Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Cal dir que la intenció inicial sobre l'expedició d’ahir va fluctuar de nord a sud fugin d’un plugim instal·lat a les comarques centrals. Les previsions de l’oratge, finalment, ens van portar molt més al sud del que solem anar. Crevillent el coneixia per alguna visita de fa anys a comprar una catifa per a casa. El poble, frontera lingüística del Valencià, té una fama ben guanyada per la seua industria de fabricació d’aquest producte que té arrels en la producció artesanal amb fibres vegetals obtingudes dels voltants, tant els joncs de la plana com l’espart de la serra. Aquesta activitat, descrita pel Mossèn Cavanilles en la seua obra monumental, es va adaptar als inicis del segle XX a la fabricació de catifes de llana. Crevillent va arribar a ser tot un símbol d’aquesta manufactura a l’Estat Espanyol, però la globalització ha fet morir en gran mesura aquesta indústria tradicional al poble. L’autopista creua de nord a sud i en una de les eixides, ja passat Elx, s’endinsa una c

  fotos Aquest racó, al nord-oest de la Vall d’Albaida té sonoritats familiars per a mi. Només hem passat per la bodega de licors d’Aielo, he vist que aquesta portava el cognom Mompó. Certament ma mare era Polop Mompó i sempre es deia en la família que teníem arrels a l’Olleria. Aielo de Malferit, en aquest cas, és un poble que es plega a la corba suau que fa el riu Clariano, un riu que després es dirà d’Albaida per a morir al costat de Cullera amb el nom de Xúquer. El seu pont centenari, més aviat les seues restes, jauen com a peces d’un abandonat joc infantil de gegants sobre la façana tradicional del poble coronada per la típica torre i cúpula de tantes i tantes esglésies valencianes. El vent, per fi, ens va perdonar el dia oferint-nos un matí de final de tardor de colors suaus i temperatura molt agradable. La primera fita va ser la Creu de la Serratella, culminació d’un tossal que ofereix vistes a la Banda d’Ontinyent i a la d'Aielo amb una magnífica perspectiva de tot l'ar

fotos En la foto un gos pastor alemany salta feliç els obstacles que sobreïxen sobre un mantell de neu al Pla de les Ànimes de Bocairent. Robust com un llop sentia una alegria irracional a pesar del fred estimulant d’aquell dia de desembre de 2009. Com solem fer els de la Safor, correm il·lusionats com a xiquets només ens arriba la notícia de la neu a les comarques de l’interior. Així ho férem amb els pares i així ho vaig fer jo amb la meua filla i els meus nebots. Ahir, seguir les instruccions del navegador, vam seguir la carretera que des de Bocairent s’endinsa en la Serra Mariola. Només vam arribar a la destinació, vaig descobrir que havia tornat al mateix lloc. Vam descarregar les motxilles i la gosseta, diminuta i nerviosa, va córrer per tota la zona dels voltants explorant amb excitació un lloc ple per a ella de noves sensacions. Les persones fem nostre els paisatges a mesura que ens fem majors i anem donant sentit als indrets on vivim o per on passem. Vaig treballar de professor

fotos Hi ha un moment en la vida d'un riu en que naix i encara està envoltat d'un paisatge inocent amb poca o cap intervenció humana. Hui hem descobert un racó encisador allà on Castelló quasi es diu Terol on el Palància és un nadó d'aigües clares.  En una valleta verda, tancada per solemnes riscos i densos boscs naix aquest riu d'aigües  encara prístines i netes. La excursió, no molt llarga en quilómetres es molt satisfactòria pel que fa als indrets que recorre. En estiu serà un lloc ideal per al bany, als dies d'una tardor que ja sembla hivern estan el riu i els seus tolls tranquils i solitaris entre cascades d'aigua i escuma que corre amb alegria fen ones de verd maragda.

fotos Hem arribat després d’un fort descens des del Crestall dels Frares en la Serreta homònima que queda coronada pel cim del Despenyador al Pantanet de Petrer. D’una manera molt grossera, tot s’ha de dir, han batejat “el chocho” al desguàs del Pantà de Petrer en un punt del “Barranc del Badallet” on aquest s’encaixona entre les parets del dit “Estret de Catí”. Va ser construït en menys d'un any, entre març de 1679 i juliol de 1680. Aleshores s’havia pensat fer una presa per a aprofitar les avingudes d'aigua, tan comunes en aquestes terres, i així disposar d'aigua per als moments de necessitat. Per a la seua construcció es van basar en el model del pantà de Tibi. Ni la seua altura màxima de 14 metres, ni la seua amplària, fan que siga ressenyable en les seues dimensions. La seua construcció va ser realitzada amb carreus de la serra i maçoneria. Per desgràcia, els llots i restes de les avingudes van fer que el pantanet de Petrer s'omplira, fent-lo inútil al cap de pocs

