Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Diuen en la ràdio que fa trenta-set anys d’aquell dia. Vint-i-tres anys tindria jo aquell estiu de l’any 1986. Mon pare havia aconseguit de mon tio Pepe una Vespino rogeta com tantes altres que pul·lulaven aleshores per tot arreu. Com treballava al gremi de les assegurances tenia facilitat de trobar velomotors procedents de robatoris localitzats i ja indemnitzats a l’anterior propietari. Recorde que ens va costar unes dotze mil pessetes pagades a la companyia asseguradora i que estava noveta quan va arribar a casa. Amb aquesta moto anava i tornava diàriament al meu treball com a socorrista a la platja. La majoria de dies duplicava el trajecte d’anar i tornar del Carrer Sant Ramon a la platja. Anava a casa, em dutxava i arreglat passava per Mara per a fer un passeig amb el grup d’amics. Recorde poc els detalls anteriors al dia en què va colpejar Gandia aquella terrible tempesta. Sí que sé que vam anar a missa a l’església del Grau i que en acabar, veient com venia el mal temps, vaig dec

fotos El Caroig, la Mola de Cortes, és, tal vegada la zona més inhòspita de la nostra terra. Per tot arreu es veuen graons de pedra coronats per altiplans per on s’estenen línies d’alta tensió que connecten la central nuclear de Cofrents amb el complex de Cortes de Pallàs. El contrast entre la brutalitat de les torres d’estructura metàl·lica i els gegantins penya-segats és colpidor. També l’embassament de Cortes ha canviat un paisatge caracteritzat pels profunds canyons del riu Xúquer, ara convertits en mansos fiords per on navegar entre Cofrents i Cortes de Pallàs. Es un paisatge que combina la soledat amb la tecnologia humana més impactant i, fins i tot, inquietant. Ahir la llum era filtrada per esponjosos núvols carregats d’humitat estival, oferint una aquarel·la xinesa amb muntanyes difuminades per Llevant entre cortines de boirines que deixaven entrar la llum del sol entre grans obres hidroelèctiques que galopaven les serres. L’estiu dissimula la duresa d’aquestes terres d’interio

fotos La llum del sol Cau dolçament, en el seu recorregut al final del dia baixa a poc a poc. Els que eren antics bancals de secà, s’han convertit en una obaga verda i fresca; quasi una selva impenetrable. Els animals han anat tornant a colonitzar la zona que abans era dels éssers humans i ara exclusiva d’ells. Algunes oliveres sobreviuen entre matossars de murta, carrasques, arbocers i tiges d’arítjols que van creant xarxes que encara tanquen més i més el bosc fins a impedir el pas dels éssers humans. Dalt, poderoses, les parets de pedra calcària blanca i roja obrin un altre espai, un altre ecosistema, per a espècies roqueres. D’ençà que les llenques es van abandonar i un incendi va arrasar la zona, ha anat fent-se més i més madur un bosc de vegetació d’obaga. A l’hivern no arriba mai la llum directa del sol i, en contra del que semblaria, és el que permet tanta verdor i vida. Al principi hi havia més varietat de fauna avícola, però amb la consolidació d’aquesta massa densa i tancada

(Els projectes interdisciplinars, els àmbits, el projecte lingüístic de centre i la mare que els va parir) Jubilat ja en la pràctica, veig amb distància sanitària el final d'una etapa a la Conselleria d'Educació.  Crec que molts teníem l'esperança fa huit anys que les coses es farien d'altra manera, si no millor. La realitat és que el Govern del Botànic van caure en la mateixa trampa de tants consellers anteriors; pensaven que havien abordat el vaixell i ja tenien el control per a sempre, però d'ençà que vaig estar treballant vaig tindre consellers del PSOE, del PP i de Compromís i ningú va ser etern. Parlant dels darrers anys, Marzà es va capficar en fer un decret per a regular l’ensenyament d’idiomes que no va acontentar a ningú.  Els centres de zones amb el castellà de llengua majoritària van intentar desentendre’s amb una moratòria. Els de predomini valencià van protestar perquè aquest quedava reduït i, per si no fora prou, van imposar l'anglés en algunes as

