Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Paco i Federico ja estan preparant el fornal a trenc d’alba. Ròtova encara desperta amb els rajos de llum del sol que fregant la Serra de la Falconera. Van entrant primer branques fines per a fer un foc viu i a poc a poc fusta de més envergadura per a mantenir el foc. El riu rau del “tio Ismael” de Ròtova és ara un centre d’interpretació del que va ser una industria típica de les nostres comarques, però ha mantés una mínima infraestructura per a poder representar, una vegada a l’any, la cerimònia, abans necessària, avui festiva, de l’escaldada de la pansa. He de reconèixer, en la meua ignorància, que no tenia ni idea de tot aquest comerç fins que amics com Carles Fuster Montagut van anar publicant al Facebook amb insistència i passió missionera qüestions relatives al conreu i manipulació del raïm moscatell fins vendre’l al port de Dènia convertit en panses que havien de arribar a tota Europa. Tinc un amic forner a Alemanya que l’altre dia em va dir que gasta trenta kilos de panse

fotos Bicorp va quedant com un poble de joguet en la part fonda de la vall sota la silueta retallada de la Serra de Corbera que es destaca sobre un fons groc que surt darrere de les muntanyes i els núvols morats. La transició entre els camps de secà i la pineda és suau. El camí va ascendint de forma progressiva entre una frondosa arbreda. Arriba un moment en què la intervenció humana sembla mínima. Sols alguns ribassos de pedra seca delaten una activitat agrícola hui desapareguda. Quan el camí comença a descendir és quan es veuen en la distància grans muntanyes amb altiplans coberts de pins i parets verticals formades per capes de pedra plana. Els rierols i barrancs han excavat profunds canyons que en la seua fugida cap a la mar van trobant una eixida entre els vessants amb sinuoses lleres que creen encisadors racons de bellesa feréstega. Sembla que el Caroig és un paisatge primigeni, però l'abundància de pins carrassos i rodens, els quals formen boscos densos amb abundant vegetaci

Allà, dalt de la Serra de les Raboses, tot era un anar i tornar de desficiosos matiners. Aprofitant la frescor de les primeres hores del matí caminants, corredors i ciclistes recorrien els camins sobre el llom de la serreta o per les pistes d’asfalt que permeten el manteniment de les instal·lacions que hi ha al cim. Imagine la sorpresa del corsari Ragut en arribar amb una màquina del temps al present i veure com aquell poblet de quatre cases ha esdevingut en una ciutat d’edificis gegants i un laberint de carrers on abans hi hauria camp o algunes hortes. Ni siquiera la rada on van fondejar les galeres i fustes estaria lliure. Amb atoniment veuria una multitud de persones surant en les aigües calmes fent alguns aquagym o raonant amb tranquil·litat. Però anem per parts. Havíem arribat a Cullera cap a les set trenta del matí i ja no cabia ni una ànima en les zones on l’aparcament era gratuït. En un dels carrers ja lluny de la primera línia de platja vam aparcar i vam anar caminant cap a le

fotos Va ser l’altre dia en un dinar familiar amb alguns cosins i el germà més jove de mon pare. Parlant de la família en el passat va eixir un episodi fins ara, per a mi, amagat en l’armari dels assumptes íntims. Ma tia, pudorosa, va dir que això són coses del passat i havien de romandre amagades i jo vaig pensar, contràriament, que convertia la història plana i convencional en una més humana i real. Els personatges per a ser reals han de tindre matisos i quan els recupere una part d’ells sobreviu al pas del temps i a la mort. Hui he fet una volta pels camps que envolten el Monestir de Sant Jeroni de Cotalba. Quan no es coneix molt més queda en el cap la idea d’una tranquil·la comunitat monàstica que passava els dies resant i badallant de pur avorriment. Res més lluny de la realitat. Els frares eren persones amb els defectes i les virtuts que tots podem tindre. Alguns dels fets són reflectits en el llibre de Vicent Mahíques Roig “Entre senyors frares i bandolers” i ens fan veure una v

  fotos Mascarat No hi havia una altra. Com els famosos macacos del Japó que entren a uns banys termals per a protegir-se del fred, nosaltres estàvem surant en la petita cala fugint del vent calent que feia pujar la temperatura quasi als quaranta graus. La zona del Mascarat, fita tant entre les Marines, com dels pobles de Calp i Altea, té tres cales on vam pensar podríem refrescar-nos de la intensa calor i visitar un indret que feia temps volíem conéixer, el Barranc Salat, més conegut com l’estret del Mascarat. Va ser una estratègia deliberada perquè els avisos eren amenaçadors i anar a la muntanya a caminar podia ser una mala idea. Ací, en canvi, teníem la mar a prop en cas de necessitar refrescar-nos. Es nota que els nous propietaris són gelosos de la seua propietat i els accessos a les platges de pedres de riu es fan per camins costeruts i relliscosos amagats entre les construccions i els jardins. La Cala del Racó del Corb té un accés dificultós. Quan vam arribar era encara mo