fotos Aquests dies estic llegint el llibre en alemany „Alles inklusive“de Doris Dörrie. No existeix la traducció al castellà, ja que és un llibre que, a pesar que es desenvolupa majoritàriament a Espanya, els alemanys són els protagonistes i els espanyols una ombra a l’escenari de l’acció.  No és cap novetat que els nòrdics sempre ens han vist als mediterranis amb una mena d’estima, menyspreu i enveja. Els nostres paisatges, la nostra llum i el nostre clima és per a ells una gran mancança que els fa sentir al sud com en un paradís. He vist algunes famílies angleses que es van vindre ací amb la gran onada de principis de segle amb l’esperança de prosperar sols per la força del sol. Alguns es van tornar arruinats o quan van veure que el paradís no és per a ancians dependents. Els primers turistes, allà finals dels cinquanta, van trobar una Espanya encara intacta on els natius vivien una vida arrelada a les tradicions, a la mar i a la terra. Els dels setanta, alguns d’ells hippies, van vi

fotos L’amic Juan hui es trobava com un peix en l’aigua amb els seus amics del Centre Excursionista de Ròtova. Es nota la densa xarxa social que tenen els pobles on la gent es coneix, no tan sols d’una edat sinó de diverses. Les associacions són un mecanisme molt important en la socialització de persones amb interessos comuns i en eixe sentit Ròtova té la sort de tindre un grup senderista amb llarga tradició i, fins i tot, zones de la muntanya i un refugi en propietat. Hui era jo l'element convidat en un grup on tots es coneixen. Tampoc em sentia aliè doncs entre els companys de ruta tenia algun antic alumne i, fins i tot, gent que feia més de trenta anys amb els quals no coincidia. Era un típic dia de Tots els Sants (Què collons és això del Halogüin?) amb els núvols alts cavalcant el vent de ponent i ocasionals plugims que no arriben ni a ser anecdòtics. La temperatura era traïdora. De vegades semblava que tenies calor i, per moments havies de posar-te mànega llarga perquè et podi

fotos No sé si heu vist la sèrie, ara de moda, de “El joc del calamar”. En ella els guardians de les instal·lacions de jocs van amb una granota de color roig i la cara tapada. Bé, un aspecte paregut teníem nosaltres vestits com a apicultors en la visita guiada que vam fer als ruscos de la família Server Morató de l’Atzúvia. A la mare i als fills Rosa i Álvaro se’ls notava nerviosos amb la visita dels forasters, però en el bon sentit: nerviós com un sinònim d'il·lusionat amb el seu nou projecte com a professionals de l’apicultura. Meleca, l'empresa de producció de mel, ha encetat unes visites per a donar a conéixer la seua feina a tots aquells que sols l’hem vista en documentals a la televisió. El seu local, el baix de sa casa, té una enorme abella pintada a la porta que deixa clar l’activitat de la família. Amb ben merescut orgull una foto del iaio penja de la paret. Ells ja van per la tercera generació d’apicultors i es nota l’arribada de la sang jove amb ganes d’innovar però

fotos Feia tants anys que hi vaig estar que ni recordava ja amb una imatge mental com era Sant Esperit a Gilet. D’aquella visita quan jo tindria uns dotze anys no recorde més que un llibre enorme que em vam mostrar fet amb pergamins. Tants tenia que ens van dir que per a fer aquell volum de càntics s’hauria necessitat tot un ramat. En una de les sales ens van contar que un dels retrats seguia amb la mirada als visitants i tots ens vam quedar fascinats com si un d’aquells retrats vius de la sèrie de Harry Potter es tractara. També vaig pujar amb els companys a un dels pics dels voltants però sols recordava intensament el color i la morfologia de la Serra Calderona i no sé  ni quin va ser. La memòria és fràgil quan han passat tantes dècades i semblava hui a les huit del matí que arribava a un nou paratge i no era una segona visita, com era el cas. Havíem eixit encara plovent però la previsió del temps era bona per a Gilet. A l’aparcament sols hi havia un altre vehicle i hem aterrat entre

