La cullera de fusta
Mon pare té
justament l’edat del dimitit Papa Ratzinger. Aquesta passada setmana va tenir
un xicotet incident amb el seu cotxe en colpejar en una rotonda a un vehicle en
una d’aqueixes frenades brusques que t’atrapen en una cadena de colps a menys
que guardes la distància, estigues atent i tingues reflexos. Va tardar quasi
una setmana a contar-m’ho per pura vergonya. És que els papers han canviat i
que els fills som ara els que tenim que exercim una mena de pàtria potestat.
Físicament mon pare segueix prou sencer, mentalment inclús millor, encara que
estiga suportant una pressió terrible donades les circumstàncies de ma mare.
Amb l’enteresa del vell lleó terrible, amo i senyor de la sabana, es resisteix
a resignar-se i a dimitir de la vida.
Ratzinger, el Papa que va arribar d’Alemanya. L’ancià de setanta-huit anys que va ser triat un dia d’abril de 2005, quan estàvem a punt d’estrenar la nostra nova casa, acaba de dimitir. Sembla que ha sigut poc de temps d’una banda, moltíssim a la llum dels esdeveniments per un altre. Vuit anys que han suposat un canvi radical des d’aquell moment en què tot semblava etern fins al temps del desesper i la fallida. Ens sol ocórrer que els personatges ens pareixen millors una vegada ens han acompanyat durant un període de la vida i, de sobte, pareix que vagen a desaparèixer engolits per la història. Sobtadament apareixen il·luminats per la brillantor de la nostàlgia perquè tots entenem que quan una etapa es compleix per a un d’ells una altra paral·lela es tanca en les nostres vides.
Ahir no vaig poder menys que sentir llàstima per un home, cap espiritual de l’església en què he sigut educat, acabat i decrèpit. No vaig poder menys que sentir aqueixa compassió que com ser humà em produeix l’acceptació de la derrota. Aqueix tirar la tovalla de qui ha sigut quelcom i algú em fa pensar en aquella idea expressada en el llibre de Marguerite Yourcenar "Memòries d’Adrià" en la qual l'emperador, prop de la mort, veu el seu vell aliat, el seu cos, com un traïdor que l'abandona. La dissociació entre la ment, ànima i cos. Sí, el vell Papa va ser un home d’intel·ligència espavilada i terrible força per a acabar amb altres visions del catolicisme que s’allunyaren de l’ortodòxia conservadora. Ratzinger ha sigut una personalitat que manté aqueix conjunt de contradiccions entre l’admirable i com caracteritzen de detestable en ser humà. La seua vida apareix en fotos des de la seua infància a Alemanya, la seua plenitud com a príncep de l’Església i la decrepitud del líder d’una comunitat mundial polifacètica. No puc evitar sentir pena per la seua decadència com a persona perquè la vida de cada persona és finalment com un espill de la nostra.
El nostre rei Joan Carles és un altre dels personatges en el punt de mira de la decadència física i fins a un cert punt mental. La monarquia ha caigut ràpidament en el descrèdit per la desfeta i les malapteses causats per ells mateixos. Encara que és imperdonable he de dir que més enllà de la figura institucional em vaig sentir commogut per aqueix desmanyotat "ho sent" i aqueix somriure avergonyit esbossats per un home que representa el cap simbòlic d’un tot un estat. Veure un ancià amb els malucs destrossats, fent a contracor per a salvar una institució lligada a la seua família, per més discutible que siga, em mou a la compassió. Torne a parlar de l’home, no del líder ni de la institució.
Està clar que molts ancians d’aparença encantadora o venerable van ser al seu dia adults terribles, criminals de guerra o com a mínim personalitats altament qüestionables. La compassió no naix, doncs, de la seua passada circumstància sinó de la fragilitat que caracteritza la badia última del nostre periple vital. No parle de simpatia, parle de perdó. Benjamin Button, el personatge de Fitzgerald, és el perfecte malson posat del revés per a destacar aquesta espècie de simetria vital. Una vida a què arribem fràgils i indefensos. Una fragilitat que canvia a poder quan som joves i ens creiem invencibles, per a acabar igualment condemnats a un estat on perdem tot aqueix vigor i poder que vam poder arribar a tenir.
En un món de contradiccions, on els que arribem als cinquanta pareixem destinats a l’ostracisme si perdem el treball, molts dels líders mundials són ancians decrèpits. És una contradicció més de tantes. La naturalesa i la medicina permeten arribar a la longevitat mentre rebutgem gent perfectament sana per considerar-los no aptes per al seu treball.
Recorde un conte de la meua infància i una pel·lícula del director Shohei Imamura. En el primer un xiquet veu com la seua pare dóna a l’ancià de la casa l’única cullera de fusta considerant que és prou per a algú de la seua edat. El xiquet se’n va a un racó i talla un objecte que resulta ser la cullera de fusta que prepara per a la vellesa de son pare. En "La balada de Narayama", la pel·lícula de què parlem, els ancians deixen pas als joves anant a morir en la soledat de la muntanya. La vellesa és un referent universal.
