Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Tinc la sort de viure en un extrem del poble des d’on es veuen les muntanyes al sud de la Safor fins al puntal piramidal del Montgó. Molt més modest és el cim del tossal del Rabat, elevació sobre la plana que fa de fita entre Rafelcofer, L’Alqueria de la Comtessa i La Font d’En Carròs. Amb 176 metres d’altura i poc més d’un quilòmetre de llargària es destaca per la potent creu de ferro que es va instal·lar a finals dels anys noranta del segle passat. Durant el confinament de la pandèmia era un punt magnètic en el nostre camp visual. Tan a prop i tan inaccessible per les prohibicions de moviments. La cima plana, i part del vessant Sud i Nord, conegut com a Pla de la Creu, estan ocupades per les restes del que va haver de ser una gran població ibèrica de nom desconegut i és de gran riquesa en jaciments prehistòrics datats entre la meitat del S.V a. C i els primers anys del S.I a. C. En el passat es deia que hi havia “un poble de moros”. Va ser un rector escolapi el pare Leandro Cal

Estat del pis quan el vam llogar Un dels moments més tristos que puc recordar és aquell quan vam entrar al pis dels meus pares després de la seua mort. Una tasca imprescindible és la de buidar armaris, tirar o donar roba, decidir què val i què no i, en definitiva, desfer eixe conjunt personal de records, andròmines, aparells, mobles, tèxtils i llibres que creen eixa cova íntima que déiem la llar. Em feia molta angoixa tirar, fins i tot, coses velles que ningú no donaria ni un euro per elles. L'objecte era aleshores com un testimoni de la vida dels meus pares, d'allò que necessitaven, el que van comprar per a viure junts, eixes ulleres que tantes vegades van ajudar a llegir, els llibres de fauna que tant agradaven al meu pare, la novel·la de ma mare, els àlbums de fotos, l'enciclopèdia que es va comprar per fascicles, les cassoles, paelles, coberteria... Tot romania silenciós com un cos que acaba de morir i queda sense ànima: el llit de matrimoni, els armaris, el tocador, el

El Carrer Alexandre VI era part de la meua quotidianitat quan jo era un xiquet. Com mon pare tenia una rellotgeria al Carrer Major sempre anava i tornava al Palau dels Borja, on era la meua escola de primària, per aquest carreró ombrívol i estret. Veig a les notícies que l’edifici que feia cantó davant del Palau ha sigut enderrocat. En la premsa i en les manifestacions dels regidors es celebra el fet perquè feia anys que estava en ruïna i podia ser un perill. El que s’oblida és la llarga història de les seues estances, una vegada ocupades per locals i vivendes. Tot just al cantó hi havia una botiga de les d’abans, amb llum de neó, sol de taulells hidràulics i plena de calaixos i prestatgeries de fusta que, encara als anys setanta, no havia canviat el seu aspecte de principis de segle. Portava com a títol de la seua activitat "Bazar".El propietari recorde que li deien Maximino. Era un home ja major quan jo hi anava a la seua tenda de joguets i articles de broma. Sí, aleshores

fotos Un dia de tardor caminem entre les parets verticals del Barranc dels Tarongers. Encara la llum no ha guanyat espai a la foscor d'una nit que es resisteix a donar pas al dia defesa per un immens núvol pla que no deixa arribar la llum de l'alba a la fondalada del rierol. A cada tram una ruïna nova, un molí amb nom propi dels qui foren propietaris, mostra la decrepitud d'una forma de vida. Majoritàriament, al llarg del segle XIX es van instal·lar diversos molins en una primavera local de la Revolució Industrial. Emprenedors, com es diuen ara, van anar creant assuts que recollien la força motriu del riu per a transformar-la en moviment de rodes i engranatges que permetien moldre, preparar tèxtils o darrerament fer llum. Encara es veuen disseminats els pals amb els aïllants de porcellana d'on pengen fils de la llum que ballen al so del vent. Els cartells informatius mostren fotos dels antics propietaris i treballadors posant a la porta de l'edifici amb eixa seriosa

fotos —No m’agrada aquesta serra— em diu Juan mentre caminem per les sendes ben definides de la Serra d’Almudaina. — Jo si que la trobe original, minimalista, de suaus corbes definides, superfícies molt regulars i per damunt de tot amb unes vistes espectaculars de la comarca del Comtat.—, li dic jo. Com es podreu imaginar estàvem de ruta la Serra d’Almudaina iniciant la ruta a Catamarruc. Els noms dels pobles de la zona no poden ser més bonics i sonors. Benialfaquí, Margarida, Almudaina, Millena, Balones, Tollos i Catamarruc, una pedania de Planes de la Baronia. La pujada des de Catamarruc es fa per una senda molt agradable i poc costeruda però amb una pujada considerable que fa que les cames ho noten després de quasi dues hores sempre cap amunt. El dia de hui, típic de tardor, era inestable i ventós. Com cavalcades de valquíries, monstruosos núvols venien de ponent cobrint els cims del Montcabrer, la Serrella i Benicadell. A les clarianes destacava el cel blau en contrast al blanc cot

