Els errants

Sempre m’han inquietat aqueixos sers errants que són els captaires. Amb tot el respecte que mereix qualsevol esser humà em pregunte sobre el seu periple vital fins a arribar a aqueixa condició en els marges de la societat humana, si no definitivament exiliats de la mateixa. De vegades se’ls veu per les carreteres arrossegant artefactes que una vegada foren un cotxet de bebè, un carro de la compra, una bicicleta o qui sap. La bossa de plàstic és de vegades la seua única maleta, la motxilla sa casa. La mirada obstinada i perduda de molts d’ells no pareix buscar el contacte visual amb ningú. Tal vegada siguen conscients de la seua pròpia brutícia i  abandonament. Potser no busquen molestar o no es molesten a buscar la solidaritat social. És possible que s’avergonyisquen de la seua caiguda en desgràcia. Jo diria que alguns pateixen una mena d’autisme que els ha tancat en un món privat, a vegades pròxim a la realitat, però en molts casos oníric. El seu propi univers interpretat amb les seues pròpies claus i la seua incapacitat d’aconseguir l’empatia una vegada s’han trencat els ponts socials.

Els documentals i reportatges que s’acosten a ells mostren molts graus d’abandonament. Davall els ponts, en cases o indústries abandonades o en els túnels de les grans ciutats s’instal·len en campaments entre cartons i mantes. Quan els periodistes pregunten sorgeixen totes les circumstàncies. Sempre paregudes, sempre singulars. La pèrdua d’un treball, l’alcoholisme, greus crisis emocionals, malalties mentals o deutes impagables llancen a l’abisme social a gent de diferents orígens i passat. De vegades és la seua pròpia tossudesa la que els impedeix deixar-se ajudar altres la seua malaltia o el sentit de l’honor que puguen conservar.

L’altre dia parlava amb els meus estudiants de tretze anys i alguns es reien d’un vagabund que ronda per Villalonga. Li feien fotos i es mofaven amb l’habitual crueltat dels adolescents. Els vaig parlar de la dignitat humana i del respecte que mereixia com a persona, fins i tot aquell que no es fa respectar. Crec que va quedar com una moralina més que desapareixeria quan estigueren en grup i pogueren mostrar el seu poder enfront d’un adult afonat pel seu passat. En la ment tenia aquella secretària de direcció que va perdre la seua vida per un amor, va acabar com a captaire recorrent el carrer i cremada en un caixer automàtic per diversos joves sense ànima.

Recorde molts des de la meua infància. L’enorme gitana que orinava en ple passeig o t’oferia sexe per una misèria. El tipus de cara redona i suficient corpulència i agressivitat com per a evitar-lo. El captaire alemany que vivia en la caseta llegint àvidament. L’austríac tranquil que viu davall el castell de Sant Joan i deixa que li facen almoina sense demanar-la. El ros alcohòlic de bigots prominents que ara es veu per Palma de Gandia i que durant l’estiu dormisquejava les seues borratxeres junt amb la variant de Gandia. La dona que demana tabac i viu en un cotxe blanc junt amb l’Alqueria de Martorell i estén la seua roba en un improvisat estenedor. Tots ells són personatges pròxims en el seu món paral·lel. Esta crisi està omplint els carrers de Gandia d’aquests barbuts que pareixen trets de la gran depressió dels anys trenta. Quan la societat torna als seus quarters per la crisi de sobte es fan més visibles i més nombrosos. Ahir dos d’ells estaven en ple centre de Gandia. Un assentat tranquil·lament en un banc sense interactuar amb l’anar i venir de la gent. El segon, un estrany tipus que pareixia jove, tancava el pas en l’entrada als caixers automàtics de l’oficina central de Bankia. Els usuaris, en acostar-se a traure diners, es donaven la volta espantats. De peu, vestit amb una túnica que deixa veure de tant en tant els seus genitals i la seua brutícia, amb els braços semioberts, com una ànima a punt de pujar als cels, amb la seua aparença de profeta pareixia en estat transcendent, com meditant. Diuen que ha pres possessió del recinte i que a la nit dorm, viu, fa les seues necessitats i acumula les seues bosses plenes de fem i misteri. La dona de la neteja li té por ja que l'ha amenaçat de mort si li toca el que diu és seu. La policia no sap molt ben com actuar en aquests casos.

Són personatges desconeguts per a la majoria. Els veiem passar i davant de l’enormitat del seu problema amaguem el cap en els nostres propis assumptes. No són ni necessàriament bondadosos, com requeriria el mite del bon salvatge, ni necessàriament malvats criminals. En aqueixa societat paral·lela hi haurà categories, àngels i dimonis. Tota la meua vida els he vist aparèixer i desaparèixer mentre la resta de la humanitat fem nostra vida. D’on vénen? A on van quan desapareixen? No preguntem perquè la magnitud del seu abandó, brutícia i circumstància segurament ens aclapara.