La decadència és una espasa de Dàmocles que penja sobre els nostres caps. Temem la mort però tal vegada més la decadència i per això perdonar l’ancià com a persona, atendre’l en els seus dies finals i donar-li recer digne és començar a perdonar-nos les nostres pròpies faltes i admetre que el respecte a aqueixa fragilitat i aqueix perdó dels pecats passats ens fa més humans.
Ratzinger, el Papa que va arribar d’Alemanya. L’ancià de setanta-huit anys que va ser triat un dia d’abril de 2005, quan estàvem a punt d’estrenar la nostra nova casa, acaba de dimitir. Sembla que ha sigut poc de temps d’una banda, moltíssim a la llum dels esdeveniments per un altre. Vuit anys que han suposat un canvi radical des d’aquell moment en què tot semblava etern fins al temps del desesper i la fallida. Ens sol ocórrer que els personatges ens pareixen millors una vegada ens han acompanyat durant un període de la vida i, de sobte, pareix que vagen a desaparèixer engolits per la història. Sobtadament apareixen il·luminats per la brillantor de la nostàlgia perquè tots entenem que quan una etapa es compleix per a un d’ells una altra paral·lela es tanca en les nostres vides.
Ahir no vaig poder menys que sentir llàstima per un home, cap espiritual de l’església en què he sigut educat, acabat i decrèpit. No vaig poder menys que sentir aqueixa compassió que com ser humà em produeix l’acceptació de la derrota. Aqueix tirar la tovalla de qui ha sigut quelcom i algú em fa pensar en aquella idea expressada en el llibre de Marguerite Yourcenar "Memòries d’Adrià" en la qual l'emperador, prop de la mort, veu el seu vell aliat, el seu cos, com un traïdor que l'abandona. La dissociació entre la ment, ànima i cos. Sí, el vell Papa va ser un home d’intel·ligència espavilada i terrible força per a acabar amb altres visions del catolicisme que s’allunyaren de l’ortodòxia conservadora. Ratzinger ha sigut una personalitat que manté aqueix conjunt de contradiccions entre l’admirable i com caracteritzen de detestable en ser humà. La seua vida apareix en fotos des de la seua infància a Alemanya, la seua plenitud com a príncep de l’Església i la decrepitud del líder d’una comunitat mundial polifacètica. No puc evitar sentir pena per la seua decadència com a persona perquè la vida de cada persona és finalment com un espill de la nostra.
El nostre rei Joan Carles és un altre dels personatges en el punt de mira de la decadència física i fins a un cert punt mental. La monarquia ha caigut ràpidament en el descrèdit per la desfeta i les malapteses causats per ells mateixos. Encara que és imperdonable he de dir que més enllà de la figura institucional em vaig sentir commogut per aqueix desmanyotat "ho sent" i aqueix somriure avergonyit esbossats per un home que representa el cap simbòlic d’un tot un estat. Veure un ancià amb els malucs destrossats, fent a contracor per a salvar una institució lligada a la seua família, per més discutible que siga, em mou a la compassió. Torne a parlar de l’home, no del líder ni de la institució.
Està clar que molts ancians d’aparença encantadora o venerable van ser al seu dia adults terribles, criminals de guerra o com a mínim personalitats altament qüestionables. La compassió no naix, doncs, de la seua passada circumstància sinó de la fragilitat que caracteritza la badia última del nostre periple vital. No parle de simpatia, parle de perdó. Benjamin Button, el personatge de Fitzgerald, és el perfecte malson posat del revés per a destacar aquesta espècie de simetria vital. Una vida a què arribem fràgils i indefensos. Una fragilitat que canvia a poder quan som joves i ens creiem invencibles, per a acabar igualment condemnats a un estat on perdem tot aqueix vigor i poder que vam poder arribar a tenir.
En un món de contradiccions, on els que arribem als cinquanta pareixem destinats a l’ostracisme si perdem el treball, molts dels líders mundials són ancians decrèpits. És una contradicció més de tantes. La naturalesa i la medicina permeten arribar a la longevitat mentre rebutgem gent perfectament sana per considerar-los no aptes per al seu treball.
Recorde un conte de la meua infància i una pel·lícula del director Shohei Imamura. En el primer un xiquet veu com la seua pare dóna a l’ancià de la casa l’única cullera de fusta considerant que és prou per a algú de la seua edat. El xiquet se’n va a un racó i talla un objecte que resulta ser la cullera de fusta que prepara per a la vellesa de son pare. En "La balada de Narayama", la pel·lícula de què parlem, els ancians deixen pas als joves anant a morir en la soledat de la muntanya. La vellesa és un referent universal.
La decadència és una espasa de Dàmocles que penja sobre els nostres caps. Temem la mort però tal vegada més la decadència i per això perdonar l’ancià com a persona, atendre’l en els seus dies finals i donar-li recer digne és començar a perdonar-nos les nostres pròpies faltes i admetre que el respecte a aqueixa fragilitat i aqueix perdó dels pecats passats ens fa més humans.
Comentarios
Publicar un comentario