Terra de corrals

Va haver-hi un temps en què les muntanyes eren territori inhòspit allunyat de les rutes de la plana. Qualsevol desplaçament des de les seues entranyes suposava hores per sendes solitàries fins a arribar a la vall. N’hi ha prou a comptar les hores de viatge que avui es requereixen per a creuar la Península Ibèrica per a entendre la incomunicació de gent que tardaria quasi el mateix a arribar als pobles de la costa.

Sorprèn la immensitat deshabitada que encara regna en les muntanyes. Es tracta d’allunyar-se dels camins i les carreteres i prendre les sendes que encara sobreviuen per a entrar en un món solitari que sembla que mai va ser habitat. La percepció és enganyosa ja que per poc que es vaja coneixent es descobreixen les ruïnes d’una civilització que es va perdre tan sols fa unes dècades.

Cisternes, neveres, pous, fonts, corrals i caserius es disseminaven pels llocs on la sàvia estratègia de l’habitant de la muntanya decidia. En un lloc d’escassos recursos l’infinit enginy humà se les arreglava per a fer vida en un entorn impossible.

Divendres passat ens vam acostar a les restes d’uns corrals que sobreviuen a la ruïna en ple massís de la Safor.  La carretera que talla la serra des de La Llacuna i que porta a les Valls de Gallinera i Comptat, permet arribar en pocs minuts el que va ser una aïllada fondalada entre tossals. Un camí de terra s’enrosca entre bancals d’ametlers i condueix cap als murs de pedra del que va haver de ser una masia amb estables. Als voltants una cisterna soterrada, a la que s’accedeix per un arc rústic de pura artesania preindustrial, segueix encara arreplegant aigua fidel a la funció per a la que fóra creada.

Les ruïnes es drecen a uns pocs metres a punt de camuflar-se amb les roques de la muntanya. Les plantes van invadint els patis com a conscients de la seua tasca de demolició. A poc a poc l’edifici es fon amb el paisatge. A la llum del crepuscle les tàpies recorden vagament als assentaments de l’edat del ferro o a aqueixos conjunts megalítics que una vegada van poblar Europa. Els murs, corcats per la insistència de milers de ruixats, se sostenen amb la potència d’una aspra argamassa que encara s’esforça a aglutinar els aspres pedrots de calcària de la contornada.

A pesar de la decadència del complex encara s’aprecia la noblesa de les velles tècniques. Els vans que comuniquen les primitives estances s’obrin amb arcs de mig punt o llindes d’eterna carrasca. Les línies d’una ximenera es continuen dibuixant en la paret i conten històries de nits de neu i soledat junt amb la llar. Qui va viure en aquest desert? Va ser un lloc de pastors misàntrops o de famílies de pioners? La pregunta es perd sense eco entre els turons.

El sol es posa a l’Oest prop del Pic del Benicadell. Un espectacle de pirotècnia celestial que antecedeix a una nit de lluna. Els animals noctàmbuls inicien els seus càntics territorials i les tenebres s’estenen sobre l’erm. El modern habitant de la plana es queda fascinat amb la bellesa serena i la soledat dels paratges. El romanticisme il·lustrat ens ofereix una visió pastoral de la naturalesa que no té res a veure amb l’extrema duresa que van patir els seus habitants en el passat.

Estremeix imaginar la robusta resistència contra l’aïllament perpetu, contra la incomunicació pertinaç.  Commou la comprensió d’una existència dedicada al treball continu. Literalment de sol a sol. Un entorn de pura supervivència, amb total falta d’higiene i carència de comoditats. Les serralades sempre van ser el refugi de moriscs rebels, d’eremites al·lucinats, de durs pastors o dels bandolers. La naturalesa sense domar és un terrible monstre i les muntanyes belles com l’animal salvatge que són.

El despoblament actual és el producte de l’abandó gradual d’aquells robinsons que van viure una vida de desterrament i marginació. Pocs recorden ja els noms d’una geografia feta per pioners. Supose que molts es van adaptar i van arribar a ser feliços en la seua vida aïllada. Els sers humans som socials, però per molts motius a vegades necessitem viure com a llops solitaris. No crec que molts de nosaltres poguérem tan sols sobreviure uns dies.

N’hi ha prou amb alçar la vista en plena foscor i veure passar un punt lluminós que recorre el firmament. Un satèl·lit artificial ens recorda que no estem sols i que la civilització està molt prop. La nit pren possessió del solitari paisatge i el xot inicia el cant que reivindica aqueix món perdut que una vegada va ser més humà.