Planeta Safor

"Dedicat al meu amic Francesc Morant, mestre amb tot el pes que té la paraula. Perquè se que entendràs el sentit de l'article com a saforenc que eres"

Més enllà del balcó veig la torre de l’església d’Almoines i el tossal de Rafelcofer davall un cel de blau delicat. Al fons una serra de verd maragda que es perd fins a la següent vall. Resulta difícil no estimar aquesta terra més enllà de tota vel·leïtat xovinista. Pense en el nostre paisatge i recorde una afirmació que feia el meu primer professor de pintura Damián Català sobre la Safor. Ell deia que la seua bellesa és traïdora i que ens talla les ales o somnis de vida en altres parts del món. Tal vegada siga així. De fet, encara que m’agrada volar, sóc com un colomí que sempre troba el camí de tornada a casa.

La meua terra és un xicotet univers de muntanyes que protegeixen com a bondadosos avantpassats valls i fèrtils planes nascudes de la fúria de milers de riuades. La bondat del clima i la saviesa de generacions van modelar una estora verda de vinya, moreres, hortalisses, canya de sucre o tarongers. Continua sent un plaer  passejar i perdre’s per aqueixos racons, cada vegada menys, on les sèquies s’escampen. Encara queda una resta del que va ser, a pesar del nostre empenyorament a cobrir el paisatge per geometries de formigó que el maculen i deshumanitzen.

La pluja és dura i capritxosa en el moment que l’estiu perd pulmó. Enfront d’aqueix soporífer xirimiri del nord ací l’aigua només sap donar fuetades. En les tardors, quan el fred atmosfèric s’alia amb la calor del passat estiu, arriben ruixats potents com a titans prests a fer valdre els seus drets. Ramats de ruixats en desbandada  s’estavellen contra els contraforts de les serres des de les que es desplomen en un ràpid cicle fins al mar.

. L’aigua, tresor desitjat i administrat amb saviesa en una xarxa de mil canals es converteix en una desbandada d’ocres que es fa lloc rosegant els marges de torrents i barrancs. El color de la terra que arrossega delata moltes vegades el seu origen, fang clar si vénen del Vernisa o roig si ho fa des d’Alcoi. És llavors quan molts carrers que van ser barrancs recuperen l’espai pel qual l’home mai va haver de litigar. El nostre clima reclama el seu tribut anual en forma de vides i pèrdues de propietats.

Els hiverns mai solen ser extrems, encara que sembla que cada vegada ho són menys i més secs. Si alguna vegada, en alçar-nos, veiem les muntanyes cobertes d’un mantell blanc sentim el goig dels xiquets i l’oportunitat per a la festa. La nostra comarca ens commou, amem el país com a part de nosaltres mateixos. Veure el venerable i orgullós Monduver o la potent serra de la Safor vestits de blanc, ens fan sentir un afecte entranyable per la terra que ens ha vist nàixer i créixer.

Quan arriba la primavera, si ha sigut un any de pluges, un frondós mantell verd cobreix les ombries, mentre que les solanes s’omplin de plantes de secà amb fragàncies de romer, camamilla i pi que es mesclen amb la tarongina que puja des de la plana. És el temps del color i els cels clars.

L’estiu és de llum encegadora i cels de plom fos. El paisatge assedegat aguanta el tedi entre concerts de xitxarra. Els habitants busquen el refugi de l’aigua i de les nits d’estreles. Si el ponent bufa la temperatura ascendeix fins a fer-se desèrtica; és el temps en què el foc pren avantatge i fa cremar pinnades i carrasques. Nits de focs follets que il·luminen de contorns rojos i taronges les siluetes fantasmals de les serralades.

La meua terra, encara que ens encabotem a macular-la, és bella. Sempre he sentit un amor irracional per les meues muntanyes. Crec que alguns dels moments més feliços els he sentit en un dia radiant i en arribar a un cim. Des de la Safor, el Monduver o el Molló de la Creu la terra se sent com abastable. Les distàncies es converteixen en enganyoses i tot adquireix l’aparença d’un immens joguet delicat en la seua miniatura.

Quan arriba pasqua el bon temps i la tradició ens espenten al camp. En aqueixos moments em retrobe amb un món adolescent massa temps abandonat. Si s’investiga un poc es descobreixen en els mapes camins ignots, noms fascinants com Aldaia, Penyalba, Penya Negra, cases de Velázquez... Segurament darrere de cada un d’ells hi ha històries de persones que em van antecedir, noms que van fer fortuna, rutes ancestrals per les muntanyes pasturant el bestiar, caçant, viatjant o comerciant. Ara, als meus quaranta-nou anys veig moltes coses prop, altres molt lluny i una sensació d’haver perdut anys en el laberint de la vida sense pujar a les nostres muntanyes. 

Em sorprèn veure els centenars de pics que romanen sense calcigar. No se si algú mai haurà arribat a ells. Amb un teleobjectiu s’aprecien plantes aferrades als pics de pedra, coves misterioses rodejades d’espessa vegetació, barrancs que es trenquen abruptament. Els sers humans poques vegades eixim de la comoditat de la senda. Tal vegada siga temps d’exploradors. Amb un món que s’ha allunyat de nosaltres tal vegada siga moment de tornar als cims i sentir que som els primers a xafar una roca des que va sorgir d’un mar primigeni. Creiem que la nostra comarca és xicoteta perquè el món és immens però en realitat som nosaltres els que som infinitament diminuts.