Entradas

Mostrando entradas de noviembre, 2022

La fórmula de l'herber.

Imagen
fotos Bocairent va quedant a l'esquena amb la seua torre com a icona al punt de fuga d'un camí entre bancals d'oliveres. La paret nord de la Serra de Mariola és un bosc, de vegades impenetrable per l'abundància vegetal. La famosa sàlvia de Mariola, el romer, el timó, el rabet de gat, la camamilla, l'apreciat i escàs timó reial, la pebrella, l'espígol, la santònica, el pericó, el te de roca naixen pels racons d'aquesta serra d'inici abrupte i relleus suaus en la seua part central. La carretera que ve d'Ontinyent puja el port i, de sobte, el conductor albira el mur que tanca tot el nord de la serra fins a arribar a Banyeres per on continua ja a les serres d'Onil i Biar. Precisament aquesta era la vista que jo tenia quan vaig començar a treballar a Villena ja fa d’això moltes dècades. Al llarg dels anys he anat completant rogles del vessant nord de la serra i em quedava per tancar el que té per centre l'Alt de Sant Jaume. Ahir ja es feien notar

La Serra de la Carrasqueta, les corbes de la vida

Imagen
fotos Un ramell de flors de plàstic està lligat a la barana del mirador del port de la Carrasqueta. La vista és tant extensa com espectacular. Se sent per darrere el soroll dels vehicles, molts d’ells motocicletes que gaudeixen d’una carretera principal abans i hui secundària des de la construcció de l’autopista. El seu traçat, farcit de corbes, sembla que agrada als de les dues rodes. No fa ni un mes va morir un xic d’accident, ja són cinc des de principi d'any. Diu el diari que hi ha queixes dels veïns que diuen que la carretera s’ha convertit en un circuit. A les víctimes humanes cal sumar els molts animals que moren atropellats, segons indica un article. A les huit del matí la carretera estava encara deserta. Hem baixat del cotxe amb un vent que tallava l’alé com un ganivet afilat. He abrigat a les gossetes, enfardat jo mateix amb diverses capes de roba. Els pocs graus de temperatura anuncien l’arribada d’un hivern que d'ací a un mes deixarà enrere una tardor de temperature

La Valleta de Polop.

Imagen
fotos No és difícil veure en determinats programes de televisió la passió amb la qual persones adoptades busquen familiars biològics que mai han conegut. Pense que la creació de la nostra personalitat també naix del reconeixement dels orígens. Una vegada vaig fer una xicoteta enquesta sobre els huit cognoms dels iaios de la meua filla i vaig poder comprovar com som típics entre les gents de les comarques centrals del País Valencià. En el meu cas puc rastrejar avantpassats per Gandia, Xàtiva, l'Olleria, Vilallonga o Beniarjó en comarques que són veïnes i que comparteixen una història i relacions molt estretes. Sempre havia pensat que el meu cognom Polop podria vindre lligat a Polop de la Marina, ja que desconeixia que existia la Vall de Polop. Ja fa uns anys, lligat a les meues rutes per les muntanyes i als amics de la zona, vaig saber d'ella. Noms de llocs idèntics amb un dels teus cognoms et fan pensar d'algun avantpassat que va abandonar la zona i en arribar a un altre ll

Tàrbena. Sa terra

Imagen
fotos Fan anys portava als meus amics alemanys a conéixer les Marines. Anàvem per Pego, féiem una parada al mirador del Coll de Rates i seguíem endavant. A l’esquerra s’alçaven poderoses les parets quasi verticals de la Serra del Ferrer que s’enfonsaven en una fondalada ombrívola i verda. A ponent la carretera s’adaptava a un terreny rocallós fins a arribar al poble de Tàrbena. Quasi una tradició era entrar en Can Pinet i veure la decoració esquerrana i nacionalista com una curiositat local més. Seguíem cap a Guadalest deixant el poble d’arrels illenques allà penjat sobre el precipici. El dissabte vaig poder gaudir del terme de Tàrbena iniciant la ruta per la fondalada que veia tantes vegades per la carretera. A vista del mapa es fa evident l’herència mallorquina i àrab dels noms. Binortell, Font de Benissalim, es Xiquirimí, sa Foia del Serret... Són noms que parlen d’unes arrels musulmanes arrabassades violentament de la que era la seua terra i d’uns nouvinguts que van arribar a Tàrbe