fotos Anna per a mi, per molts anys, era el record d’una excursió a l’Albufereta, el famós llac d’un poble farcit d’aigua per totes les bandes. Ja de molt major havia tornat un parell de vegades sense entrar mai als carrers del poble. Internet, lloc on la informació circula a gran velocitat, m’havia mostrat fotografies de la que es diu “la xicoteta Alhambra valenciana”. És cert que el nom és una bona idea de màrqueting que atrau moltes persones i que ha fet fortuna. Fins i tot jo pensava, sense tindre una idea molt clara, que era una fantasia del segle XIX tan de moda en aquells anys. Però no. Vam fer un reconeixement del poble per a situar-nos. Efectivament poc després d'haver aparcat el cotxe ja vam veure la séquia amb abundant aigua que queia en cascada en un preciós racó ombrívol sota l'ombra d’arbres encara amb tota la fulla verda. Al bar de la banda del poble vam esmorzar i gual que altres grups de visitants i locals feien a l’interior i a l’exterior. Anna és poble de fro

  fotos Si em seguiu sabreu que les rutes que faig solen ser de muntanya. El dissabte pertocava una excursió amb la família per a veure una cova poc coneguda però que paga la pena visitar i el poble de l’Atzúbia, prop de Pego, ja de camí a la Vall de Gallinera. Vam tindre la sort de rebre l’autorització de l’ajuntament del poble i de l’oficina de turisme de Pego i les Valls que està portant a cap una excel·lent tasca de promoció del seu territori. La Cova dels Canelobres d’Atzúbia el passat cap de setmana estava oberta i l'oficina de turisme de Pego i les Valls ho havia anunciat en el Facebook. Carlos, el xic que feia la guia va ser molt amable en la seua guia ajudant en tot moment a la meua sogra, una dona de huitanta-tres-anys. Com imaginareu, aleshores, és una cova ben habilitada per a persones de quasi totes les condicions físiques, això si, posades a pujar i baixar escales de pedra. Segons ens va contar el guia, la cova es coneix des dels anys huitanta del segle XX i no va ser

fotos Osset és una aldea solitària del terme d’Andilla. A primera hora del matí un sol d’un color rosa delicat s’alçava per damunt dels vapors d’un dia de tardor primerenca. La temperatura era sis graus més fresca que a l'eixida de casa, es notava que estavem molt a l’interior i molt alts. Els Serrans ja és una comarca de clima continental i això es nota. Molt més probablement a l’hivern. Caminarem uns metres pel poble i un parell de persones ens van  contestar al bon dia amb un sonor “Buenos días” un d’ells amb cara no sabria dir si d’endormiscat o de mal geni. La llum encara era suau i els colors delicats entre els pastels clars i el verd d’herba fresca. La senda de la “Peña Parda” té un pendent d'escala humana i, encara que és llarga, ens va permetre portar bon ritme en la pujada. En les muntanyes es veia sols matossar i algunes parets de pedra seca on probablement en el passat hi havia conreus. Com esquelets d’ossos nus, milers d’arbres morts en l’incendi de fa anys jauen t

fotos Arribem als peus de Benimassot amb les primeres llums d’un dia que segueix a les tempestes de tota la setmana . El cel blau innocent no diu res d’un oratge de tardor i anuncia un càlid dia de l’estiuet de Sant Miquel. Un diumenge 22 de febrer del 1874, inclús abans de l’hora a la qual hem arribat, una quadrilla de trenta-quatre bandolers, encapçalats per Josep Tomàs Garcia, àlies Josep 'de la Tona', es va plantar a Benimassot, un poble que en aquells dies tenia a penes 276 habitants, amb la finalitat d'assaltar als més rics del lloc mentre assistien a la missa de les sis del matí. Hui, si fora el cas, trobarien molts menys natius en els carrers del poble ja que sols 103 benimassoters estaven censats el 2020. El poble, ens els moments de la nostra visita, estava solitari tant a primera hora com a la tornada de la ruta ja prop de la una. Però seguim amb el grup de trenta-quatre bandits, que més tard se'n va dir 'la companyia de segrestadors de la Marina. Aquest

