Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Rafaello estava perdut feia un mes com a poc. Cada vegada que passàvem pel camí al riu eixia a jugar amb les gossetes feliç de trobar companyia. Fins i tot ens acompanyava lluny del forat on havia trobat un amagatall. Vaig preguntar a la dona de la parcel·la veïna i va dir que no sabia res i que no el volia perquè tenia gats. Tanta fam tenia que l'alimentava amb el pinso dels felins que li calmava la fam però no era apropiat per a un cadell de sols cinc mesos. Rafaello hagué de vindre al món el mes de maig i poc després d'abandonar la mare es va perdre o va ser abandonat. El diumenge anunciaven una pluja torrencial de cara a la nit i quan ens va seguir no vam tindre cor de deixar-lo a la seua sort. Va vindre a casa i només vam poder el vam portar al veterinari. Tres gossos a casa mascles i femelles és més del que podem. Va resultar que no portava xip ni identificació i li van donar una pastilla antiparàsits. Efectivament tenia cucs. A saber què hauria menjat la criatura!

fotos Va ser els primers mesos de l’any 1995. La meua dona estava destinada a Benissa i jo era un jove professor de trenta un anys a l’Institut de Pego. Amb molta il·lusió esperàvem l’arribada de la nostra filla i, per eixe motiu tots els dies jo portava a la meua dona al treball des de Gandia.  Anava i tornava a Pego recorrent la Vall de Pop la qual, en eixos primers mesos de l’any, mostrava una exuberant floració que feia del paisatge un tapís de delicats blancs i rosats. Parcent destacava pel sud com si fóra un poble morú amb un esvelt minaret destacant per damunt de les teulades amb el fons espectacular de la Serra del Carrascar. La Vall de Pop és encara un lloc d’una bellesa íntima, rural i tranquil·la tot i els canvis de la vida moderna.  Vaig assistir en el temps que ha passat a la proliferació de xalets que van anar ocupant moltes posicions en el vessant meridional de la Serreta del Seguili. La carretera que, sinuosa, porta al Coll de Rates sempre està concorreguda per cicliste

La Alquería de Gàlim es un caserón con un jardín frondoso hoy reconvertido en local de celebraciones. Yo diría que tiene el ambiente propio de las villas romanas en su día. Por todos lados había fuentes y caminos entre cipreses que creaban rincones muy agradables. A la alquería tradicional se le han añadido construcciones para permitir todo tipos de celebraciones.  Ayer era la boda de Miguel y Sarah, él español y ella alemana. Miguel es el mayor de unos amigos que conocimos cuando nuestros respectivos hijos eran pequeños e iban a clase de natación en la piscina de la Ducal. Aquel adolescente espigado es ahora un hombre alto y de aspecto netamente latino con la piel morena y el cabello negro. Sarah, la novia, es una mujer alemana alta y guapa que conocimos ya hace unos meses. Norte y sur unidos en una pareja enamorada que ayer quería confirmar con familia y amigos el amor que los une. Hace un tiempo Miguel se dirigió a mí y me pidió si podía leer una traducción alemana de la ceremonia o

fotos Ja ha passat un mes del maleït incendi que amb origen al terme de la Vall d’Ebo va afectar la Vall d’Alcalà i la de Gallinera. Des de Gandia es veien les flames pel cim del Miserat, però no em quedava clar el nivell d’afecció a la Serra de la Foradada. El foc, com es veia en l’estret que connecta l’Atzúbia i la Vall de Gallinera, va estar a punt de creuar a la banda de la Llacuna. Afortunadament no ho va fer i va romandre en els vessants ombrívols de la Vall. Llengües de foc van afectar la part més alta que ara queda coberta de cendra i pedres calcinades. Hui, efectivament, hem aprofitat l'ocasió que ens brindava l'Oficina de Turisme de la Vall de Gallinera i l’entitat de promoció turística “Pego i les Valls” i hem arribat puntuals a les 10 a l’entrada d'Alpatró. També anomenat Petro, Patro, lo Patron, Potron, Alpatron i Potro al llarg de la història, està documentat el nom per primera vegada l'any 1290 i la seua etimologia no és àrab encara que en un text de l

L’Alqueria de Gàlim és un casalot amb un jardí frondós reconvertit en local de celebracions. Jo diria que té l’ambient que tindrien les viles romanes en el seu dia. Per totes les bandes hi havia fonts i camins entre xiprers que creaven racons molt agradables. A l’alqueria tradicional se li han afegit construccions per a permetre tota mena de celebracions. Ahir era la boda de Miguel i Sarah, ell espanyol i ella alemanya. Miguel és el fill d’uns amics que vam conéixer quan els nostres fills eren menuts i anaven a classe de natació en la piscina de la Ducal. Aquell adolescent espigat és ara un home alt i d’aspecte netament llatí amb la pell bruna i el cabell negre. Sarah, la núvia, era una dona alemanya alta i guapa que vam conèixer ja fa uns mesos. Nord i sud units en una parella enamorada que ahir volia confirmar amb família i amics l'amor que els uneix. Fa un temps Miguel es va adreçar a mi i em va demanar si podia llegir una traducció alemanya de la cerimònia oficiada pel seu cosí

fotos Anar a Cirat és certament complicat per als saforencs perquè es tarden més de dues hores per arribar-hi. El camí va fent-se més i més tortuós a mesura que la carretera va acoblant-se als nombrosos accidents del terreny i a l'orografia escarpada de les muntanyes de Castelló. Finalment a vora les huit del matí vam arribar a un poble de sabor valencià per la torre de l’església i morú si veiem les cases apinyades en un tossal amb carrerons tortuosos i amb forts pendents. Tot i ser un indret tan lluny de casa Cirat m’ha sigut sempre un lloc familiar en la distància, perquè el meu amic Pablo passava les vacances a la casa familiar de son pare aleshores ja difunt. Montanejos i Cirat formaven part del seu relat de les vacances de l’estiu i, fins i tot, una vegada que ja quasi no recorde, vaig anar i veure una casa bàsica de poble de muntanya que amb les coses de la herència van vendre. Cirat ha sigut una mena de desig del meu amic Juan. Com sempre llegeix algun text que li motiva a

fotos Em comentava el meu amic George ahir, pujant pel Barranc cap al cim del Puig de la Llorença que hi ha una cançó que parla de la migració de gent cap a Califòrnia buscant el paradís. El problema és que quan hi arribes el paradís no existeix més. És tal vegada el paradigma de la zona costanera de la Marina Alta i Baixa. La conversa venia donada per la visió prèvia de la urbanització “La cumbre del Sol”. Es tracta d’un immens rusc per a clientela estrangera majoritàriament. — Et compraries una casa? — ens vam preguntar uns als altres. Ningú dels tres va dir que li agradaria, però jo li vaig argumentar a Juan que molts dels clients eren jubilats que venien uns anys a passar la seua vida al sol i no els importava tant aquesta massificació. En sentir-se massa vells venen les propietats i tornen al seu país i res significa per a ells la terra o el paisatge que els és aliè i sols és un objecte de consum temporal. Es tracta, aleshores, de gent que realment no estima el seu paisatge ni té