Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Una de les converses que vam tindre durant els dies a Irlanda va ser sobre la forma de viatjar. Jo ja fa anys que pense que el viatge ha de ser fonamentalment mental, després visual i, com no podia ser menys, físic. Els camioners internacionals viatgen físicament per molts països, però el seu viatge, normalment, sols abasta aquesta magnitud. El turista ja va un pas més endavant: amb la seua mirada recorre els llocs significatius i torna amb un record visual de tot allò que ha vist que moltes vegades no ha entés o no li provoca cap reflexió. La tercera categoria és la del viatger, que és a la que m’agradaria pertànyer. El viatge per a mi és davant de tot mental. Els paisatges, les poblacions, les festes o els indrets de peregrinació religiosa no tenen sentit si no es coneix la seua història i circumstàncies. Sols és així com surten les reflexions que t’obliguen a tornar una vegada i una altra als escenaris establint relacions amb tota una sèrie de factors culturals que ens fan veure aqu

fotos Aiora semblava més menuda en el meu record, però pujant pels seus carrers veiem que era certament una petita capital de la Vall homònima amb tot allò necessari i a casa.  El sol eixia per les serres d’Enguera i del Caroig amb les siluetes dels aerogeneradors com a flors minimalistes, diminutes en la seua distància. El castell, la seua silueta fosca, es destacava de la paleta de colors taronja, violeta i rosa d’un cel que cada vegada s’il·luminava als els primers rajos de l’alba. El disseny de la ruta ens va portar per camins i pistes forestals més per gust de caminar que per necessitat. El terme d’Aiora amb xicotetes ondulacions estava cobert de pins i matolls sobre una terra àrida que de tant en tant esdevenia camp de secà amb oliveres, ametlers i els arbres típics d’un clima continental més extrem que a la plana costanera. Finalment vam arribar a una senda que pujava fent ziga-zaga pel vessant nord del Montemayor. Es deixaven veure els gegantins aerogeneradors que rodaven amb m

  Fotos Dalt de les penyes de Litero, encara panteixant per la costeruda senda, mirem el paisatge cap a llevant. A poc a poc, ruta darrere de ruta anem coneixent la línia de serres que tanquen la foia de Castalla. Les serres del Maigmó (1296 m.), la serra de Castalla, la serra de l'Arguenya (Castalla), la serra del Menejador (Ibi), la serra d'Onil, i la serra de la Penya Roja (Tibi) conformen un espai que s’obri cap a la mar sols interrompuda per les serres que voltegen el pantà de Tibi. Em recordava vagament a la vista de la Valldigna però en aquest cas tancada per la banda de la Mediterrània. En aquell moment el sol no havia arribat a agafar força, encara poc elevat i obrint-se camí per les boirines de primera hora. Una taca de llum forta reflectia sobre la mar aquests primers rajos. La tardor havia arribat sobtadament. Els dies de calor on la reserva d’aigua a la motxilla desapareix a tota velocitat havien sigut substituïts per aquells on una jaqueta impermeable fa la seua f

fotos Vos reconec que no tenia cap idea sobre Benafer abans d’anar. Són tantes les rutes i els pobles que visitem que costa fins i tot saber on estan. En tornar a casa llig curiós les dades d’aquest diminut poblet veí de Caudiel i ubicat en la comarca de l’Alt Palància. Com feia sospitar el nom, que quasi sona a cognom de personatge de conte oriental, els orígens de l’actual població són musulmans. No obstant cal dir que l'ocupació del terme ja es pot veure en els poblats ibers de la rodalia. El sol eixia pels cims de la Serra d’Espadà en un cel de núvols alts que es pintaven de taronja, de delicat color rosa i morats i blaus en les ombres. A poc a poc una llum groga, quasi verdosa pintava les façanes d’un poble que va haver de ser reconstruït després de la Guerra Civil per haver estat en primera línia del front de Llevant. La primera incursió del dia va ser a l'ermita de Sant Roc, ubicada a un tossal que domina tot el terme i deixa a la vista el caseriu de Caudiel. L'ermit

  En uno de los rincones de la zona de los pubs, casi una calle de pueblo escondido entre la selva urbanística de Belfast, un letrero luminoso afirma que hay siete tipos de lluvia en Belfast, la del lunes, la del martes y así hasta la del domingo. Belfast está casi a la misma latitud de Dinamarca y la climatología es siempre variable húmeda y fría. En las conversaciones en valenciano con Lucia, una amiga que vive en Irlanda y que quiere ser profesora en el País Valenciano y necesita saber hablarlo, siempre era invariable la conversación sobre el tiempo. En Belfast siempre era malo y siempre hacía frío. Lucia y Yeray son una pareja joven que se conocían desde que eran adolescentes y acabaron trabajando en diferentes lugares de la isla. Yeray llevaba viviendo el tiempo suficiente para tener el permiso de trabajo en regla. Lucia podía hacerlo en Dublín como ciudadana europea, pero desde el Brexit necesitaba visa para poder estar y trabajar de forma legal en Belfast que, como sabéis, ya es