fotos No molt lluny de Ròtova, passant l’arc de l’antic aqüeducte i la font de les Galeries es troba una antiga casa de camp en un tàlveg. Entre dos vessants d'un barranc queda encaixat un bosquet cada vegada més frondós gràcies a les replantacions. Discretament la casa queda en un jardí perfectament mimetitzat amb la natura que l'envolta. Supose que en el passat hagué de ser una propietat d’una família de cognom Garcia, perquè es coneix precisament com “la Casa dels García”. Fa uns anys els amics del Centre Excursionista de Ròtova la van comprar i a força de pujar un a un tot el material van habilitar una zona de la casa com refugi i amb el temps la van dotar de llum per panells solars i algunes comoditats infreqüents en una zona tan aïllada a la muntanya. Per a Juan i Jorge, que ahir venien amb nosaltres i van ser els amfitrions, és l'escenari de molts sopars, pernoctacions i activitats de fa uns anys. Sempre m’ha fet gràcia el nom de la casa, justament perquè soc Garcia

fotos Encara era de nit quan vam eixir i vam enfilar la carretera cap al port de l’Olleria i després, ja prop de Xàtiva, vam recòrrer la carretera de la Canal de Navarrés fins passar prop de Bicorp i trencar en direcció sud. La carretera, molt llarga i remota, està en bon estat però cal anar amb compte perquè molts es pensen que no vindrà ningú i de sobte te’ls veus damunt. La carretera discorre entre frondoses pinedes a una alçada tal que deixa veure en dies clars el Benicadell i les serres costaneres. El riu Fraile, un dels rius de muntanya que naix a la serra del Caroig, s’ha fet molt popular els darrers anys i a l’estiu i una romeria de grups de persones entra en les seues aigües gelades i transparents. L’èxit es transforma en negoci i ja, en el camí de terra que en uns centenars de metres porta a l’entrada del Càmping Los Botijos, hi ha un senyal de “camí privado, prohibido aparcar en los laterales” i un poc més endavant està la caseta de control, on un home fa pagar cinc euros pe

Si una cosa bona té l’estiu, és la disponibilitat i temps lliure per a llegir. Abans era més de ficció però ja fa uns anys que em decante pels assajos. Estic llegint un parell de llibres sobre el conflicte ucraïnés (Ucrania el camino para la guerra, d’Alejandro López i Rusia frente a Ucrania de Carlos Taibo) després de mesos informant-me per la premsa i pels excel·lents reportatges emesos per la cadena francoalemanya ARTE. Certament els mitjans de comunicació occidentals donen una visió esbiaixada del conflicte presentant-nos una pel·lícula on els ucraïnesos són els bons i els russos són els dolents. Ens presenten un president Zelensky heroi i valent i un Putin boig, descripcions les dues sense cap matís. Tot i que tinc clar que Rússia ha trencat l'statu quo precedent amb una invasió sense cap mena de dubte inacceptable i que la víctima ací és Ucraïna i els ucraïnesos, veig en els llibres una sèrie de precedents que et fan entendre millor la situació actual vistos els precedents hi

fotos He de reconèixer que no sóc gens de platja. Almenys els mesos de la gran explosió de gent. A l’hivern és una altra cosa. Aleshores vaig per a trobar quilòmetres de línia de mar quasi buida i, alguns dies, completament deserta.  Tal vegada arrossegue una malvolença derivada dels anys en que per ser socorrista havia de passar del matí a la vesprada en aquest putxero de matèria orgànica humana que es mulla en la salmorra mediterrània per a tornar a terra i torrar-se sota l’inclement sol de la canícula.  Aleshores, us parle dels huitanta, la platja de Gandia encara conservava part del seu ambient característic de certa burgesia molt de dretes lligada al règim franquista. El díhuit de juliol bé que en ho mostraven prenent els dos carrils del passeig fent ostentació de banderes i uniformes del règim franquista. Ja feia anys que no hi anava entre falta de gana i precaucions per la pandèmia. He vist que alguns dels costums han vingut per a quedar-se. Molts dels para-sols estaven dins d’u