Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

  fotos La primera vegada que vaig poder experimentar la immensa soledat del massís del Caroig va ser en un viatge de tornada des de Madrid. L'autopista estava bloquejada a l'altura de Bunyol i per a evitar una llarga cua decidim seguir un senyal que indicava una comarcal que ens portaria, passant per Cofrents i Aiora fins a Énguera. El que no podíem imaginar és que aquesta era una de les carreteres més solitàries que havíem vist fins hui. Durant desenes de quilòmetres no hi havia una altra cosa que muntanyes i arbres fins on arribava la vista. El massís del Caroig, que conforma una unitat amb el Mola de Cortes, és un enorme espai deshabitat, d'orografia complicada i naturalesa quasi en el seu estat primigeni. En la nostra ruta cap al Barranc de la Hoz (no oblidem que ja hem arribat a la València Castellana i és així com ve indicat en el mapa de l’Institut Cartogràfic) vam realitzar el camí contrari. Vam accedir des de la comarca de la Costera cap a Énguera i ens vam endins

fotos Les rutes pel Benicadell són sempre especialment boniques. Mai em cansaré de l'espectacular visió del Regall o de l'eixuta cara sud d’aquesta muntanya emblemàtica. Ahir, dia de falles en moltes poblacions, vam triar la pau de l’obaga del Benicadell. L'alt mur de pedra que separa les valls d'Albaida i el Comtat ha sigut sempre una frontera natural entre el nord i el sud i, per aquest motiu, lloc de nombroses fortificacions. Els nombrosos brolladors que hi ha a prop també han permés la vida de persones des de la prehistòria i són nombrosos els signes de poblacions que des de temps immemorials han viscut sota la protecció del gran gegant de pedra. Ahir visitàrem el tossal de Carbonera, fita de termes entre Otos i Beniatjar, que alberga dos assentaments històrics. Des del final del carrer que fa d’eix vertebral de Beniatjar vam seguir per una pista cap a Otos fins a arribar al Barranc homònim que queda tancat pels dos costats per parets de colors ataronjats i formes a

La Falla Vila Nova de Gandia em va demanar un text relacionat amb el motiu del seu llibret 2023: Marejats. En aquest sentit em va vindre al cap un cas que vaig conéixer d'un home que ho va perdre tot amb l'alcohol. En uns dies van fer fora tots els records i objectes de tota una vida. Era un bon professional segons diuen. En aquest sentit he jugat amb el doble sentit de marejat, com borratxo i marejat com una vida on s'ha perdut tot el seny i s'ha descarrilat de la ruta previsible. De vegades una carrera prometedora porta a una brutal destrucció si les circumstàncies així ho porten. En aquest cas he utilitzat el cas dels empleats de banca, que van veure com tota la seua vida desapareixia en la crisi del 2012. Tot açò en temps de falles. Mario anava pegant bandades pel Carrer Major: dir que estava marejat és dir poc, ja que li faltava un tres i no res per a caure rendit pels vapors etílics. Ja era de nit i els establiments estaven tancats però hi havia molta gent encara

Tot passa i tot queda, però nostre és el fet de passar, passar fent camins, camins sobre la mar. Tal vegada, en la foto de satèl·lit de la rodalia de Gandia, la forma que més es destaca és la de les naus amb teulada groga de “Tableros Faus”. El polígon industrial del Real de Gandia, on aquestes estan ubicades, queda darrere de ma casa i és part dels recorreguts diaris per a traure a les gossetes a passejar. Feia dies que es veia a través dels finestrals un buit en els sostres quan passàvem per davant de la part nord d’aquestes instal·lacions industrials. Fa un parell de dies ja havien buidat tot l’interior i van tombar els murs perimetrals. Es veien camions i maquinària pesada. De sobte un immens territori quedava buit d'allò que va ser part de la vida i el treball de la comarca. Sembla que una altra empresa ocuparà en el futur eixa extensió buida. Quan era xiquet jugava a l’Alqueria de Martorell i pels seus voltants, espai aquest que incloia on ara és el polígon. No hi existia la

fotos Per a nosaltres, les muntanyes de la Serra Grossa de Marxuquera, entre els termes dels pobles de la Safor i la Vall d’Albaida, són el nostre pati posterior. Aleshores, si un dia hem de tornar prompte a casa, fem alguna cosa a prop i la Serra Grossa sempre ofereix bones opcions. Juan protesta perquè la té molt xafigada, però, per altra banda pense que sent aquestes sendes com allò que els alemanys diuen Heimat i nosaltres diríem la nostra llar. Els gossets s’ha saludat amb l’alegria habitual iniciant els dos germans menuts la seua salvatge forma de jugar que sembla violenta i que no és més que innocent vitalitat descontrolada. Només entrem en la senda ja van com a xicotets soldats seguint-nos amb alguna incursió pels voltants si alguna olor fascinant per a ells els crida l’atenció. Hui hem caminat pel Racó de Borró al costat del riu Vernissa fins a agafar l'aqüeducte de l’Arcada, construït en el segle XVI per a recollir l'aigua del brollador dit Font De la Finestra . El ca

Aquest és un article publicat en l'edició 2023 del Llibret de la Falla de Corea, Gandia. Em van demanar un text amb aquest lema "Tribals". Em va vindre al cap eixa mania de fer ràpidament grups per a enfrontar-se a altres grups tribals que tenim els humans. Un cas sempre ridícul és eixa mania pel control del territori que té una expressió ja típica els dies de platja on tothom vol una parcel·la a vora mar. Això suma també el component de les comunitats de veïns enfrontades i la imposició de la llengua d'unes regions cap a les altres. Jordi Garcia Polop La platja estava quasi buida a les sis del matí d’aquell primer de juny. Bernat Vicedo, natural i veí de Catarroja, tenia un apartament que van comprar allà pels huitanta a la platja de l’Algar, al qual emigrava amb tota la parentela, des de maig fins setembre. Empar, la seua dona, era més cosmopolita — afirmava ella mateixa — i va insistir fins que van comprar un nínxol en un dels ruscos verticals amb piscina i camps d

fotos Ahir va ser la segona vegada que vaig recórrer l’espectacular Serralada que com una illa s’alça entre Alfàs del Pi i Benidorm. L’aparcament i la caseta de la platja de l’Albir ja donen una idea que la zona és molt turística. Desenes de persones, molts estrangers, van i tornen al far per una carretera per a vianants sense cap dificultat i que porta al far, un balcó magnífic per a albirar especialment la zona nord amb una vista privilegiada de les serres de Bèrnia, Toix i el Mascarat. El Penyal d'Ifac es destaca entre les boires com un extraordinari veler blau navegant cap al sol. La fantàstica bellesa de l’entorn queda ferida per la immensa quantitat de construccions que ofeguen el paisatge fins a encimbellar-se als vessants de totes les serres. La senda acusa el pas de tants visitants i a banda de tindre moltes dreceres és molt ampla i amb pedra esmolada fins a tindre una superfície relliscosa. La pujada a l’Alt del Governador va obrint més i més la vista cap a totes les band