Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

I Encara que ja era març la temperatura a primera hora, a causa del vent de ponent, era molt fresca i no convidava a deixar la calidesa de l’habitació. Havia arribat des d’un pis pastera on vivien tres altres romanesos i una parella de bolivians al barri de Torrefiel. València aquest dia era el més semblant a un camp de batalla amb les restes de la festa de la nit anterior, els incomptables carrers tallats i els borratxos que, amb caminar oscil·lant, semblaven mariners en una tempesta. Odiava aquella festa que no entenia tant com el soroll dels petards, el terratrémol de cada migdia i aquesta multitud que convertia el seu camí de tornada en el llarg viatge d’Ulisses a Ítaca. La recepció de la residència “Marblau” encara estava fosca i silenciosa. L’edifici, modern i funcional tenia però una olor característica a productes de neteja, a senectut i, per més que els quadres abstractes de cridaners colors ho intentaren desdir, a mort. Carme estava a punt d’acabar el torn de nit i la va salu

Fina era més lletja que un pecat, hagueren dit els més vells en temps d’absència de correcció política. Ara es diria, intentant dissimular i amb certa hipocresia, que el seu físic era particular. O, per no quedar mal, que la bellesa estava realment en l’ànima. El cos deforme de Fina era el resultat d’una discapacitat produïda per un embaràs desenvolupat en un mar amniòtic de substàncies tòxiques i el part complicat d’una mare jove completament destruïda per les drogues. Castic de Déu, va sentenciar Na Lola que sempre tenia un cert sentit dramàtic de la decència aliena. Va nàixer en plena crisi de l'heroïna dels anys huitanta en un poble de l’Horta Nord de València. De sa mare no va saber quasi res, ja que un dia va anar a vendre el seu cos i ningú més la va tornar a veure. Els avis de Fina, collidor ell, mestressa de casa ella, bones persones, però amb les llums justes per a criar una xiqueta, van aconseguir portar endavant una vida tan fràgil que semblava que no passaria dels prim

Romanc a casa des d’ahir constipat. Hui m’he alçat amb el xassís rovellat. A aquesta hora hauria d’estar parlant d’interseccions però estic quiet per casa amb poques més coses que fer que no siguen tranquil·les com escriure i reflexionar. El dia em recorda als del confinament fa dos anys, en els quals eren freqüents els núvols, el plugim i una atmosfera plomissa que es contagiava amb la soledat dels carrers. Mentre desdejune sent el so d’una sirena antiaèria a la ràdio. És Kíev. Qui ho diria! Tenim una altra vegada un sàtrapa que amb l'excusa de l’espai vital del seu país (per cert el més extens del planeta) envaeix un altre. En l’espai encerclat on estan la gossa i els seus cadells tot és moviment. Acaben de passar una llarga nit a fosques i les tres criatures tenen tota l'energia acumulada davant de la mirada esgotada de sa mare. Persecucions, carreres, melés de jugadors de rugbi, mossos a la pell o a les potetes es succeeixen sense pausa fins que cauen esgotats i volen mamar

Jordi Garcia Polop Article publicat al llibret de la Falla Vila Nova de Gandia Feia dues dècades que la guerra civil i els seus horrors havien quedat darrere i el país anava despertant amb una societat ja més centrada en una quotidianitat sols trencada per les festes grans i els diumenges de futbol. Les falles es preparaven amb tot un any de treball i esforç amb els quals els fallers del Barri del Camí Fondo finançaven un monument cada vegada més imponent.  Travessant el Carrer Ronda, on una vegada va estar la muralla, començava el laberint de carrers del centre històric que desembocaven a la plaça del Palau, presidida per l’imponent casalot dels senyors feudals, aleshores l’ajuntament del poble. Justament era on una altra falla que prenia el nom del lloc on s’erigia cada any. Les dues comissions mantenien una insana rivalitat amb arrels profundes en les diferents classes socials i professionals que vivien fora i dins de l’antiga vila cristiana. La Falla Camí Fondo era la dels llaurado

. fotos Una porta oberta deixa sentir la veu del sacerdot que s’escolta clara al carrer. Amb timidesa ens aboquem a la foscor de la diminuta església d’Ares del Bosc. Ekklesía vol dir en grec antic assemblea però sols es veia la silueta fosca d’un únic i solitari parroquià i el rector amb casulla verda.  Certament Ares del Bosc, petita aldea de Benasau, no és el lloc més gran del món ni el més animat en un dia on l’hivern havia tornat de sobte a aquest racó de la muntanya alacantina adormit al bressol de la Serrella i l'Aitana. El paisatge, cobert de núvols baixos, es vestia de la monotonia grisa i fosca d’un dia típic de pluja on l'olor de fum dels focs encesos pels agricultors es barrejava amb el agradable aroma de la terra banyada. La paleta de colors era sòbria amb el verd suau de les oliveres, el gris blavós del cel i els ocasionals tocs de color groc de les argelagues. Destacava entre les ondulacions el color rosa delicat dels ametlers coberts encara d’una floració densa

fotos Quan era xiquet vaig ser testimoni de la commemoració del quart centenari de la mort del duc Francesc de Borja. Al col·legi van celebrar l’esdeveniment amb gran pompa. Recorde el dia en què ens van fer formar al pati d’armes per a rebre l'urna de plata amb les relíquies del sant. A la porteria del Palau Ducal de Gandia van posar algunes desenes de plafons ceràmics amb els escuts dels pobles que van formar part de les possessions senyorials dels Borja. Destacaven per a mi, com dues curiositats exòtiques, Llombai, seu d’un marquesat del quan eren titulars i Catadau com a part del mateix. De fet, aquestes dues poblacions estan a una distància considerable de Gandia i cal encara una hora de cotxe per a arribar-hi. En una època, jo diria principis dels anys huitanta, Llombai va adquirir certa popularitat com a centre de fabricació i venda de roba de vestir confeccionada amb pell. Pense que tots a casa vam portar aquells anys una jaqueta confeccionada i adquirida a Llombai. Les vis

. fotos Boira, cels encapotat i paisatges grisos desdibuixats o desapareguts darrere d'una foscor nòrdica. Més o menys era el que esperàvem del dia a les set i trenta del matí, quan un grup de senderistes saforencs ens hem unit a la porta del local del Centre Excursionista de Ròtova. El plugim es banyava de forma suau però costant en el moment en el qual ha arribat Juan Llorca, organitzador de la ruta que ja havíem fet nosaltres dos dues setmanes abans. Ahir dissabte vam estar repassant les diferents previsions perquè el nostre guia decidira si s'anul·lava l'activitat. Tot indicava que no gaudiríem un dia clar on gaudir de les meravelloses vistes que ja coneixíem. Els carrers de Beniarrés estaven tranquils alhora que hem arribat. La boira jugava a amagar els objectes quan entràvem al túnel ferroviari entre els sorolls riallers i les converses que acompanyen els grups de senderistes. Jo no parlaria d'una "família senderista", ja que quan has compartit unes rute