Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Tinc la sort de viure en un extrem del poble des d’on es veuen les muntanyes al sud de la Safor fins al puntal piramidal del Montgó. Molt més modest és el cim del tossal del Rabat, elevació sobre la plana que fa de fita entre Rafelcofer, L’Alqueria de la Comtessa i La Font d’En Carròs. Amb 176 metres d’altura i poc més d’un quilòmetre de llargària es destaca per la potent creu de ferro que es va instal·lar a finals dels anys noranta del segle passat. Durant el confinament de la pandèmia era un punt magnètic en el nostre camp visual. Tan a prop i tan inaccessible per les prohibicions de moviments. La cima plana, i part del vessant Sud i Nord, conegut com a Pla de la Creu, estan ocupades per les restes del que va haver de ser una gran població ibèrica de nom desconegut i és de gran riquesa en jaciments prehistòrics datats entre la meitat del S.V a. C i els primers anys del S.I a. C. En el passat es deia que hi havia “un poble de moros”. Va ser un rector escolapi el pare Leandro Cal

Estat del pis quan el vam llogar Un dels moments més tristos que puc recordar és aquell quan vam entrar al pis dels meus pares després de la seua mort. Una tasca imprescindible és la de buidar armaris, tirar o donar roba, decidir què val i què no i, en definitiva, desfer eixe conjunt personal de records, andròmines, aparells, mobles, tèxtils i llibres que creen eixa cova íntima que déiem la llar. Em feia molta angoixa tirar, fins i tot, coses velles que ningú no donaria ni un euro per elles. L'objecte era aleshores com un testimoni de la vida dels meus pares, d'allò que necessitaven, el que van comprar per a viure junts, eixes ulleres que tantes vegades van ajudar a llegir, els llibres de fauna que tant agradaven al meu pare, la novel·la de ma mare, els àlbums de fotos, l'enciclopèdia que es va comprar per fascicles, les cassoles, paelles, coberteria... Tot romania silenciós com un cos que acaba de morir i queda sense ànima: el llit de matrimoni, els armaris, el tocador, el

El Carrer Alexandre VI era part de la meua quotidianitat quan jo era un xiquet. Com mon pare tenia una rellotgeria al Carrer Major sempre anava i tornava al Palau dels Borja, on era la meua escola de primària, per aquest carreró ombrívol i estret. Veig a les notícies que l’edifici que feia cantó davant del Palau ha sigut enderrocat. En la premsa i en les manifestacions dels regidors es celebra el fet perquè feia anys que estava en ruïna i podia ser un perill. El que s’oblida és la llarga història de les seues estances, una vegada ocupades per locals i vivendes. Tot just al cantó hi havia una botiga de les d’abans, amb llum de neó, sol de taulells hidràulics i plena de calaixos i prestatgeries de fusta que, encara als anys setanta, no havia canviat el seu aspecte de principis de segle. Portava com a títol de la seua activitat "Bazar".El propietari recorde que li deien Maximino. Era un home ja major quan jo hi anava a la seua tenda de joguets i articles de broma. Sí, aleshores

fotos Un dia de tardor caminem entre les parets verticals del Barranc dels Tarongers. Encara la llum no ha guanyat espai a la foscor d'una nit que es resisteix a donar pas al dia defesa per un immens núvol pla que no deixa arribar la llum de l'alba a la fondalada del rierol. A cada tram una ruïna nova, un molí amb nom propi dels qui foren propietaris, mostra la decrepitud d'una forma de vida. Majoritàriament, al llarg del segle XIX es van instal·lar diversos molins en una primavera local de la Revolució Industrial. Emprenedors, com es diuen ara, van anar creant assuts que recollien la força motriu del riu per a transformar-la en moviment de rodes i engranatges que permetien moldre, preparar tèxtils o darrerament fer llum. Encara es veuen disseminats els pals amb els aïllants de porcellana d'on pengen fils de la llum que ballen al so del vent. Els cartells informatius mostren fotos dels antics propietaris i treballadors posant a la porta de l'edifici amb eixa seriosa

fotos —No m’agrada aquesta serra— em diu Juan mentre caminem per les sendes ben definides de la Serra d’Almudaina. — Jo si que la trobe original, minimalista, de suaus corbes definides, superfícies molt regulars i per damunt de tot amb unes vistes espectaculars de la comarca del Comtat.—, li dic jo. Com es podreu imaginar estàvem de ruta la Serra d’Almudaina iniciant la ruta a Catamarruc. Els noms dels pobles de la zona no poden ser més bonics i sonors. Benialfaquí, Margarida, Almudaina, Millena, Balones, Tollos i Catamarruc, una pedania de Planes de la Baronia. La pujada des de Catamarruc es fa per una senda molt agradable i poc costeruda però amb una pujada considerable que fa que les cames ho noten després de quasi dues hores sempre cap amunt. El dia de hui, típic de tardor, era inestable i ventós. Com cavalcades de valquíries, monstruosos núvols venien de ponent cobrint els cims del Montcabrer, la Serrella i Benicadell. A les clarianes destacava el cel blau en contrast al blanc cot