Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Aquell any vaig tornar per un paper a l'edifici que havia sigut el meu col·legi i, per primera vegada. En veure el moviment d’alumnes i el tracte amb els professors em vaig qüestionar el centre escolar en el qual havia estat els anys anteriors. El col·legi dels Jesuïtes era aleshores un centre exclusivament masculí i aquell dia vaig veure les files ordenades de xics de camí a les classes i em vaig adonar de l’ambient tancat, claustrofòbic, diria jo, en comparació amb la llibertat que ja experimentava a l’institut. Encara era l’Institut de Batxillerat Francisco Franco, popularment conegut com "Institut Nou". Les noves generacions l’han batejat com “El Maria”. Si la memòria no em traïx, era un edifici sols amb uns deu anys de vida quan jo vaig arribar, perquè havia sigut inaugurat el 1967. En l'època en la qual arribarem, ja es donava l’ensenyament mixt, per més que el centre estava construït en el que diríem una simetria, o asimetria més aviat, de gènere pròpia del pen

fotos Altiu, perdut en la seua decadència, veia les restes del Castellet d’Orba en les meues anades i tornades de Benissa a Pego en aquells anys que la meua dona esperava l’arribada de la meua filla. D'això ja fa quasi trenta anys. La ruta era també clàssica en les visites d’amics estrangers perquè, no cal dir-ho, que aquesta zona de la Marina Alta és d’una bellesa especial. El castellet sempre quedava a un costat pendent d’una visita. Ahir feia la ruta jo sol, amb l’escorta de les gossetes, que agraïen tornar a les sendes corretjoses de les nostres muntanyes després de dues setmanes sense pujar als cims. Encara no eren les huit i vam aparcar davant del safareig d’Orba. Es notava que anava a ser un dia molt calorós d’un estiu que ve amb les forces plenes. Vam recórrer alguns carrers i creuar la carretereta comarcal. La senda s’internava en el vessant septentrional del tossal coronat per les muralles del castell i penya-segats innaccesibles. Una plantació de paulònies amb els seus t

  Són dies d’anar rematant tasques a l’institut. A poc a poc van cremant-se etapes desenes de vegades repetides; els faig fotos als de tercer perquè tinguen un record del grup que van formar, vaig revisant centenars de papers per a decidir una nota, assistisc a reunions d’avaluació prenent decisions sobre les actuacions passades i les oportunitats de futur dels alumnes. Redacte papers i memòries que ningú llegirà. A l’habitació que tenim com a magatzem i despatx vaig triant llibres que són meus i vaig buidant, a poc a poc les prestatgeries. Aprofite per a esgarrar antics exàmens d’alumnes que quasi ja no recorde i d’altres que encara reconec pel carrer. Són milers d’hores en un espai que ha sigut el meu racó un quart de segle, que no és poc. En una paret pengen un parell de fotos de Mar, la meua filla, una del mateix dia que va nàixer, l’altra de quan tenia uns tres anys. Un parell de dibuixos acompanyen aquest altar d'estima i records personals. Pense que despenjar aquestes imatge

fotos Què dir de la serra de Migdia? Segurament molts ni saben que entre rutes tan conegudes, a Segària, al Montgó, al Barranc de l’Infern o totes les variants des de la Vall de Laguar no han sentit parlar molt d’una serra on els camins moltes vegades es perden i on el crestall pot ser una dura prova per al senderista. Vam aparcar no molt lluny del llit del Riu Girona, encara en terme d'Orba, i vam iniciar la ruta en direcció nord. El vessant meridional de la serra de Migdia és rocallós i esquerp. Si poc li faltava, l’incendi de la Vall d’Ebo va acabar per cremar les parts més altes com comprovaríem en la nostra visita a la Font Calenta. Passant pel Corral del Cigró vam agafar una senda que es bifurcava en dues que portaven respectivament a la Font Centella i a la Font Calenta. El cel estava ple de núvols densos que amb el pas del matí formarien una tempesta. En aquests moments el sol pugnava per eixir entre els taulells de vapors estratosfèrics que farcien la banda llevantina del