Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

El día ya moría con el sol desaparecido y el cielo bañado de rosas y azules. Estábamos guardando cola junto al famoso elevador de Santa Justa cuando vimos delante de nosotros una pareja de edad parecida a la nuestra. Ella llevaba un pañuelo de los que se usan cuando alguien está en tratamiento de quimioterapia, el con el pelo algo rizado y encanecido. Los españoles nos reconocemos con facilidad y la conversación surgió espontáneamente. Tal como me dijeron en Latinoamérica los acentos nos delatan y sin dudar supe que debían ser valencianos o catalanes. Eran hijos de extremeños criados en Cataluña y por ello catalanes de corazón partido entre sus raíces y la tierra de su infancia. Pronto arrancó a hablar él en su catalán oriental y yo con mi valenciano. Cada uno con su vocabulario y su forma de dar cadencia y terminaciones a frases y verbos. Se le notaba feliz de tener la oportunidad de hablar en una lengua que disfrutaba en poder utilizar más allá de su ámbito doméstico. Mi

El dia ja moria amb el sol desaparegut i el cel banyat de roses i blaus. Estàvem guardant cua junt en el famós elevador de Santa Justa quan vam veure davant de nosaltres una parella d’edat semblant a la nostra. Ella portava un mocador de què s’usen quan algú està en tractament de quimioteràpia, ell amb el cabell quelcom arrissat i encanudit. Els espanyols ens reconeixem amb facilitat i la conversació va sorgir espontàniament. Tal com em van dir a Llatinoamèrica els accents ens delaten i sense dubtar vaig saber que havien de ser valencians o catalans. Eren fills d’extremenys criats a Catalunya i per això catalans de cor partit entre les seues arrels i la terra de la seua infància. Prompte va arrancar a parlar ell en el seu català oriental i jo amb el meu valencià. Cadascú amb el seu vocabulari i la seua forma de donar cadència i terminacions a frases i verbs. Se li notava feliç de tenir l’oportunitat de parlar en una llengua que gaudia en poder utilitzar més enllà del se

Vam esgarrar el plàstic, vam traure els auriculars negres i vam canviar al canal tres. Una locutora explicava en castellà la història de la ciutat amb un accent molt correcte, però amb diverses paraules fora de lloc que evidenciaven que no era espanyola. Escoltant un relat en sincronia amb el nostre, però en el seu propi idioma, la resta de turistes cabotejaven amb les sacsades i les revoltes de l’autobús turístic. Era una solució senzilla per a recórrer la ciutat en quatre rutes circulars si es disposava de pocs dies com en el nostre cas. Vam anar recorrent barris cap a l’oest mentre la pista d’àudio parlava de les excel·lències del passat i el present de Portugal i de la pròpia Lisboa. Escoltàvem la versió portuguesa de la seua història i de la "guerra d’alliberament" contra els "castellans", així ho deien ja que no parlaven de espanyols. Durant els huitanta anys entre 1580 i 1640 en els que la Península Ibèrica va tenir un rei comú Portugal va ana

Rasgamos el plástico, sacamos los auriculares negros y cambiamos al canal tres. Una locutora explicaba en castellano la historia de la ciudad con un acento muy correcto, pero con varias palabras fuera de lugar que evidenciaban que no era española. Escuchando un relato en sincronía con el nuestro, pero en su propio idioma, el resto de turistas cabeceaban con las sacudidas y las curvas del autobús turístico. Era una solución sencilla para recorrer la ciudad en cuatro rutas circulares si se disponía de pocos días como en nuestro caso. Fuimos recorriendo barrios hacia el oeste mientras la pista de audio hablaba de las excelencias del pasado y el presente de Portugal y de la propia Lisboa. Escuchábamos la versión portuguesa de su historia y de la "guerra de liberación" contra los "castellanos", así lo decían ya que no hablaban de  españoles . Durante los ochenta años entre 1580 y 1640 en los que la Península Ibérica tuvo un rey común Portugal fue viendo una pérdi

Badajoz va morir al vol. A penes vam començar a intuir la seua presència i els ubics centres comercials que han crescut en aquests últims anys en cada ciutat de grandària mitjana o gran, ens vam veure travessant de “la Raya” a “A raia” a velocitat d’autopista. A dreta i esquerra les construccions caduques d’una frontera en desús ni es molestaven a detenir el viatger. Darrere de les tanques metàl·liques que protegeixen les vies ràpides uns edificis recordaven els anys en què Europa era un continent dividit per nacions que marcaven amb sang i foc els seus límits. Un lleu canvi en l’estil gràfic dels senyals. Això va ser tot. Si no fóra pel portuguès en els texts poc pareixia haver canviat. Creuar una frontera sempre és l’acte més arbitrari del món. Límits humans que moltes vegades no tenen el seu reflex en el paisatge ni en les seues gents. Una frontera sempre és l’absurd instint del primat que uneix la tribu al territori patrullat i protegit front als desconeguts. Vam tallar Portugal