Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos L’amic Juan hui es trobava com un peix en l’aigua amb els seus amics del Centre Excursionista de Ròtova. Es nota la densa xarxa social que tenen els pobles on la gent es coneix, no tan sols d’una edat sinó de diverses. Les associacions són un mecanisme molt important en la socialització de persones amb interessos comuns i en eixe sentit Ròtova té la sort de tindre un grup senderista amb llarga tradició i, fins i tot, zones de la muntanya i un refugi en propietat. Hui era jo l'element convidat en un grup on tots es coneixen. Tampoc em sentia aliè doncs entre els companys de ruta tenia algun antic alumne i, fins i tot, gent que feia més de trenta anys amb els quals no coincidia. Era un típic dia de Tots els Sants (Què collons és això del Halogüin?) amb els núvols alts cavalcant el vent de ponent i ocasionals plugims que no arriben ni a ser anecdòtics. La temperatura era traïdora. De vegades semblava que tenies calor i, per moments havies de posar-te mànega llarga perquè et podi

fotos No sé si heu vist la sèrie, ara de moda, de “El joc del calamar”. En ella els guardians de les instal·lacions de jocs van amb una granota de color roig i la cara tapada. Bé, un aspecte paregut teníem nosaltres vestits com a apicultors en la visita guiada que vam fer als ruscos de la família Server Morató de l’Atzúvia. A la mare i als fills Rosa i Álvaro se’ls notava nerviosos amb la visita dels forasters, però en el bon sentit: nerviós com un sinònim d'il·lusionat amb el seu nou projecte com a professionals de l’apicultura. Meleca, l'empresa de producció de mel, ha encetat unes visites per a donar a conéixer la seua feina a tots aquells que sols l’hem vista en documentals a la televisió. El seu local, el baix de sa casa, té una enorme abella pintada a la porta que deixa clar l’activitat de la família. Amb ben merescut orgull una foto del iaio penja de la paret. Ells ja van per la tercera generació d’apicultors i es nota l’arribada de la sang jove amb ganes d’innovar però

fotos Feia tants anys que hi vaig estar que ni recordava ja amb una imatge mental com era Sant Esperit a Gilet. D’aquella visita quan jo tindria uns dotze anys no recorde més que un llibre enorme que em vam mostrar fet amb pergamins. Tants tenia que ens van dir que per a fer aquell volum de càntics s’hauria necessitat tot un ramat. En una de les sales ens van contar que un dels retrats seguia amb la mirada als visitants i tots ens vam quedar fascinats com si un d’aquells retrats vius de la sèrie de Harry Potter es tractara. També vaig pujar amb els companys a un dels pics dels voltants però sols recordava intensament el color i la morfologia de la Serra Calderona i no sé  ni quin va ser. La memòria és fràgil quan han passat tantes dècades i semblava hui a les huit del matí que arribava a un nou paratge i no era una segona visita, com era el cas. Havíem eixit encara plovent però la previsió del temps era bona per a Gilet. A l’aparcament sols hi havia un altre vehicle i hem aterrat entre

fotos Anna per a mi, per molts anys, era el record d’una excursió a l’Albufereta, el famós llac d’un poble farcit d’aigua per totes les bandes. Ja de molt major havia tornat un parell de vegades sense entrar mai als carrers del poble. Internet, lloc on la informació circula a gran velocitat, m’havia mostrat fotografies de la que es diu “la xicoteta Alhambra valenciana”. És cert que el nom és una bona idea de màrqueting que atrau moltes persones i que ha fet fortuna. Fins i tot jo pensava, sense tindre una idea molt clara, que era una fantasia del segle XIX tan de moda en aquells anys. Però no. Vam fer un reconeixement del poble per a situar-nos. Efectivament poc després d'haver aparcat el cotxe ja vam veure la séquia amb abundant aigua que queia en cascada en un preciós racó ombrívol sota l'ombra d’arbres encara amb tota la fulla verda. Al bar de la banda del poble vam esmorzar i gual que altres grups de visitants i locals feien a l’interior i a l’exterior. Anna és poble de fro

  fotos Si em seguiu sabreu que les rutes que faig solen ser de muntanya. El dissabte pertocava una excursió amb la família per a veure una cova poc coneguda però que paga la pena visitar i el poble de l’Atzúbia, prop de Pego, ja de camí a la Vall de Gallinera. Vam tindre la sort de rebre l’autorització de l’ajuntament del poble i de l’oficina de turisme de Pego i les Valls que està portant a cap una excel·lent tasca de promoció del seu territori. La Cova dels Canelobres d’Atzúbia el passat cap de setmana estava oberta i l'oficina de turisme de Pego i les Valls ho havia anunciat en el Facebook. Carlos, el xic que feia la guia va ser molt amable en la seua guia ajudant en tot moment a la meua sogra, una dona de huitanta-tres-anys. Com imaginareu, aleshores, és una cova ben habilitada per a persones de quasi totes les condicions físiques, això si, posades a pujar i baixar escales de pedra. Segons ens va contar el guia, la cova es coneix des dels anys huitanta del segle XX i no va ser

fotos Osset és una aldea solitària del terme d’Andilla. A primera hora del matí un sol d’un color rosa delicat s’alçava per damunt dels vapors d’un dia de tardor primerenca. La temperatura era sis graus més fresca que a l'eixida de casa, es notava que estavem molt a l’interior i molt alts. Els Serrans ja és una comarca de clima continental i això es nota. Molt més probablement a l’hivern. Caminarem uns metres pel poble i un parell de persones ens van  contestar al bon dia amb un sonor “Buenos días” un d’ells amb cara no sabria dir si d’endormiscat o de mal geni. La llum encara era suau i els colors delicats entre els pastels clars i el verd d’herba fresca. La senda de la “Peña Parda” té un pendent d'escala humana i, encara que és llarga, ens va permetre portar bon ritme en la pujada. En les muntanyes es veia sols matossar i algunes parets de pedra seca on probablement en el passat hi havia conreus. Com esquelets d’ossos nus, milers d’arbres morts en l’incendi de fa anys jauen t