Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos El pit-roig s’havia quedat enganxat amb les seues potetes en la capa de fang de la bassa que recollia l’aigua de la Font del Cossí. La nit havia sigut dura amb temperatures d’un grau en aquesta zona ombrívola del Barranc de Vallmelós. L’animalet estava balb i posava tota la seua energia defenent-se de Curro. El gosset l’havia trobat i olorava curiós el pardalet que estava completament indefens. Juan el va traure de la trampa mortal i el va posar a una zona assolellada d’on ràpidament va desaparéixer. Tota aquesta escena ocorria al costat de la Casa de Mahoma, una edificació no tan antiga abandonada a la seua sort i envoltada de matoll. No era la primera vegada que passàvem per l’indret. De fet, estàvem lligant dues zones de la serra que ofereix magnífiques vistes del pas entre l’altiplà castellà i la comarca de la Costera i l’autopista que va cap al sud entre el Capurutxo i els tossals on va morint suaument la Serra Grossa. La Font de la Figuera, l'últim poble valencià abans

Fotos Quan un viatge va de camí cap al seu final es barregen sentiments d'urgència, de certa nostàlgia i desassossec. Era diumenge, a primera hora del matí havíem caminat per la ribera del Lagan i havíem acomiadat la segona visita al St. George Market amb una actuació d’una colla d’alumnes d’un centre educatiu interpretant música popular irlandesa. El grup que havia vingut a la boda havia anat disminuint. Alguns ja tornaven aquest mateix dia i els altres ho faríem el següent. Vam dinar a un restaurant del centre comercial Victoria Square. Vist des del cel, en una vista zenital, el Victoria Square sembla una immensa nau espacial que haguera aterrat al centre de la ciutat. A diferència d’altres complexes semblants no agafa una illa i la urbanitza per dins, ací són els carrers de la ciutat els que continuen i s’integren dins de la superfície de nova creació. Aquest centre comercial que es troba entre Victoria Street, Chichester Street i Ann Street, que són dels carrers més cèntrics de

Eivissa és com una adolescent fugissera que apareix esplendorosa per damunt de l’horitzó o que s’amaga amb timidesa entre els vapors surant oculta sobre la mar. Des que era xiquet m’ha enamorat aquesta visió d’una terra promesa sempre inassolible i a la vegada tan estimada. La línia de serres de l’illa és un paisatge que als nostres ulls apareix verge i pur, que poc té a veure amb eixa illa de les nits de festa i drogues en què s’ha convertit. La nostra terra ha sigut testimoni del pas de generacions que supose també quedarien fascinades per aquella promesa de viatges a noves terres per la Mediterrània. Qui no voldria somniar amb un món nou i desconegut a l’altra banda de la mar? Els éssers humans som nòmades i sempre volem el que no tenim. Els llauradors i ramaders pujarien del poble pel Camí del Tarrassó als seus corrals i bancals amb eixa visió familiar a l'esquena. A la seua esquerra veurien la colossal visió dels vessants de la Serra de la Safor desplomant-se al riu per la zon

fotos Aquest dissabte de setmana de pont entre diversos pilars era la tercera eixida a la muntanya. Vam decidir anar a una zona que encara que ens és coneguda sempre ofereix nous moments de ruta i bona companyia.  El sol encara no havia aparegut per darrere de la Serra d’Ador, però un cel lluminós destacava la silueta del Castell de Palma per davant del cim del Montgó. Vam ascendir per la senda del Castell de Borró, passant pel seu costat sense entrar i per la Casa dels Garcia senda amunt fins arribar a la de les Planisses per a lligar tot seguit amb la de la Font del Llibrell.  Vam comprovar que el nostre fillol, un pinet que vam plantar fa uns mesos prop de la font, estava agafant força i es veia verd i sa. Era la primera vegada que el visitàvem tots junts els tres padrins de la criatura. Juan i Juanes van posar orgullosos mentre el regaven amb una quantitat generosa d’aigua. Els gossets com sempre anaven de dalt a baix olorant-ho tot amb gana i bevent en el llibrell que Juan va posa

Fotos Els turistes, acompanyats pels guies dels “taxis negres” s’aturen i senten les explicacions com si parlaren d’una batalleta llegendària ocorreguda fa segles. Des de l’arribada dels temps dels acords de Divendres Sant la violència no ha cessat encara que a nivells mínims en comparació a les dècades anteriors. Els típics taxis negres britànics ara són una forma popular de conéixer Belfast, els murals i la seua història. En un principi es van implantar com un servei alternatiu als autobusos que no entraven al barri per a evitar que acabaren com a barricada improvisada. Ara aquests taxis, alguns amb xofer amb passat complicat, han trobat un filó de negoci en el sector turístic. Sembla que les companyies són conegudes als barris i així, si una companyia és catòlica, amaga la placa original d’identificació i posa altra. Així eviten alguna bala si penetren el costat protestant. Un testimoni trobat a la internet així ho conta i com a excusa afirma que és millor així — alguns dels nostres