El miracle dels pans

La generació de xiquets de la postguerra espanyola somiava, tal com conta mon pare, menjar pa blanc. La farina de blat era un producte escàs i se substituïa amb un tipus de pa anomenat “minxo” elaborat amb dacsa i que a poc de temps de ser cuit es tornava tan elàstic com la goma. Era temps de privacions i el paradís la mateixa Xauxa.

Els nascuts en els seixanta ens vam criar en un país amb relativa prosperitat que permetia, en general, menjar cada dia. Encara que sense luxes i sense abusos la vedella, el lluç o les truites formen part dels meus records de xiquet. El romanç de “no et deixes el menjar” seguida d’un “ai si hagueres passat la fam de la guerra” formaven part de l’etern sermó als xiquets inapetents. No crec que ningú de la meua edat deixara de sentir alguna vegada el romanç incomprensible sense la vivència directa. La meua tia Hilde contava que després de la guerra a Alemanya deixaven que el menjar s’omplira de cucs per a poder menjar proteïnes. Això no s’entén si no s’ha passat en primera persona.

El menjar en els anys seixanta i setanta no era especialment barat. En general tot el món es podia alimentar i els agricultors i ramaders podien viure del seu treball. No vull dir que no haguera pobresa o fam puntualment, però en general les classes mitjanes se les apanyaven per a menjar sense massa estretors.

La globalització i l’obertura dels mercats va portar a la invasió de productes de països del tercer món. Mentre una part de la població mundial moria de fam, el Primer Món feia oïdes sordes i s’aprofitava pagant poc als productors d’Àfrica o Amèrica Llatina. A Espanya el camp es despoblava i el càncer de l’abandó s’estenia per horts i pasts. Pocs recordaven aquesta decadència ja que si el plàtan no era de Canàries doncs era de Costa Rica.

Però va arribar la crisi. Els de dalt mai els va faltar el menjar i en el congrés els menús subvencionats van quedar a 3,50 els dos plats i postres mentre els menjadors escolars cobraven més o menys el mateix per portar el portaviandes. Alguns xiquets ja arriben sense haver desdejunat als col·legis. Les campanyes d’arreplegades de productes de primera necessitat i els bancs d’aliments s’han convertit en part del dia a dia. Del pernil serrà a la mortadel·la i del filet als macarrons o les llentilles.

I en això va arribar el pa a 20 cèntims. En una enorme pancarta penjada en la paret del despatx de pa es vanaglorien de la seua gran revolució. Pa per a tots! Un futur millor és possible! Mentrestant una trista cua permanent aprofita l’oferta. Immigrants, jubilats, gent de classe mitjana i mitjana baixa. Pareix que fins als pocs cèntims de diferència basten perquè la gent espere pacient per a poder emportar-se'l a casa. Els forners de tota la vida tremolen davant de la competència i posen el crit al cel. Molts d’ells asseguren que a aqueix preu no poden directament seguir en el mercat. L’empresari oportunista es farà amb el benefici a curt termini però prompte eixirà un altre que farà el mateix fins que un tercer baixe sous o acomiade i, donant becades, els diga als seus treballadors, "Ho sent, però és el que hi ha". Altres forns no podran adaptar-se a la previsible catàstrofe i tancaran deixant un solc de xicotets negocis familiars arrasats. Forçats per la competència hauran d’abaixar la qualitat, pagar menys al productor o ficar succedanis com ja ha passat amb les mescles de carn de cavall i de vedella, que si bé no són danyoses per a la salut són un frau.

La competència en preus és sana, els mercats oberts afavoreixen el client però el límit ha d’estar en la justícia i el benefici general. Quan paguem per la llet, la fruita, el pa o la carn un preu abusivament baix per al productor retallem la possibilitat d’una vida digna a tots ells. En la desesperació comprem la barra a vint cèntims i enviem a més gent a la desocupació fent la recuperació més difícil.

El preu del pa, la seua pujada, ha sigut motiu de revolucions. La competència salvatge motiu d’escandalosos fraus. Entre el menjar barat i el benefici tots es mouen en aquest mercat cruel. Una part de la humanitat passa fam, una altra engreixa amb menjar de lamentable qualitat i lluita per perdre pes. Si fórem sensats comprendríem que tot té un preu just i el respecte del mateix és el principi de la justícia social. Comprar massa barat, encara que resulte temptador, és pa per a avui i fam per a demà. Però per desgràcia la fam mai pot esperar.