Veig fascinat els correbous de Pamplona segut tranquil·lament a la cuina de casa. Els professionals de la televisió fan un excel·lent treball de realització amb unes vistes privilegiades de l’esdeveniment. Pense que ni als balcons ni a cap altre lloc de la carrera poden tindre una visió tan completa com la que tinc jo que mai en la vida em posaria per voluntat pròpia davant d’un bou. No és, ara per ara, Gandia una ciutat taurina. Sí que és cert que vam tindre places on es van fer bous, algunes fixes, altres desmuntables. De xiquet vaig anar a veure un parell de soltes de vaquetes al que aleshores era el descampat, abans hort dels Jesuïtes. Vaig veure com un xiquet de la meua edat i que coneixia de vista, fill d’una família pobra, es ficava davant del bou i en una distracció l’animal va rodar el cadafal i el va agafar per l’esquena. Com sol passar a la majoria dels casos no va passar la cosa a majors més enllà d’una aparatosa rebolcada. Uns anys després un xicot jovenet, fill d’una cone

fotos Primera hora d’un matí d’estiu, arribem a Alfondeguilla, poblet aquest enclavat en el bell centre d’una confluència de barrancs i tossals despertava amb cert moviment de matiners preparats per a gaudir de la Serra d’Espadà. “Guten Morgen! Sprechen Sie Deutsch?” Des de la finestra del cotxe veig una de les professores d’alemany de l’Escola d’Idiomes. Ens respon també en alemany amb un somriure que reflecteix sorpresa: estem a 130 quilòmetres de la Safor i certament poques les probabilitats de trobar coneguts. El món és certament diminut i més entre la fauna de corredors, senderistes, ciclistes i tants altres que ens llancem a les serres. Caminar, pelegrinar cap a indrets del passat, cap a cims amb vistes espirituals, fugir de la rutina i l’angoixa per a dissoldre’ns en la natura. El primer tram del camí puja entre les primeres sureres cobertes de líquens. La pedra roja, el rodeno, crea un paisatge turmentat amb planxes de gres de colors que van del marró clar fins al roig fort d’u

Hui, primer dia de jubilació en la pràctica. Ahir vaig tornar les claus i donar els dos últims documents del curs. Hui he decidit enfilar cap als camins del passat.  Jo era, allà les dotze anys un explorador del laberint de l’Horta de Gandia i coneixia les connexions entre els camins tradicionals i les sendes d’accés als horts. Eixe xiquet del conte diria que em descriu en gran mesura. Amb tristesa observe que tot està ara tancat. És impossible caminar per on abans es podia per a connectar el territori. El asfalt i el formigó ha creat grans zones, com ara el polígon industrial d’Almoines. Quasi abandonat en moltes parcel·les des de fa anys i panys. Del Real de Gandia a Palma hi havia una forma d’arribar sense tocar la carretera. Ara veig els camps deixats de la mà de Déu. Fins i tot grans finques tancades són selves de miraguano que ofeguen el que va ser el rei dels conreus. El caminet que pujava al polígon industrial de Palma ara està cobert d’esbarzers que amb força d’animal llegenda

  foto J. Llorca L’altre dia vaig tindre la sort de que em regalaren el llibre de Henry David Thoureau “Caminar. Certament compartisc eixe sentiment de Thoreau d’alliberament al si de la natura. Som cada vegada que escapem de l’asfalt pelegrins a la recerca d’un punt màgic del paisatge, terra santa també, on la secreta geometria del planeta va inspirar als antics i ara ens aborrona a nosaltres davant l’incommensurable magnetisme de la geometria i el temps davant de la nostra diminuta i efímera presència. Jo puc dir que, en el seu moment, la muntanya em va salvar i em salva encara dels entrebancs de la vida. Fa molts anys vaig llegir “La història del Senyor Sommer” en l’alemany original. No és una escriptura en si mateixa complicada. Sí que diria que l’autor, Süskind, (curiosament el cognom es podria traduir per xiquet dolç) domina els registres a la perfecció i pot fer una escriptura barroca i densa com a “El perfum” o una amable i clara com és aquesta. Tot i que sembla que és un text