fotos Recorde de jove tindre i gaudir del llibre Joan Salvador gavina un llibre espiritual i motivador. Era aquell que deia "Hi ha qui obeeix les seues pròpies regles; qui troba un especial plaer en superar-se a si mateix; qui endevina el que està més enllà del que veuen els seus ulls; qui prefereix volar a comprar i menjar." Passats els anys no sé si m'agradaria volar tan alt com per a pegar-me el bac i si la protecció del ramat i de la família no és també un consol. De joves somniem, de majors sí, ens agrada seguir volant alt, però ja tenim una visió de la vida diferent. En arribar a casa he vist una bandada d'estornells nerviosos sobre els cables de la llum. Els estornells, a diferència de les gavines, són com cridaners, nerviosos, gregaris i, a la vegada, individuals. Són animals que en bandada dibuixen formes suggerents al cel fent monstres dinàmics que es contrauen i es dilaten fent remolins. He volgut aprofitar l'estètica d'aquell llibre de la gavina d&

fotos Apurant els darrers rajos de sol els visitants de la platja de Gandia es destacaven hui sobre el cel fúnebre que enfosquia els contorns del Montgó. És el dia en el qual l'estiu diu adeu i demà la senyora tardor imposarà el seu mantell de grisos al cel i ocres i rojos a la terra. Els cicles de la vida es repeteixen inexorablement i el públic de la platja ja no és el de joves i xiquets de l'estiu. És l'hora de les calbes, les panxes, els gaiatos i els barrets de palla. Els jubilats ja han pres el seu territori de migració estacional. Les famílies ja estan a la rutina repetida del dia a dia. El socorrista allà dalt de la cadira mira el mòbil i sols algun atrevit li fa front a l'escuma blanca desafiant a la bandera roja que com un punt de color destaca sobre la grisor. Diuen que plourà. Allà al fons de la mar la negror diu que ja plou a les Balears.

fotos Ja fa dos mesos que vam anar a Llíria a visitar el centre històric amb Manolo. Tenia en el rebost les fotos d’aquell dia encara d’estiu que va donar per a tant que ja he publicat un parell d’entrades. Tal vegada la vila edetana siga de les més complexes de tota la nostra terra per les vegades que, com l'au fènix, s’ha reinventat. Seria molt interessant veure en una pel·lícula a fotogrames els canvis des de l'època preromana, a l'època de les termes, els temps dels visigots i els àrabs amb els banys i la muralla envoltant el tossal. Els cristians de la conquesta es van fer amb la part més alta i, com a soldats en una fortificació del desert americà, vivien amb gent d’altres religions que eren majoria. Els pactes de pau que es van fer no es van complir i, a poc a poc els carrers de la part alta, jueria i moreria van anar fent-se cristians sense perdre aquesta estructura urbana tan característica. El Forn de la Vila, com veureu en les fotos, s’ha mantingut amb unes estru

fotos Són dies d’estiu on el cos i la ment s’alliberen i ens permeten fer aquelles coses que normalment no fem. Són dies on les preocupacions poden quedar aparcades i sentir, per uns moments que la vida és eterna. Caldria tindre algú que ens recordara allò que murmuraven a l’orella dels generals quan entraven victoriosos en una gran desfilada a Roma: Memento mori. Vam arribar per la carretera de Vilamarxant en un matí de calitja grisa que difuminava els perfils de Llíria. Sant Miquel encimbellat al seu tossal, les esglésies i els edificis retallant un cel plomís i tèrbol. Manolo Sánchez ens esperava a la porta del que sembla un immens solar on s’han fet els fonaments però la finca queda per resoldre. Estàvem al santuari Oracular de Mura de Llíria, un conjunt de dues termes romanes i un temple oracular que es van trobar amagades per una gruixuda capa de terra en el qual hi havia hagut un hort. Vivim sobre un subsol cultural i físic romà. Molts dels nostres conceptes que considerem crist

fotos Ahir, encara el sol brillava per damunt dels tossals eixuts del “hinterland” d’Alacant mentre la petita expedició de senderistes recorria el paisatge desèrtic de barrancs i pistes de argila blanca. Alacant sembla ací una versió valenciana, sí, l’Alacantí també és País Valencià, del paisatge de Breking Bad amb colors terrossos, matolls i pedres acaronades per un sol sense força. La situació de la zona, ja en les proximitats d’Alacant la converteix en una zona molt estimada per ciclistes, senderistes i, per a desgràcia de la tranquil·litat de l’entorn motoristes. Sols faltava la caravana de Walter White per a tindre el decorat d’Alburquerque el professor d’institut, jo mateix, ja el tenien, ara sols faltaven la màfia mexicana, però millor no la cridem. He de dir que Alacant, la ciutat pròpiament, sempre m’ha paregut molt bonica en la part del passeig i carrers del centre i poc agraciada a mesura que creix cap a l’interior en eixos ermassos on sembla que la pols ofega cases, fàb