Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

El vagó de metro se sacseja, com de costum, a través de l’immens espai buit que s’obri entre Mitte i Charlotemburg, dos dels districtes del centre de Berlín. El sol rasant d’hivern i la calefacció interna del vagó dissimulen els quasi vint graus sota zero que tenallen la ciutat. En moments en què el temporal de fred recorre Europa Berlín seguix la seua rutina diària, això sí, amb més botes, guants i barrets d’allò habitual. Cap al sud es destaquen les formes dels edificis governamentals, el Reichstag, les cúpules del complex de la Postdammerplatz i la Columna de la Victòria. La neu domina el paisatge sabedora del seu moment i els arbres només deixen veure el seu esquelet pelat a l’espera dels brots de la primavera. La immensa estació central de Berlín devora les serps que s’entrecreuen en una versió actualitzada de Metròpolis devorant passatgers de tots els tipus i colors. Més enllà de les vitrines el Spree es mostra congelat i inert. Crec que hi ha sigut el primer any en què he sent

Eren ja les meues últimes hores a Berlín. Com sempre volia disposar d'elles per a conèixer més d'una ciutat sempre fascinant. Després d'un volta vagarejant pels voltants de la Charité, el complex clínic universitari de la ciutat, vaig arribar a un pont que deixava veure una àmplia revolta del riu congelat. Les distàncies entre diverses parts del centre semblen xicotetes i un no es dóna compte d'on va estar un costat o un altre de la frontera en els anys del mur. En aqueix moment arribava a l'anomenat port de Humbold. A l'altre costat del carrer estava l'antiga estació d'Hamburg avui museu d'art modern. Només fa falta creuar un pont i s'està a l'altre costat. Al final de l'ampit hi ha una senzilla placa en alemany, anglès i francès i una làpida de pedra amb alguns rams de flors. Justament en aqueix lloc va trobar la mort el primer fugitiu del mur a pocs dies de la seua primera erecció. Günter Liftin, que així es deia el mateix, tenia lla