Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

  Ferran va obrir la persiana i va veure el paisatge d’horts enterbolit pels cortines de plugim i la persistent boira. — No és prou que hem d’estar tancats que encara el temps està tots els dies gris i humit. Ens eixiran esclata-sangs a les orelles— va dir a la seua filla que treballava en el seu portàtil fent els deures que la mestra havia compartit per Telegram. La xiqueta, de tant en tant, demanava l’atenció del pare que havia de jugar una estona amb ella, ja que no tenia germans. Ja feia setmanes que estaven tancats a casa i el desfici per moments era terrible. No cal dir que amb milers de morts feia por eixir.  Vivint en un poble de l'interior, i tenint un gos, no era tan dolent com estar tancat a una vivenda de seixanta metres a la capital on sols podies anar al supermercat o veure-li els nassos al veí del balcó d'enfront. Ferran es sentia content perquè podia fer una volteta pels carrers dels voltants sense creuar-se més que amb algun altre veí emmascarat amb gos. Va

Inundació d'un camp d'arròs a Pego Ahir vaig tornar per primera vegada a la Marjal de Pego Oliva. El dia lluïa preciós amb un cel ple de valquíries de blanc i plom que cavalcaven el blau. La pluja ha omplit de verd el paisatge i ahir herba, canyes i arbres, combinades amb la terra i el blau del cel, dibuixaven una composició primaveral. Caminant per les fites dels camps d’arròs vam veure un cotxe que arribava. Era el llaurador obrint les comportes per a inundar els camps de terra fosca ja llaurada. Línies de plata anaven avançant pels cavallons mentre l’aigua amerava la terra que es transformava en fang negre, matèria primera de la vida, substància primigènia d’on la Bíblia feia sortir els éssers humans. Els dits de plata acaronaven com si foren els del rei Mides la terra seca i amb bombolles delicioses anava prenent possessió del camp. Les gavines, atrevides com poques aus, van baixar a veure si agafaven un carranc. Els agrons més tímids s’albiraven en la llunyania sense deixa

Les màquines li recordaven al so d’una banyera d’hidromassatge. Glu, glu, glu... L'artilugi portava un compàs de vals, pensava Pere mentre l’anestèsia feia a poc a poc la seua tasca. Personatges trets d’una pel·lícula de terror amb xeringues amenaçadores, i amagats en vestits i màscara caminaven entre les sales de forma àgil i amb comentaris banals. Glu, glu, glu... El so el va portar a un estat d’entreson on els records van anar convertint-se en una realitat pastosa que sortia entre el dolor muscular i la manca d’aire. Glu, glu, glu. Ell no era especialment malalt amb un risc de llibre. Estava clar que la vida que portava no era especialment sana: no feia l’activitat física que pertocava, menjava més per capritx que per necessitat i no sempre de forma saludable, fumador ja no ho era de forma habitual, però algun cigarret queia de tant en tant i la feina li duia a més situacions d’estres del que seria saludable. Res que no fora normal. Glu, glu, glu... Feia dues setmanes