Iñaki. 23 de Febrer

Com moltes famílies tinc un passat repartit entre un iaio progressista i un altre conservador. Un va ser perseguit en guerra per ser requetè, l’altre sé que era republicà. En una pàgina d’una vella Enciclopèdia Sopena heretada vaig descobrir l’escut de la monarquia ratllat ostensiblement. Qui s’hauria arriscat durant la dictadura de Franco en que qualsevol signe de dissidència podia ser esclafat? Supose que va ser fet en els convulsos anys trenta quan el monarca i la monarquia van partir per a l’exili.

De xiquet vaig créixer, amb aqueixa naturalitat que dóna la innocència, en els anys tardans del franquisme. Quan som xicotets, faltats de referències, ens construïm la realitat, la normalitat, pels referents ambientals que ens han acompanyat des del nostre naixement. Franco era el que manava, d’alguna manera catalogat dins de la categoria de "els bons". Quan la meua consciència política començava a despertar tot canviava a tota velocitat i la successió establida pel dictador es veia com quelcom natural. És curiós recordar l’absència de sensació transcendent davant del xuclador de successos que van tenir lloc els primers anys de la democràcia.

Recorde aquell dia en què els reis, acabats de confirmar en el seu paper com a representants de l’estat, van visitar Gandia. L’encreuament del Passeig de les Germanies i El Carrer Major estava abarrotat d’una gentada que va acudir a aclamar a la parella. Els xiquets vam tenir festa aquell dia i jo em vaig apostar, no se com ni amb qui, en un lateral darrere de l’escenari. Durant un segon crec recordar que vaig veure la cara de la reina passant fugaçment dins d’un cotxe negre. Per a un xiquet de tretze anys va ser una experiència emocionant. Més enllà de tot juí polític era la fascinació i el poder de seducció que tenen els personatges coneguts, a més a més si són de sang blava.

Uns cinc anys després, preparant un examen de física un dilluns a la vesprada, ens va arribar la notícia de l’assalt al Congrés dels Diputats. Ja no vaig ser capaç d’obrir el llibre. Espantats escoltàvem les notícies procedents de València. El ban, quasi calcat dels models que van iniciar la guerra civil, sonava una vegada i una altra. L’angoixa davant del futur es va fer per primera vegada evident i el discurs d’un Rei vestit de militar va ser un alleugeriment. En un moment en què es necessitava una autoritat va parèixer que algú estava al comandament i així va ser més enllà del que passara entre bambolines. Per primera vegada semblava que aquell personatge desmanegat servia per a quelcom. Almenys va dir el que havia de dir i no el contrari.

Va ser el 1985. El meu nebot Antonio havia nascut un 9 de maig i, justament l’endemà, jo havia de guiar un grup d’agricultors alemanys que visitaven València. Amb curiositat, crec que als alemanys els continuava fascinant el glamur d’una jove monarquia, em van preguntar sobre l’opinió dels espanyols sobre aquesta institució. Vaig contestar el que he pensat durant molts anys. Si bé no érem especialment monàrquics, acceptàvem el fet consumat amb una certa sensació que algú ho havia de fer i, bé, pareixia que el tipus havia estat a l’altura dels esdeveniments.

Les infantes i el príncep, més o menys de la meua generació, o un poc més joves van anar creixent en una Espanya que cada vegada s’assemblava més a Europa. El rei apareixia sempre amb l’halo d’un tipus planer, amb aficions modernes en aquell temps. Podia ser que te’l trobares portant una moto de gran cilindrada, exercint de radioaficionat o, com ja es rumorejava, seduint dones joves. Res que no poguera ser vist amb tolerància o, inclús, amb simpatia. El Príncep Felipe s’entretenia amb diferents parelles i donava peu a entretinguts xafardejos. Ningú li donava molta importància. De fet pareixia una família més de l’alta burgesia amb una vida aparentment inclús més modesta que molts milionaris.

Les bodes reials van donar espectacle i carnassa per al poble. Si els personatges mediàtics són referents socials on mirar-nos jo diria que cada boda televisada era motiu d’un gran espectacle que emocionava a les masses. Els reis tenien, per tant, aqueix paper representatiu de perfil bla que distrau la gent i els narcotitzava de la seua vida i misèries diàries. En el meu cas he de dir que em donava igual. Pensava en un paper simbòlic que aportava un toc distingit en aqueixes avorrides visites d’estat i que deixava els polítics fer el treball real.

Tot va començar a canviar amb el divorci de la Infanta Elena. Més enllà d’aqueixa imatge de família de xiquets rossos i regates hi havia persones amb defectes i conflictes. Realment és una veritat de Perogrullo però, per negligència la majoria dels espanyols ho havia oblidat. El tabú establert enfront de la monarquia es va començar a afonar i, a poc a poc, la desmitificació i l’atac directe es van convertir en habituals en tertúlies, rogles i conversacions de cafè.

I en això van arribar Iñaki i els set nanos. Un personatge que desitjava no ser una florera però que va acabar, suposadament, robant diners públics i obtenint diners privat fent ús de les seues influències com a millor solució per a donar sentit a la seua vida. El tipus guapo i simpàtic, la parella  esportista i la princesa aprofitaven i vivien en un tren de luxe més enllà de l’estèticament desitjable. Els polítics, per tal de donar-se un bany de sals monàrquiques, amb tot la cotització que dóna, firmaven sense mirar.

En el seu particular annus horribilis el Rei Joan Carles ha comès la gran malaptesa d’anar-se’n de cacera en un moment en què l’exemple moral era obligatori. Si bé va saber fer el que en aquest país cap dirigent fa, demanar disculpes, la seua estatura moral es va veure fortament erosionada. Tot s’enfonça, la seua figura és qüestionada, és producte de burla, es tafaneja sobre el seu matrimoni i relacions. L’abdicació ja està en boca de tots i les malalties de l’ancià que és li colpegen sense pietat.

Ahir, trenta-dos anys després del colp d’estat, Iñaki, demacrat i melancòlic, va acudir a declarar intentant salvar allò poc intacte que queda de la vaixella familiar. No crec que tinga més vida el personatge. Ell mateix s’ha ficat on no devia amb correus indiscrets, habituals entre plebeus però impropis del seu personatge. Quan s’entra en una família com aqueixa s’ha de saber que li ha tocat la loteria de la vida regalada però també que els imposts són forts i per a tota la vida. El carrer el mira, els observa indignat. Els veu part de la retafila de bandits que ens ha robat el futur. La tempestat perfecta s'abalança sobre la monarquia.

Ara entenc per què va arribar l’hemofília a les famílies reials. L’hermetisme entre ells permetia crear cercles tancats de poder i les misèries quedaven en secret. Millor el risc de la consanguinitat que no els plebeus descontrolats que acaben per cedir a la pressió i cometre una barrabassada. El poder corromp. La vida entre el luxe i l’oripell donen oportunitats increïbles per a fer-se ric a base de grans i xicotetes corrupteles. El personatge reial era educat en la discreció però la persistent pressió dels mitjans desmitifica completament gent que finalment tenen la mateixa tendència a la temptació que la resta dels mortals.

Representar una institució requereix un compromís moral que cal acceptar amb dignitat i sense fissures. Però pareix que això és com parlar de "un verí sa". Si alguna vegada em va parèixer la monarquia útil ara em pareix un llast. Si Juan Carlos fóra un president almenys podríem votar el seu substitut i si aquest ens falla canviar per un nou. Al cap i a la fi estem en una democràcia. O tal vegada no?