fotos Bocairent va quedant a l'esquena amb la seua torre com a icona al punt de fuga d'un camí entre bancals d'oliveres. La paret nord de la Serra de Mariola és un bosc, de vegades impenetrable per l'abundància vegetal. La famosa sàlvia de Mariola, el romer, el timó, el rabet de gat, la camamilla, l'apreciat i escàs timó reial, la pebrella, l'espígol, la santònica, el pericó, el te de roca naixen pels racons d'aquesta serra d'inici abrupte i relleus suaus en la seua part central. La carretera que ve d'Ontinyent puja el port i, de sobte, el conductor albira el mur que tanca tot el nord de la serra fins a arribar a Banyeres per on continua ja a les serres d'Onil i Biar. Precisament aquesta era la vista que jo tenia quan vaig començar a treballar a Villena ja fa d’això moltes dècades. Al llarg dels anys he anat completant rogles del vessant nord de la serra i em quedava per tancar el que té per centre l'Alt de Sant Jaume. Ahir ja es feien notar

fotos Un ramell de flors de plàstic està lligat a la barana del mirador del port de la Carrasqueta. La vista és tant extensa com espectacular. Se sent per darrere el soroll dels vehicles, molts d’ells motocicletes que gaudeixen d’una carretera principal abans i hui secundària des de la construcció de l’autopista. El seu traçat, farcit de corbes, sembla que agrada als de les dues rodes. No fa ni un mes va morir un xic d’accident, ja són cinc des de principi d'any. Diu el diari que hi ha queixes dels veïns que diuen que la carretera s’ha convertit en un circuit. A les víctimes humanes cal sumar els molts animals que moren atropellats, segons indica un article. A les huit del matí la carretera estava encara deserta. Hem baixat del cotxe amb un vent que tallava l’alé com un ganivet afilat. He abrigat a les gossetes, enfardat jo mateix amb diverses capes de roba. Els pocs graus de temperatura anuncien l’arribada d’un hivern que d'ací a un mes deixarà enrere una tardor de temperature

fotos No és difícil veure en determinats programes de televisió la passió amb la qual persones adoptades busquen familiars biològics que mai han conegut. Pense que la creació de la nostra personalitat també naix del reconeixement dels orígens. Una vegada vaig fer una xicoteta enquesta sobre els huit cognoms dels iaios de la meua filla i vaig poder comprovar com som típics entre les gents de les comarques centrals del País Valencià. En el meu cas puc rastrejar avantpassats per Gandia, Xàtiva, l'Olleria, Vilallonga o Beniarjó en comarques que són veïnes i que comparteixen una història i relacions molt estretes. Sempre havia pensat que el meu cognom Polop podria vindre lligat a Polop de la Marina, ja que desconeixia que existia la Vall de Polop. Ja fa uns anys, lligat a les meues rutes per les muntanyes i als amics de la zona, vaig saber d'ella. Noms de llocs idèntics amb un dels teus cognoms et fan pensar d'algun avantpassat que va abandonar la zona i en arribar a un altre ll

fotos Fan anys portava als meus amics alemanys a conéixer les Marines. Anàvem per Pego, féiem una parada al mirador del Coll de Rates i seguíem endavant. A l’esquerra s’alçaven poderoses les parets quasi verticals de la Serra del Ferrer que s’enfonsaven en una fondalada ombrívola i verda. A ponent la carretera s’adaptava a un terreny rocallós fins a arribar al poble de Tàrbena. Quasi una tradició era entrar en Can Pinet i veure la decoració esquerrana i nacionalista com una curiositat local més. Seguíem cap a Guadalest deixant el poble d’arrels illenques allà penjat sobre el precipici. El dissabte vaig poder gaudir del terme de Tàrbena iniciant la ruta per la fondalada que veia tantes vegades per la carretera. A vista del mapa es fa evident l’herència mallorquina i àrab dels noms. Binortell, Font de Benissalim, es Xiquirimí, sa Foia del Serret... Són noms que parlen d’unes arrels musulmanes arrabassades violentament de la que era la seua terra i d’uns nouvinguts que van arribar a Tàrbe

El viatge havia sigut preparat en pocs dies i més enllà del titular del lloc on volíem anar, no teníem la idea concreta de moltes coses que ens trobaríem. El dia finalitzava ja i vam anar a una estació de servei on fer gasolina. En anar a pagar vam comentar que no havíem trobat cap en les nostres rutes i calia aprofitar que a Benassal hi havia per tal d'omplir el dipòsit. Benassal, vista des de l’entrada sembla una població gran, però la tranquil·litat dels carrers ja et diu que no té tants habitants com aparenta. El 1900 quasi tenia 2900 habitants. Observe ara en la pàgina de Wikipedia que ha perdut quasi una tercera part de la seua població en els darrers trenta anys: dels 1444 del 1992 als 1068 que té ara. Possiblement, com passa a molts pobles, alguns no hi viuen tampoc i mantenen l’empadronament per motius sentimentals.  L'economia ha estat tradicionalment ramadera i agrícola. També va tindre una gran importància el balneari de Font En Segures i l'envasament de les seu

Des de dalt del tossal de la Foieta del Caragol es veuen les edificacions entre bancals d’ametlers, oliveres i la rambla de la Carbonera. El Mas de la Segarra està tot just a pocs metres de la fita on els termes de Catí, Albocàsser i Vilar de Canes es troben. La seua ubicació va fer que fora el lloc triat per a fer una fortificació de control del territori al costat del camí reial que pujava cap a Aragó en una cruïlla de rutes mil·lenàries. Vam pensar a vista de mapa que era un lloc ideal per a visitar el Maestrat, perquè tots els pobles estaven a vint minuts amb el cotxe. Anàvem amb una recomanació de l’amiga Rosa de Benicarló i, no puc dir més, que estava molt encertada amb el seu consell. Les primeres sensacions que vam tindre amb els primers contactes amb Mayte, neboda dels gestors de la Casa Rural van ser ja molt bones. Vam anar ajustant els dinars i els sopars a més de quedar en hores d’arribada i aquests detalls. La nit anterior la nostra gosseta es va menjar una caixa de grapes

Baix de la Llotja “Perxe” es troba l’oficina de turisme d’Ares. Vaig entrar i una xica jove ens va cobrar les tres visites guiades. A aquest punt acudien en el passat mercaders i comerciants per a celebrar el mercat setmanal. A mitjan segle XIX es va instal·lar ací una carnisseria municipal de la qual resta l'argolla d'on es penjaven els caps de bestiar. Vam esperar pels voltants en un dia esplèndid amb cels blaus i una tela de núvols estratosfèrics que filtrava la llum de la tardor. Per la carretera ja havíem vist la silueta del nucli de cases, l’església i la mola que una vegada va albergar el Castell. Diu la web del poble: “Situat en la comarca de l'“Alt Maestrat” en les últimes estriacions del Sistema Ibèric en la seua part més oriental i sobre un promontori, coronat per les ruïnes del castell, que resulta una magnífica talaia sobre el paisatge muntanyenc que li envolta, es troba el municipi d'Ares amb uns 220 habitants i amb una altitud del seu terme que vària des

Les carreteres són solitàries, enrevessades i costerudes. No és fàcil trobar altres vehicles ni benzineres en una comarca tan feréstega on se sent la soledat. No cal més que mirar el nombre de habitants dels pobles, que sumen uns quatre-mil però que probablement seran menys, per a adonar-se dels problemes de despoblació. El sistema de guiatge no va bé  perquè ací també la xarxa de telefonia sense fil funciona si funciona i no en tots els llocs. Tampoc abunden els senyals o les indicacions i moltes vegades et porta l’instint després de recordar haver vist les posicions dels pobles en el mapa. Culla era la meta d’aquella vesprada. Poc abans d’arribar es veia la figura robusta dels porxos de l’ermita de Sant Cristòfol i un poc més endavant el conjunt de cases penjades al tossal.  Els carrers costeruts i ombrívols anaven agafant un aspecte “medieval” no sé dir si impostat. En els darrers anys s’ha imposat una moda consistent en deixar la pedra del mur a la vista. Com ens van corroborar, ab

La comarca de l’Alt Maestrat es caracteritza per la seua despoblació preocupant. Venint de la Safor, on quasi els pobles queden a poca distància, ací s’han de recórrer quilòmetres per a anar d’una localitat a la següent. Ens va sorprendre en aquest sentit l'amenaçadora figura de la torre de control de la presó d’Albocàsser que destacava com una construcció alienígena en un entorn d'oliveres i ametlers. Es diu que és un dels cinc centres més perillosos del sistema penitenciari espanyol. Sembla una contradicció que el Maestrat, tan silenciós i rural tinga ací un lloc on el perill i la sobre població siguen una marca de la casa. En hivern ha de ser com una mena de presó a la Sibèria per les baixes temperatures. Vam seguir el camí per a trencar a l’est seguint una carretera ja en plena natura. A l’esquerra hi havia un càmping que té la particularitat d’oferir habitacions en semiesferes transparents on gaudir de l’espectacle de les estrelles. És clar que uns van a la zona per devoci

Dos fantasmes d’altres temps, així els imagine, caminen assossegats per les sendes del Ribet. Vestits amb roba clara i canotier parlen de la política, de la vida, d’la cosa humana i la divina de Castelló o de València. Els darrers rajos de sols penetren la coberta vegetal creant una aura delicada sobre els robustos troncs dels roures valencians. El paratge, a quasi mil metres d’altura, té una vegetació digna d’un conte de fades on el Butoni, la Quarantamaula, les Miules, l'haqueta de foc, el saginer, el gegant Esclafamuntanyes, els gambosins, els nyítols o el Trib Reial poden aparéixer en qualsevol moment en aquest bosc de faula. No molt lluny brolla la Font d’En Segures, en el seu origen abeurador dels ramats de l’Alta Maestrat i després lloc de peregrinació on veure i ser vist allà el principi del segle XX. La fama li venia de lluny, en el segle XVI ja es parlava d’unes aigües que facilitaven la digestió i curaven el “mal d’orina”. L'antiga volta composta per tres canons, con