Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Sempre havia tingut bon cap per als números. En els Salesians el seu professor de matemàtiques, el sacerdot Ángel Galindo, es persignava en veure la rapidesa amb la qual solucionava problemes que a altres xiquets els portaven minuts. Dubtava si era do diví o el mateix dimoni donant-li avantatge. Allí, en el cingle amb millor vista de tota la comarca, amb els peus acaronant l'abisme, Alfredo Moratalla de 83 anys continuava calculant mentalment la distància de l'horitzó segons l'altura, l'extensió del barranc que naixia als seus peus i s'unia al riu en la propera vall i, important en la seua circumstància, el temps que el seu cos s'acceleraria fins a rebentar-se en els penyals més a baix. No havia tingut cap dificultat per a arribar, tot ho tenia previst. A uns centenars de metres, per una bona senda amb pocs obstacles, passava una pista forestal on va poder aparcar el cotxe. Per a la seua edat, i donat la seua obstinació per mantindre's físicament

Siempre había tenido buena cabeza para los números. En los Salesianos su profesor de matemáticas, el sacerdote Ángel Galindo, se santiguaba al ver la rapidez con la que solucionaba problemas que a otros niños les llevaban minutos. Dudaba si era don divino o el mismo diablo dándole ventaja. Allí, en el risco con mejor vista de toda la comarca, con los pies acariciando el abismo, Alfredo Moratalla de 83 años seguía calculando mentalmente la distancia del horizonte según la altura, la extensión del barranco que nacía a sus pies y se unía al río en el cercano valle y, importante en su circunstancia, el tiempo que su cuerpo se aceleraría hasta reventarse en los peñascos más abajo. No había tenido ninguna dificultad para llegar, todo lo tenía previsto. A unos centenares de metros, por una buena senda con pocos obstáculos, pasaba una pista forestal donde pudo aparcar el coche. Para su edad, y dado su empeño por mantenerse físicamente muy activo, Alfredo estaba fuerte y ágil y el peq

Talvar. Verb transitiu 1. Acció de la calor, per efecte del sol o del foc que clavilla i fa finalment esclatar les pedres de forma violenta. “L’incendi va talvar les pedres del mur” 2. Acció violenta que trenca la continuïtat natural d’alguna cosa Talvar és una paraula que m’he mig inventat i dic mig, perquè he estat utilitzant-la sense conéixer-la durant anys, lligada a una expressió també incorrecta. “Fa un sol que talva les pedres” deia jo i, pel que he esbrinat, molta més gent, sobretot de les comarques de l’interior. Fa uns dies vaig entrar al Barranc de Borrell a fotografiar i tindre una referència històrica del que va ser i de com va quedar després del maleit incendi de fa uns dies. El paisatge estava desolat. On hi havia verdor hui hi ha sol nu: un desert calcinat i esquelets de pins i matolls reduïts a branques negres. Tan forta va ser la força del foc que, fins i tot, les pedres calcàries dels marges de pedra abandonats tenien ferides de pedra nua on el foc havia arr

Hacía años que no pateaba Alicante . Ayer, las ganas de mi hija de ir a un concierto nos llevaron a ir a la ciudad dominada por el imponente castillo de Santa Bàrbara. Fue la visita más tranquila desde que, hace casi treinta años, un verano del 1989, pasé unos días en el instituto Jorge Juan, allí arriba del cerro que culmina las avenidas que, pasando la plaza de Los Luceros, vienen desde el mar. Mi compañera de carrera y de sufrimientos opositores, Maria José Carrión, Carri le decíamos entonces, y yo encontramos un hotelito decente en el centro e íbamos y volvíamos subiendo las escaleras del Jorge Juan a hacer los exámenes requeridos. Recuerdo especialmente una vez en qué comimos en un bar. Callos a la madrileña. Encima de la mesa un problema de geometría que resolvimos con sabiduría con esa perspicacia que da la necesidad de aprobar un examen en que te juegas tu futuro. La vida corre rápida y, exceptuando unas jornadas de profesores que tuvieron lugar cuando estaba en Villen

