Ningú espera al gat. Relat publicat en el llibre XVIII Homenatge a la paraula
“El nombre dels que ens envegen confirma les nostres capacitats” Oscar Wilde A finals d'agost la carretera que portava a Vegas del Duque es fonia davall d’un sol implacable que notificava el final de l'estiu i anticipava l'arribada de les primeres tempestes de la tardor. La parella de la Guàrdia Civil, dos tipus alts i fornits, un d'ells amb barbeta curta, xarraven mentre l'aparell de ràdio llançava esclafits i emetia la típica verborrea d'ordres codificades, consignes i serveis a realitzar. A dreta i esquerra escapava veloç un paisatge pla dibuixat per les línies de la carretera, de la via i dels llunyans sitges que trencaven la monòtona línia de l’horitzó.- Hòstia! Eixe tot terreny què fa ací?- El caporal Ruiz va encendre els llums blaus del cotxe patrulla, va maniobrar fins a la vorera d'emergència i, no sense comprovar que ningú hi arribava, va donar la volta i es va acostar a l'enorme Hummer negre que, a uns centenars de metres, estava