb colors terrossos, matolls i pedres acaronades per un sol sense força.

La situació de la zona, ja en les proximitats d’Alacant la converteix en una zona molt estimada per ciclistes, senderistes i, per a desgràcia de la tranquil·litat de l’entorn motoristes. Sols faltava la caravana de Walter White per a tindre el decorat d’Alburquerque el professor d’institut, jo mateix, ja el tenien, ara sols faltaven la màfia mexicana, però millor no la cridem.

He de dir que Alacant, la ciutat pròpiament, sempre m’ha paregut molt bonica en la part del passeig i carrers del centre i poc agraciada a mesura que creix cap a l’interior en eixos ermassos on sembla que la pols ofega cases, fàbriques i ànima.

L’aigua, com es podreu imaginar, ha sigut una constant més si cal encara que en les comarques més verdes de la Marina cap amunt. Ultrapassada la foia de Castalla el color fresc de les nostres muntanyes es transmuta en una versió més rocallosa per la manca d’aigua.

Ja, en començar xafigàvem una canal morta i mig enderrocada que giravoltava els turons i creuava en ponts decrèpits els barrancs. Per tot arreu es veuen forats i cavallons fruits de possibles activitats mineres o fruit de l’erosió d’un aigua que també ací fa de les seues. Ja sabeu allò de que ací “Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”.

La senda que puja a l’alt de l’Escobella té una pendent antinatural que la fa perillosament inestable entre tanta pedra solta. Si pujar és dur, baixar és perillós per la possibilitat de relliscar. Dalt, al cim de forma cònica, la vista és magnífica. Per a mi era completament nova perquè cap de les muntanyes conegudes apareixia a la vista. Com els cants de les sirenes que atragueren a Ulisses el Maigmó, el Ventós, el Sit, la Penya Migjorn, el Cabeço d’Or, el Benicantil es combinaven amb serres que es perdien per la banda de Murcia i reclamaven la visita a eixe esperit que tenim els senderistes. Cal dir que la vista per totes les bandes era aclaparadora i recordava als salvatges paisatges semidesèrtics americans, clar és a la nostra escala. La llum era pròpia d’un dia d’hivern amb núvols estratosfèrics: suau, filtrada per cortines de blanc que esmortien els colors i difuminaven ombres. El vent al cim, terrible, ens va deixar poc de temps per al gaudi en tant no teníem ni un mal arrimall on amagar-nos.

Per la banda septentrional entre camps d’oliveres i pins vam baixar a l’embassament de Tibi. Certament l’indret és objectiu de caminants al llarg dels segles des de la seua construcció a finals del segle XVI. El nostre estimat Cavanilles, no podie ser menys, el va visitar i va escriure:

"Los términos de Alicante y Elche presentan un suelo útil para toda especie de producciones, pero rinden poco por la escasez de agua.

Para asegurar las cosechas, los vecinos registraron quatro y mas leguas al contorno con el fin de descubrir algunas aguas, y las hallaron copiosas en los marjales de Onil y en las fuentes y vertientes del sur de Tibi.

Consiguieron licencia para usar de ellas pero, hallándolas insuficientes, fue preciso limitar sus deseos y contentarse con regar el distrito llamado Huerta de Alicante.

Ni aún para estas bastaban aquellas aguas, escasas en verano quando la tierra la necesita, bien abundantes y muchas veces demasiada en invierno; por lo que recurrieron al arte para conservar en un estanque.

Escogieron para hacer la obra la citada garganta situada entre los montes Mos del Bou y Cresta, ambos de peñas sólidas calizas en blancos sobrepuestos desde la raíz hasta la cumbre.

Allí levantaron un murallón de sillares labrados en la parte exterior, macizado de cal y canto en el interior. Tiene 196 palmos de alto, 87 de grueso en su mayor altura y 340 de largo, que es la distancia de los montes entre lo más alto de la obra. En la extremidad occidental de la terrasa hay un ancho boquete con su compuerta para dar salida a las aguas, quando son tan copiosas que superan aquella altura.

Puede subirse a la terrasa o esplanada en poco tiempo tomando la escalera excavada entre el monte y el murallón; pero es tan angosta, desigual y peligrosa, que solo es de uso para los acostumbrados a ella. Mas seguro aunque mas largo es el camino de las cuestas que conduce a las alturas, y desde ellas mirando hacia el pantano se descubre la vista que representa la estampa adjunta.

Sus diferentes alturas y formas, la variedad de colores del terreno con la multitud de arbustos que en él crecen, amenizan el País, y lo hacen sumamente vistoso.

Como las aguas reunidas en aquella laguna provienen de las lluvias que robáron tierras en los yesares y campos de la hoya de Castalla, llegan al pantano cargadas de légamo, que precipitado en capas sucesivas forma un cortezón de muchas varas en lo interior del estanque. Este quedaría inútil en pocos años si no se limpiase con frequencia; operación peligrosa quando no se hace con el mayor de los cuidados.

Llegando el tiempo de limpiar el pantano concurre mucha gente de los pueblos vecinos, y vienen de Alicante los diputados que deben autorizar el acto.En una de estas ocasiones, las aguas se llevaron por delante al Escribano y Comisionado de Alicante, que imprudentemente se detuvieron en el barranco mas tiempo del que debían; y arrebatados por la corriente fueron después hallados sus cadáveres a larga distancia desnudos, mutilados y negros”

El camí baixa fent corbes fins el canyó del riu i deixa veure la magnificència de la presa. Poques vegades els valencians ens sentim orgullosos de les nostres iniciatives, però en la terra de la sequera els reis de la distribució de l’aigua som nosaltres.

L'any 1580, els 336 hectolitres d'hora i mitja de duració en què havia sigut dividit el cabal del Riu Monnegre van arribar a ser insuficients per a l'agricultura alacantina.

Per a remeiar aquesta situació, la ciutat, a iniciativa de dos veïns, va construir a les seues expenses un embassament entre els anys 1580 i 1594. Va ser alçat en el terme municipal de Tibi, entre els turons del Mos del Bou i la Cresta.

Les obres van seguir el disseny elaborat pels arquitectes Jorge Fratin, Juan Bautista i Cristóbal Antonelli. La contracta del pantà va ser adjudicada als mestres Joan Torres, Gaspar Vicent i Gaspar Córdoba, els qui en 1594 havien alçat la paret fins als 196 pams. El cost total de l'obra va ascendir a 58.000 lliures valencianes.

Cal arribar a la construcció des de baix per a, pujant la impressionat escala de pedra, arribar al cim de la construcció cobert de impressionants carreus. Diuen que l’aigua fa pudor, efectivament per la part baixa era així, però per poc de temps, docs la ponentada se l’emportava. Les vistes magnificents i colpidores. L’estat de les infraestructures no tan acurat com ens agradaria. Encara que l’embassament fa la seua tasca, ha perdut molta de la seua capacitat per la sedimentació dels materials que porta el riu. Les canyes taponaven el canal de desaigüe i la casa del guarda és una ruïna coberta de inscripcions dels mils de visitants que volen deixar senyal del seu pas.

Si voleu gaudir del final de la excursió sols cal seguir la senda que, enlairada, recorre la vora sud del pantà fins arribar a la carretera. 




Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy