Universitas

El campus dels Tarongers de la Universitat de València és definitivament lleig. Odiós? Els monolítics edificis no ofereixen aqueix espai de relaxat verdor dels recintes universitaris anglosaxons. Blocs de cantells rectes, parets planes i el color de la rajola transmeten una antipàtica idea de factoria monocroma. Els corredors i escales contribueixen, a més, a donar una certa sensació claustrofòbica. El formigó que cobreix els carrers no deixa espai per a la fantasia, ni per al clixé del grup de joves adults assentats en l’herba, davall un arbre i mentre un professor heterodox passa despistat com a part de l’ambient de fons. Si l’arquitectura es fa al servei de l’ús i dels seus usuaris ací ha fallat. Són les persones, joves majoritàriament, les que li donen sentit i ambient. Aqueix ambient que fa sospirar per aquells anys de discreta llibertat entre aules, manuals tècnics, biblioteques, pisos desmanegats i camaraderia.

Aquest dia d’hivern de cels plomosos li conferia a València una llum nòrdica i ombriua. Com a professor del nostre institut he acompanyat a un grup de joves batxillers a punt de donar el bot a un món allunyat del diminut espai dels seus pobles de carrers moruns entre barrancs, oliverars i tossals. La primera experiència, només baixar, ha sigut la de la seua innocent sorpresa davant de l’enormitat dels edificis i complexos en comparació a la modèstia dels més grans referents del seu espai vital arraconat en la comarca. La seua actitud, entre l’alegria, el desig d’explorar i la por d’allò que es desconeix els escampa prompte pel recinte mentre s’ubiquen i s’organitzen en els grups per a visitar les que potser arriben a ser les seues facultats. No acaben d’entendre completament que estan a punt d’iniciar la seua primera ruptura seriosa amb el món de la infància i l’adolescència per a entrar en aqueixa existència plena de grandeses i misèries que suposa ser adult. Probablement ja intueixen els meravellosos anys que passaran en aqueix món de llibertat que suposa ser estudiant d’universitat i major d’edat. Segurament ignoren que serà una breu treva abans de llançar-se a un món on mai més deixaran de tenir obligacions i responsabilitats.

En el nostre periple després de la conferència vam visitar el campus i entre els referents del mateix ens van fer entrar en un bloc quasi carcerari amb portalada vergonyosa i finestres diminutes. La biblioteca del campus té un enorme pati interior cobert que deixa veure les lleixes repletes de llibres a l’espera de ser triats i poder així complir el seu destí. La visió simètrica i rítmica del pati central i les seues estanteries és al mateix temps formal i imponent. Sembla un lloc de malson d’un savi embogit. A algú poc acostumat a la lectura pot resultar-li fins i tot amenaçador. Allà en la part alta llibres anònims en la distància semblen esperar pacients. Pareixen saber el seu poder secret i, si no eterns, almenys més longeus que la vida que la biologia reserva als seus passats creadors i als seus futurs usuaris. 

Però en algun moment es produirà la màgia. Un dia eixiran de la seua estanteria i, llavors, la soledat dels caràcters impresos es convertirà en aqueix cable potent que connectarà dues ments aïllades en el fragor de la humanitat i és llavors quan es produirà aqueixa descàrrega de saber que modela la matèria grisa.

El silenci formal de les biblioteques s’entremescla amb el so de passos suaus, cruixit de paper i murmuris amortits. En el soterrani, en cubiculums aïllats qual monjos en el seu escriptori, estudiants es tanquen en la soledat de l’aprenentatge en comunió amb els texts. En una mena d’estat transcendent es concentren a crear aqueixos circuits neuronals que deixaran gravats els seus cervells durant tota la seua vida.

Quin sentit té aquest esforç que es perdrà amb la mort de cada una d’aqueixes persones? En realitat aqueixa transmissió del saber ens serà útil en la nostra trajectòria vital però no té cap sentit en el destí individual dels sers humans. Morim amb el coneixement sense arribar a transmetre allò que ens pertany per les llargues hores, el preciós temps, que invertim a aprendre. Seria bell que tota aquesta saviesa poguera ser heretada per la següent generació, però ni la genètica ni la paraula poden fer el treball que naix del titànic esforç de cada estudiós.

En èpoques d’exàmens la biblioteca bull i es transforma en un supercomputador humà amb llampecs que recorren el cablejat com si fóra un incommensurable cervell de cervells. La Universitat, ens abstracte, fa aqueix paper silenciós de connector i caixa de ressonància de la saviesa. El saber ja no és el patrimoni de la persona, és aqueixa gran ferramenta que permet que la humanitat acumule i transmeta la identitat del termiter humà, la cultura que no és de ningú i és de tots. Aqueixa idea que naix d’un fosc racó d’un òrgan increïble i, moltes vegades, després de generacions d’incomunicació, germina en un nou cervell i pren forma en una idea que canviarà el món.

Els nostres joves no saben més que comença per a ells una vida nova. Ignoren que més enllà de la seua trajectòria vital el coneixement transcendirà la seua existència a través de les seues obres per a ser una peça més d’aquesta societat. Universitat, comunitat de professors i acadèmics, llar temporal dels cadells d’una societat global.