Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Ma mare arribava sempre amb l’autobús a Xàtiva allà a principis dels anys quaranta del Segle XX. El seu iaio estava ja a la parada esperant a la família que venia de Gandia. El meu iaio Salvador era xativí i per això les vacances de ma mare anaven lligades a una estada pels carrers intricats del nucli antic de la capital de la Costera jugant amb els cosins. Els seus parents vivien a una casa del carrer de la Corretgeria i encara ho va recordar i es va saber orientar per a arribar a la que fora la casa familiar quan ja era una persona malalta i amb un cap cada vegada més perdut en la desmemoria. Això seria a l’estiu del 2011, pocs mesos abans del final de la seua vida. En la nostra escala temporal les vides dels pares o dels avis són coses que van passar fa molts anys, però, quan anem endinsant-nos en la història de tota la zona, descobrim la irrellevància de la nostra presència en una escala temporal atabaladora. Precisament al carrer de la Corretgeria es troba hui el Museu Munic

fotos Els abellerols ja són com amics que tornen tots els anys. Quan està acabant abril un dia sents el soroll característic de les seues piulades, mires dalt i veus els moviments d’alguna bandada de camí al nord. He de confessar que em produeix un sentiment d’eufòria del qual no tinc una explicació clara. Tal vegada és el sentiment íntim d’haver arribat un any més al final de la primavera i al principi de l’estiu. Quan estàvem confinats, vaig veure una bandada en una línia de la llum no lluny de ma casa i em vaig sentir una altra vegada amb esperança. La vida seguia endavant. L’abellerol és una au de coloració tropical. Juntament amb el blauet de les més vistoses. Són, a més a més, prou confiats i, si saps on està la branca que els agrada per a albirar el paisatge, pots fotografiar-los a poca distància. Són, com diu el seu nom, aus que s’alimenten d’abelles i altres insectes i sembla que, segons vaig veure en un documental, tenen increïbles capacitats per a fer-ho. Nidifiquen en forat

fotos El camp d’enderrocs és colpidor. Cudols de la grandària d’edificis destaquen en un camp de pedra que escala el vessant nord d’Aitana fins a les parets quasi verticals de calcària grisa. Poca terra fèrtil queda per les plantes que, com a nàufrags en una allau congelada en el temps, surten entre l'aclaparadora esllavissada. Cavanilles, home que tot ho va veure no va deixar d’entendre que Aitana era el resultat d’una geologia furiosa que va crear l’espectacular relleu que ell va veure i que nosaltres gaudirem ahir. “És indubtable que Aitana ha patit commocions violentes, i fins i tot hui conserva monuments i efectes d'elles. S'hi veuen espaioses cavernes, que comencen en la superfície de l'esplanada, i segueixen per les entranyes de la muntanya sense haver pogut mai calcular la seua profunditat: en una d'elles vaig llançar un cantell de deu o dotze lliures, que entropessant amb les desordenades penyes d'aquell abisme, va ressonar llarg temps fins que la distà

fotos En la fotografia quatre xiquets, en les seues vacances d’estiu posen davant d’un cartell que antecedia els carrers de la colònia de la Drova. Els pares ens van portar per primera vegada a veure la famosa Cova del Parpalló. Mon pare era un home sense estudis superiors però sempre inquiet amb la cultura i sabia el nom d’aquell que l’havia excavada: Lluís Pericot. No recorde aquell dia llunyà de, probablement, 1970 més que en les fotos congelades en el moment. Aleshores anar a una cova era una aventura amb tota la fantasia ignorant de la infantesa. Un dia de Pasqua vam tornar a Parpalló. Anava amb els meus oncles i cosins i jo, ja més major, vaig gosar accedir a la galeria superior de la cova. Com no podia baixar, perquè la pedra estava costeruda i relliscosa, mon tio Joaquim es va situar a mitjana altura i em va salvar de la situació. La Cova, aleshores, estava oberta i sense cap estructura com ara ho està. L’any 2006 vaig pujar un dia i vaig fer fotos en el seu estat, ja excavada

Llum, amb tranquil·litat i cautela ha pujat a la taula al voltant de la qual els humans seiem i, sense grans aldarulls, ha intentat aproximar-se’m i mostrar-me la seua estima. Estem a la pineda de l’àrea recreativa de les Fontanelles de Corbera. Al nostre voltant la vegetació és quasi selvàtica. Amb la seua cara a uns centímetres li veig l’expressió concentrada. Mira a les profunditats de l’arbreda amb uns ulls perduts en la seua vida interna. Segurament el seu cervell està fent una interpretació de les remors d’una natura que s’amaga de la presència humana. Llum, la nostra gosseta, camina cada dissabte dins la formació de senderistes per la muntanya. Segurament té una experiència de les coses diferent de la nostra. Si per a nosaltres és un conjunt de vistes colpidores, per a ella ha de ser un món d’olors i sons fascinant. Les seues orelles, grans i orientades cap als sorolls com un radar, li deuen mostrar sensacions distants que nosaltres no arribem ni a endevinar. És allò que Jack Lo