Feia anys que no patejava Alacant . Ahir, les ganes de la meua filla d’anar a un concert ens van portar a anar a la ciutat dominada per l'imponent castell de Santa Bàrbara. Va ser la visita més tranquil·la des que, fa quasi trenta anys, un estiu del 1989, vaig passar uns dies en l'institut Jorge Juan, allà dalt del turó que culmina les avingudes que, passant la plaça de Los Luceros, vénen des del mar. La meua companya de carrera i de patiments opositors, Maria José Carrión, Carri li déiem aleshores, i jo vam trobar un hotelet decent en el centre i anàvem i tornàvem pujant les escales del Jorge Juan a fer els exàmens requerits. Recorde especialment una vegada en què vam dinar a un bar. Callos a la madrilenya. Damunt de la taula un problema de geometria que vam resoldre amb saviesa amb eixa perspicàcia que dóna la necessitat d’aprovar un examen en què et jugues el teu futur. La vida corre ràpida i llevant d’unes jornades de professors que van tindre lloc quan estava a Ville

En estos tiempos del siglo XXI, tal vez siga la playa el lugar donde mejor se representa ese concepto que llamamos humanidad. La mínima presencia textil, los vestidos reducidos al taparrabos de las culturas primitivas, nos dejan ver en una intimidad disimulada en tiempos más fríos. Los más pequeños con cuerpos de cabeza grande y formas rectas, la flor de primavera que alza arrogante los signos de su juventud, los padres con la tripita que marca el paso de la vida y las personas que la vida con comida calórica y hábitos sedentarios han condenado a las formas rotundas y oscilantes que se tuestan al sol de verano. Ir a la playa con ojos de fotógrafo es ya fascinante, revisar los fotos, ver las poses, los actitudes y los acciones nos hablan de la idiosincrasia de cada uno. ¿Quién será? De dónde vendrá? ¿Qué vida tiene y ha tenido? Las respuestas, a veces, se vislumbran con pequeños detalles. El jubilado espatarrado en su silla, las mujeres que chismorrean al borde del mar, el

En aquests temps del segle XXI, tal vegada siga la platja el lloc on millor es representa eixe concepte que anomenem humanitat. La mínima presència tèxtil, els vestits reduïts al tapall de les cultures primitives, ens deixen vore en una intimitat dissimulada al temps del fred. Els més xicotets amb cossos de cap gran i formes rectes, la flor de primavera que alça arrogant els signes de la seua joventut, els pares amb la panxeta que marca el pas de la vida i de les persones que la vida amb menjar calòric i hàbits sedentaris han condemnat a les formes rotundes i oscil·lants que es torren al sol d’estiu. Anar a la platja amb ulls de fotògraf és ja fascinant, revisar les fotos, vore les poses, les actituds i les accions ens parlen de la idiosincràsia de cadascú. Qui serà? D’on vindrà? Quina vida té i ha tingut? Les respostes, de vegades, s’albiren amb petits detalls.  El jubilat espatarrat en la seua cadira, les dones que xafardegen a la vora de la mar, el pare que li fa un clot a u

Fa uns anys, crec recordar, va ser Saramago, qui arran d'una nevada excepcional que havia bloquejat les entrades a Madrid va recordar, front a les crítiques per la insuficient quantitat de llevaneus, que no estem en condicions de guanyar-li sempre la partida a la Naturalesa. Estem en un món on un càncer es pot operar o tractar, anem a l'altra punta del món en unes hores, obrim muntanyes o enviem naus a l'espai. Tendim a pensar que no hi ha problema que se'ns resistisca ni que ens vinga gran. A voltes amb l'incendi sent tot tipus de comentaris. Si en el futbol sembla que cadascun porta un entrenador dins, en aquest cas sembla que tots som tècnics forestals, enginyers, pilots i bombers a partir dels comentaris d'un i un altre signe. Si a més li vam sumar el biaix polític les filies i les fòbies es manifesten amb aquesta agressivitat tan freqüent en xarxes socials i que tenalla la convivència amable. Jo, reconec, no tinc més que una idea gene

Hace unos años, creo recordar, fue Saramago, quien en una nevada excepcional que había bloqueado las entradas a Madrid recordó, frente a las críticas por la insuficiente cantidad de quitanieves, que no estamos en condiciones de ganarle siempre la partida a la Naturaleza. Estamos en un mundo donde un cáncer se puede operar o tratar, en el que vamos a la otra punta del mundo en unas horas, abrimos montañas o enviamos naves al espacio. Tendemos a pensar que no hay problema que se nos resista ni que nos venga grande. A vueltas con el incendio estoy oyendo todo tipo de comentarios. Si en el fútbol parece que cada uno lleva un entrenador, en este caso parece que todos somos técnicos forestales, ingenieros, pilotos y bomberos a partir de los comentarios de uno y otro signo. Si además le sumamos el sesgo político las filias y las fobias se manifiestan con esa agresividad tan frecuente en redes sociales y que atenaza la convivencia amable. Yo, reconozco, no tengo más que una idea genera