En un dels racons de la zona dels pubs, quasi un carrer de poble amagat en la selva urbanística de Belfast, un rètol lluminós afirma que hi ha set tipus de pluja a Belfast, la del dilluns, la del dimarts i així fins a la del diumenge. Belfast està quasi a la mateixa latitud de Dinamarca i la climatologia és sempre variable humida i freda. En les converses en valencià amb Lucia, una amiga que viu a Irlanda i que vol ser professora al País Valencia i necessita saber parlar-lo, sempre era invariable la conversa sobre l’oratge. A Belfast sempre era dolent i sempre feia fred. Lucia i Yeray són una parella jove que es coneixien des que eren adolescents i van acabar treballant en diferents llocs de l’illa. Yeray portava vivint el temps suficient per a tindre el permís de treball en regla. Lucia podia fer-ho a Dublín com a ciutadana europea, però des del Brexit necessitava visa per a poder estar i treballar de forma legal a Belfast que, com sabeu, ja és part del Regne Unit. Realment la situaci

fotos Ja feia temps que estava en la llista del “to-do”, pendent de fer, com diuen ara els moderns. Ens agrada a Juan i a mi recórrer tots els cims, ja són un bon grapat, on hi ha restes dels pobladors més antics del nostre territori. El jaciment de Castellar de la Meca és sense cap dubte el més espectacular. La Serra del Mugrón es veu perfectament des de l’autopista anant cap a Madrid a la dreta. És una serra de 16 quilòmetres de llarg amb forma de lluna creixent alineada de nord a sud. Pertany en el seu vessant meridional a Aiora i en la seua meridional a Almansa, ja part de Castella la Manxa. Per molt poc el jaciment no està fora de l’àmbit del País Valencià. De fet, l'aparcament per a pujar ja està al terme municipal d’Alpera a l’altra banda de la frontera. Una de les primeres complicacions per a visitar el jaciment és que pertany a una finca i està permesa la visita sols diumenges de 9 a 14 hores. L'accés no està clar i per si faltava poc, el Google maps et porta per camin

  Belfast és una ciutat amb un teixit urbà impredictible. Al centre, uns pocs carrers, mantenen una certa uniformitat, però només en començar a caminar apareixen tota mena de construccions sense cap sentit unitari. Al barri del Linen, dit “Linen Quarter” per haver sigut en el seu dia seu d’indústries tèxtils, abunden les torres d’hotels i oficines que creixen a massa poca distància unes d’altres creant profunds canyons on el vent agafa força. La foscor als carrers li confereix aquest aspecte de ciutat nord-americana amb gratacels en la qual els que fugen escapen de les grans vies per estrets carrerons on abunden els contenidors i les deixalles. Belfast es va convertir a finals del segle XIX en la capital del lli. Encara sobreviuen alguns exemples dels edificis industrials sorgits en aquesta part de la ciutat entre les torres d'acer i vidre. Molts dels edificis són nous i estan destinats a ser el centre financer de la ciutat. Es veuen encara buits, més aviat producte del desig que

El menjador de l’hotel bullia d’activitat ja a primera hora. El final de l’estiu, el principi de la tardor, són les èpoques en les quals els jubilats poden aprofitar-se d’un millor preu dels viatges. La majoria dels xerraires hostes superaven amplament els seixanta i parlaven en anglés, jo diria que alguns eren americans, altres eren alemanys i tots atacaven de forma ordenada el bufet o feien cua davant la màquina de cafè. La part més sortida era la del desdejuni britànic amb salsitxes, cansalada, ous remenats i favetes en salsa de tomaca. Els plats farcits de colesterol volaven a les taules a la mateixa velocitat amb la qual eren consumits. Belfast començava a despertar. Com sempre a eixes hores feia el nostre fred de l’hivern. Els xiquets, tots uniformats amb els colors del seu centre educatiu, corrien d’ací cap allà. Molts s’aturaven al supermercat a comprar-se l’entrepà abans d’entrar a l’escola. Els autobusos de dos pisos, tots pintats d’un magenta feminista, anaven dels barris al